ARTICLE RESUM SOBRE ELS TREBALLS DE PRIMER I SEGON DE CIÈNCIES AMBIENTALS DE LA UAB.

Durant els darrers mesos, en les pràctiques d’economia ambiental i usos humans del sistema terra, els diferents alumnes que formen part del curs de primer i segon, hem anat treballant i informant sobre diferents conflictes ambientals que tenim en el nostre planeta des de fa anys o que han anat sorgint durant els últims anys.

Per poder portar a terme el projecte i arribar a més gent vam anar publicant informació a diferents reds socials que actualment estan actives, i també en aquest blog. Es pot trobar gran part del treball i publicacions realitzades al tweeter @econflictes_uab i al instagram @econflictes. A part de les reds socials, vam portar a terme un seminari el 27 de maig  el qual tant primer com segon, van presentar els diferents projectes que havien portat a terme i on es va poder informar i arribar a descobrir més a fons els projectes que cada grup havia portat a terme.

Els de primer ens van presentar conflictes tant interesants com la contaminació de nitrats a Osona, l’ampliació de l’aeroport de Palma de Mallorca, la pesca del tauró i la caça de dofins a Taiji, el conflicte que ha nascut a l’Amazones amb els incendis o els efectes del Covid-19 envers a l’emergència climàtica i la societat. Aquests i molts més treballs, van ser exposats per primer en el seminari i ens van servir per entendre o conèixer millor la problemàtica.

En aquest blog mencionar que només trobem els treballs de segon ja que han sigut els que hem pogut portar un seguiment constant ja que el projecte de segon es basava més en això. Els diferents temes que hem tractat i podeu  trobar al nostre blog són els següents:

  • Merauke: la lluita contra els monocultius.

(https://econflictes.home.blog/2020/06/12/merauke-la-lucha-contra-los-monocultivos/)

En l’article sobre el projecte que han portat les nostres companyes trobareu informació sobre el projecte MIFEE (Merauke Integrated Food and Energy Estate) amb l’objectiu de convertir 2,5 milions d’hectàrees, de les quals 1,2 es situen en zones forestals protegides, en camps de monocultius. En l’article hi haurà informació sobre diferents conflictes que han anat sorgint des de l’aplicació del projecte per tenir més camps de monocultius.

  • La resistència Waorani.

(https://econflictes.home.blog/2020/06/12/merauke-la-lucha-contra-los-monocultivos/)

En l’article sobre el projecte que han portat les nostres companyes trobareu informació sobre el conflicte sobre la Resistència Waorani. Tracta sobre la polèmica dels Waorani, un poble indígena que viu a les vessants altes del riu Amazones i que s’ha vist afectat el seu desenvolupament per les industries petrolieres que envaeixen el territori i el malmeten.

  • Incendio en la reserva Indio de Maíz.

(https://econflictes.home.blog/2020/06/12/nicaragua-en-llamas/)

En l’article sobre el projecte que han portat les nostres companyes trobareu informació sobre el incendi que es va produir el 3 d’abril del 2018 en la  reserva Indoo de Maíz, on el govern no va mostrar interès per aturar-ho. Ens expliquen com el Govern autoritari de Daniel Ortega plateja una reforma de la seguretat social que no acaba d’agradar a la població i provoca moltes mobilitzacions. Tot junt desemboca en una guerra civil demolidora per l’economia i el medi ambient.

  • Incendis a l’amazones durant el 2019

(https://econflictes.home.blog/2020/06/13/lamazonia-en-flames-incendis-de-record/)

En l’article sobre el projecte que han portat les nostres companyes trobareu informació sobre el conflicte que va néixer a l’Amazones durant el 2019. Es basa en l’augment d’incendis a la selva Amazònica durant el 2019, sent les polítiques de Jair Bolsonaro el gran causant i com ha fet perillar la biodiversitat i la vida de persones del seu propi país.

  • La mort dolça del carbó.

(https://econflictes.home.blog/2020/06/12/la-mort-dolca-del-carbo-2/)

En l’article sobre el projecte que han portat les nostres companyes trobareu informació sobre el conflicte que ha nascut a partir de la transició energètica, més concretament enfocant-se en les mines de carbó i en les últimes polítiques socials, ecològiques i econòmiques que s’han aplicat a l’estat espanyol (més concretament a Astúries, que en el seu temps va ser una de les comunitats autònomes líder de l’extracció del carbó).

  • La problemàtica de la transició a les renovables

(https://econflictes.home.blog/2020/06/14/problematica-de-la-transicio-a-les-energies-renovables/)

En l’article sobre el projecte que han portat les nostres companyes trobareu informació tant dels punts positius com negatius de les energies renovables que utilitzem a Espanya i també parlen sobre algun exemple molt interessant i exterior d’Espanya, localitzat en Mèxic que ha sorgit també amb la transició cap a les renovables.

  • Deadly fashon

(https://econflictes.home.blog/2020/06/12/deadly-fashion/)

En l’article sobre el projecte que han portat els nostres companys trobareu informació sobre la indústria tèxtil, una de les indústries més contaminant del món, produeix el 20% de les aigües residuals i el 10% de les emissions de carboni al món. La responsabilitat d’aquesta contaminació és en gran part de les grans marques de roba i de les empreses de fabricació, i d’altra banda de nosaltres com a consumidors.

  • La posidònia, el pulmó de la mediterrània.

(https://econflictes.home.blog/2020/06/13/posidonia-oceanica-el-pulmo-de-la-mediterrania/)

En l’article sobre el projecte que han portat els nostres companys trobareu informació sobre la posidònia. Ens expliquen el conflicte que ha nascut amb la posidònia una planta endèmica de la Mediterrània i una espècie clau per a la supervivència de més de 400 espècies vegetals i prop de mil animals marins. actualment es troba molt amenaçada, i col·lectius ecologistes han començat a pressionar als governs per protegir-la.

  • Deep red sea.

(https://econflictes.home.blog/2020/06/12/deep-red-sea/)

En l’article sobre el projecte que han portat els nostres companys trobareu informació sobre la problemàtica econòmica social i ambiental de la caça de balenes: el govern del Japó a partir del Juliol de 2019 va trencar l’acord de compromís amb la Comissió

Ballenera Internacions (CBI). D’aquesta manera ens centrem en la caça intensiva de balenes i com es justifica per part del govern Japonès. També investigarem parlant amb residents de l’illa per saber quina és la opinió social i com es veuen afectats.

  • La reintroducció de l’ós bru als pirineus.

(https://econflictes.home.blog/2020/06/12/la-hemos-liado-parda/)

En l’article sobre el projecte que han portat els nostres companys trobareu informació sobre diferents accions que s’han portat a terme i problemes que sorgeixen. Ens expliquen que per evitar la desaparició de l’ós bru als Pirineus s’han dut a terme una sèrie de reintroduccions que han generat el rebuig de ramaders i apicultors degut als danys que provoca, nosaltres hem volgut centrar-nos en com solucionar el problema de convivència.

  • Efecte del canvi climàtic sobre la nivologia del pirineu.

(https://econflictes.home.blog/2020/06/14/canvi-climatic-al-pirineu-nivologia-i-efectes-2/)

En l’article sobre el projecte que han portat els nostres companys trobareu informació sobre la diferent informació que han recollit i l’anàlisi de la influencia dels principals vectors de canvi sobre els ecosistemes d’alta muntanya, en aquest cas, les transformacions que ha patit al llarg del temps la nivologia del Pirineu, tenint en compte en tot moment les diferents conseqüències i efectes que comporten.

  • Nedant entre plàstics: contaminació al mediterrani.

(https://econflictes.home.blog/2020/06/14/nedant-entre-plastics-la-contaminacio-al-mediterrani/)

En l’article sobre el projecte que han portat els nostres companys trobareu informació sobre la producció de plàstics i el seu abocament massiu a mars i oceans. Ens expliquen que la contaminació de plàstics és un problema que no només afecta de manera visual les nostres costes, sinó que genera canvis a l’ecosistema marí que suposen greus repercussions per la biodiversitat marina.

  • Permafrost: una bomba que portava anys en silenci.

(https://econflictes.home.blog/2020/06/12/permafrost-una-bomba-que-portava-anys-en-silenci/)

En l’article sobre el projecte que han portat els nostres companys trobareu informació sobre la problemàtica ambiental associada al desgel del permafrost, tant des de la vessant del canvi climàtic fins al risc biològic que comporta aquest fenomen. Ens expliquen amb detall l’impacte que suposa a nivell global, i alguns casos locals afectats per aquest.

  • Las islas del pacífico y sus refugiados ambientales.

(https://econflictes.home.blog/2020/06/14/refugiados-ambientales-los-refugiados-invisibles/)

En l’article sobre el projecte que han portat els nostres companys trobareu informació sobre els refugiats ambientals e les illes del Pacífic. Tractaran 3 casos, amb diferents causes, que comparteixen la seva localització geogràfica. Malgrat només parlar daquests casos a l’ésser molt diversos podem extrapolar-lo a diferents situacions de refugiats ambientals al voltant del món.

Mapa localització dels diferents conflictes ambientals esmentats.

Les conclusions del nostre projecte, ha estat molt positiu, ja que hem tingut repercussió i hem aconseguit informar i arribar a gent que de normal no coneixerien aquesta informació. Ha estat un projecte molt maco i interessant de portar a terme, i esperem que amb aquests articles pogueu informar-vos millor si no vau poder assistir al seminari.

Problemàtica de la transició a les energies renovables

Introducció
Es calcula que al voltant de 150 anys s’hauran exhaurit les reserves de carbó, l’urani entre 70 i 80 anys, el gas natural 65 anys i per últim i més destacat el petroli amb 40,6 anys sent la font d’energia majoritària. Com a conseqüència, és d’extrema urgència buscar alternatives per les fonts d’energia anteriors i la RAE ja ho va dir clar: una energia renovable és “la energía cuyas fuentes se presentan en la naturaleza de modo continuo y prácticamente inagotable”.
L’energia solar és considerada la font amb més potencial i rendibilitat al territori espanyol.
Disposem d’una geografia privilegiada, només superats per Turquia, Itàlia i Grècia. En alguns punts del país, com Mallorca s’arriben a 2800 hores de sol anuals.
“L’impost del sol” desde 2011 fins el passat 2019 va dificultar la instal·lació de plaques solars a Espanya amb traves burocràtiques. Amb els canvis legals del nou marc legal establert per la actual administració en els reials decrets 15/2018 i 244/2019.
L’acumulació de la potència fotovoltaica generada el passat 2019 amb prou feines va arribar
als 5.037 megawatts, quan el Pla Nacional d’Energia i Clima (la principal estratègia per lluitar
contra el canvi climàtic) oficialment diu que, per a 2030, hauran d’instal·lar-a Espanya 55.000
megawatts d’energia renovable, la meitat només d’energia solar , és a dir, 25.500. Quan
l’any passat es van instal·lar només 187 megawatts, el 90% per a autoconsum. Tanmateix
s’ha d’assolir els objectius de la Unió Europea d’arribar a un 30% d’energies renovables i
incrementar a un 30% l’eficiència energètica, tot respectant l’Acord de París de 2015 de reduir un 40% les emissions de gasos d’efecte hivernacle respecte les de l’any 1990.
Encara i així, hi ha una enorme infraestructura dedicada al petroli. L’any 2019 Shell va
guanyar uns beneficis de 14.388 milions d’euros, i Repsol va acumular 2.341 milions d’euros
el 2018.
Definició de la controvèrsia
Hi ha molt més darrere del terme “energia” que el fet de poder encendre i apagar la llum.
Com per exemple, sense energia no seria possible prendre cafè; sense llum solar (energia),
no brotaria la espècie del cafè, sense gasolina (energia) no el podriem transportar i sense
electricitat (energía) no podriem fer servir la cafetera. Quan molts necessiten prendre cafè
(energia) pel matí abans de sortir de casa (Economistas sin Fronteras, 2017) .

Per què és tan complicat canviar a les energies netes a Espanya quan la forma més barata
de produir electricitat a Espanya ara és mitjançant el sol o el vent?

➔ Les energies renovables encara pateixen les conseqüències de la crisi.
➔ La manca de consens polític
◆ Per exemple, al 2017 es va aprovar al Parlament de Catalunya la Llei Catalana de Canvi Climàtic, amb l’aprovació de tots els grups parlamentaris excepte el PP, qui es va abstendre. Encara que en aquest cas no va afectar, sí que mostra que hi han certs sectors polítics que no consideren aquests
apartats. En l’apartat internacional, es poden observar tendències que no afavoreixen la transició a energies renovables, com les polítiques de Trump, qui va enretirar els EUA de l’acord de París i va donar suport a empreses de la minería de carbó, com per exemple Murray Energy.
➔ Els pocs incentius per a l’autoconsum i una grandíssima inversió en polítiques verdes
➔ Portem anys d’estancament degut a l’impost del sol
➔ Dificultats a l’hora de aplicar certes energies:
◆ En el cas de la solar, la generació d’energia depèn de l’irradiació de la zona.
A més a més, requereix instal·lar els panells, i actualment té un rendiment relativament baix.
◆ En el cas de l’eòlica, fan falta parcs dedicats exclusivament a l’energia eòlica, i fa falta una inversió enorme. A més a més, es degrada el paisatge.
◆ En el cas de la geotèrmica, no hi han gaires llocs on es pugui aplicar efectivament. A més, a vegades s’arrosseguen sals i minerals indesitjats cap a la superfície.
◆ En el cas de l’hídrica, fan falta preses que interrompen, modifiquen o dificulten el cicle de l’aigua, alterant la dinàmica prèvia de l’ecosistema. Aquestes preses també degraden molt el paisatge, i poden presentar posteriors riscos
◆ Generalment, no es poden aplicar totes, si no que cada cas requereix un tractament concret (no es pot aplicar infraestructura hídrica si no hi ha cap riu).

Actors implicats. Sociograma (Quins són els actors? Quins objectius tenen? De
quins recursos (polítics, econòmics, legals, cognitius) disposen? Quins interessos
tenen? Amb qui interaccionen?)

Els actors són els següents:

Empreses elèctriques
● Objectius: proporcionar energia a la màxima quantitat de gent possible, amb l’objectiu d’obtenir un benefici econòmic.
● Recursos disponibles: depèn de l’empresa. Tot i així, disposen de força quantitat de personal i de recursos econòmics. Per exemple, el 2018, les següents empreses: (15, 16, 17)
○ Repsol va tenir un benefici net de 2341 milions d’euros.
○ Cepsa va obtenir un benefici net de 830,2 milions d’euros.
○ Iberdrola va obtenir un benefici net de 3014,1 milions d’euros.
Les empreses també disposen d’equips de publicitat i relacions públiques i d’advocats, a més a més d’investigadors.

● Els hi interessa rebre la màxima quantitat de diners possible, encara que això es pot fer per varies vies. Per exemple, Iberdrola ofereix plans per a fomentar i instal·lar energia solar, a més de facilitar el control de l’energia produida. (18) També pot passar que ignorin les energies renovables, però a la llarga no seguirà rendint igual (regla de Hotelling).

Govern
● Objectius: Depenen del tipus de govern que hi hagi sobre el país en concret. Com a mínim, els seus objectius serien assegurar que el país disposa d’energia suficient per dur a terme les seves funcions, i assegurar la continuïtat d’aquest fet.
● Recursos disponibles: ministeris, diputacions i diversos òrgans polítics. Pel referent a recursos econòmics, els governs compten amb els impostos recaudats. En el cas d’Espanya el 2018, va recaudar 208.685 milions d’euros, que després es reparteixen entre els diferents departaments. (19)
● Interaccionen amb tothom, doncs s’han de posar d’acord amb les empreses elèctriques, i a la vegada permeten la construcció de l’infraestructura que arriba fins els consumidors.
Consumidors
● Apartat nul: la ingent varietat de factors fa impossible l’anàlisi.

Plataformes ecologistes
● Objectius: Conservar i rehabilitar en la mesura del possible el medi ambient.
● Recursos disponibles: depèn de la plataforma ecologista. Per posar un parell
d’exemples:
○ En el cas de Greenpeace, només disposen de voluntaris. Es financien amb
campanyes de finançament, és a dir, donacions voluntaries. (20)
○ En el cas de WWF, els recursos econòmic provenen de quotes de socis, donacions, i línies de finançament polítiques i europees. (21)

Incís sobre els missatges en les plataformes ecologistes
En aquest cas, prendrem per exemple de Transición Ecológica Justa. Hem dividit la secció
dels missatges en apartats més concrets, doncs considerem que són de les vessants més importants en la difusió ambiental. Al mateix manifest podem veure que s’adjunta un correu electrònic i un compte de Twitter, en aquest últim publiquen totes les novetats i interactuen amb la ciutadania. Hem pogut veure també que la plataforma tenia organitzades unes jornades de debat, l’objectiu de les quals és fer participar a tothom que li interessi en una anàlisi crític del PNIEC i la transició
energètica que s’està portant a terme a Espanya. Però també es volia parlar d’agroecologia,
biodiversitat, economia circular, entre altres.

En definitiva tot el que té a veure amb crear consciència vers un estil de vida més sostenible. Malauradament no es va portar a terme a causa de l’actual situació provocada per la Covid-19. Aquesta es posposa fins a nou avís.
Els actors se senten escoltats?
Sí d’alguna manera, ja que després de la seva crida a la ciutadania, incloent associacions,
col·lectius, constitucions com particulars, a que solicitin a MITECO , “Ministerio para la
Transición Ecológica”, ser informades del PNIEC durant el període d’al·legacions i ser
incloses al procés de participació abans que es presenti a la unió europea, es van començar
a obtenir respostes per part de MITECO. Perquè es pugui portar a terme, la plataforma va
facilitar al seu comunicat els correus electrònics tant de la “Subdirección General de
coordinación de acciones frente al cambio climático” com del “Plan Nacional Integrado de
Energía y Clima”.
La plataforma rep el suport de 1250 persones, incloses més de 250 del món de la
investigació i professorat universitari, i més de 160 organitzacions , asociacions i colectius.
Tot i així, el manifest considera que s’estan passant per alt molts aspectes, especialment
trets de l’infraestructura energètica que acaben donant lloc a problemes en primer lloc.
Quina és la resposta al missatge?
Com acabem de comentar a l’apartat anterior, MITECO va reaccionar responent a les
peticions d’informació sobre el PNIEC. Aleshores, el següent pas que va fer la plataforma
ciutadana, va ser demanar que s’incloguin les mesures del seu manifest al document
definitiu del PNIEC i facilitar un esborrany per a que qualsevol persona o organització per
poder presentar una al.legació.
Com es pot amplificar el missatge?
El missatge es pot transmetre per multitud de llocs diferents. Una de les vies importants
podria ser estendre la voluntat a diferents interlocutors, com per exemple més ONG, o més
institucions estatals.
També convindria fer un ús extensiu de les xarxes socials, sent una de les possibles opcions
col·laborar amb altres entitats.

S’ha resol el conflicte? Com? Ha quedat obert? Com ho haguéssiu plantejat
Vosaltres?

  • Foment de l’autoconsum domèstic
    La Fundació Renovables aposta pel desenvolupament prioritari de l’autoconsum com un
    dret que s’ha de regular de manera adequada sense les traves jurídiques i
    administratives que,
    com passa actualment a Espanya, tracten d’impedir el seu desenvolupament, per les
    següents raons:
    5
    • És un element principal per donar poder a al consumidor i convertir-lo en un subjecte
    actiu i centre de el sistema energètic.
    • És un instrument bàsic per a la gestió de la demanda.
    • Efectivitat per la reducció de pèrdues.
    • És un element de diversificació dels agents de el sector energètic, afavorint el
    intercanvi entre consumidors.
    • La seva capacitat d’emmagatzemar energia com a base de la gestionabilitat de el
    sistema.
    • És un pilar bàsic de l’triangle eficiència, autoconsum i mobilitat sostenible.

Mapa d’actors
Dades extretes de l’Oficina Espanyola de Canvi Climàtic i a la Direcció General de Política Energètica i mines del Ministeri per a la Transició Ecològica


Indústria elèctrica
A Espanya la producció electrica es concentra en 5 grans empreses: Endesa, Iberdrola,
Naturgy, EDP España y Viesgo; que alhora es troben incloses formant la Asociación de
Empresas de Energía Eléctrica (aelēc). Aquesta patronal aporta el 63% de la potencia
electrica, pel que fa al 37% restant es reparteix entre més de 270 empreses.
El potencial de la transició es centra per tant en aelēc. La seva presidenta, Maria Serrano
va comunicar al juny de 2018 el següent:
“Desde Unesa (antic nom de aelēc) pensamos que, en efecto, la energía eléctrica está
llamada a ocupar un papel protagonista en este proceso de transición, ya que es la
energía final con más posibilidades de integración de renovables y de reducción de
emisiones de CO2. De este modo, esperamos que las políticas que ponga en marcha el
Ministerio constituyan una oportunidad para avanzar hacia una economía y una sociedad
más eficiente y sostenible”
En aquest comunicat deixen entendre que es posicionen a favor de de la transició a una
transició cap a les energies renovables però posen al govern com a element que ha de
propiciar aquest canvi a través de la legislació.
ONG
Dins del conflicte, les ONG són claus en certs aspectes concrets.

Quan les mesures estatals fallen o són insuficients, solen haver-hi moviments ciutadans
que criden l’atenció cap a la problemàtica en concret. Alguns d’aquests moviments
acaben convertint-se en entitats més grans, o inclús adherint-se a un altre.
Alguns exemples en són Greenpeace, que va començar a actuar a Espanya el 1982,
Verdegaia, una ONG gallega dedicada a la manifestació pacífica i a la difusió
d’informació sobre la soberania ecològica, o Ecologistas en Acción, dedicat a la pressió
jurídica, diplomàtica i informativa contra activitats que provoquin danys al medi ambient.
Per tant, es situen com un actor que es podria considerar com una extensió de poder de
la ciutadania, doncs no estan subjectes a cap altre institució, sent així independents.
Consumidors
Tothom que utilitzi energia. Hi ha moltíssims tipus de consum d’energia diferents, com és
evidenciat en aquesta taula de l’IDAE (Instituto para la Diversificación y Ahorro de la
Energía):


Es pot observar que un 18,5% de l’energia recau en l’apartat domèstic, sent tota aquesta
elèctrica. De l’energia elèctrica que es produeix, de mitja, un 19,20% és per eòlica, un
10,50% és hidràulica, un 5,50% és solar, un 1,5% és de altres renovables, i un 19,80%
és per gas natural, un 4,20 % és de carbó, un 20,90% per nuclear, un 12,00% per
cogeneració, i el 1,1% restant és a partir de la crema de residus. Això significa que, el
2019, un 36,7% de l’energia requerida als domicilis va ser proporcionada per energies
renovables. Encara i així, també cal tenir en compte la pobresa energètica, que afecta
principalment a les capes baixes de la societat, afectant més del 40% de la població
espanyola el 2019.
S’infereix, d’això, que hi ha una ingent diferència entre els diferents consumidors
d’energia, però que inclús així es poden agrupar com a actors en el sentit que totes les
persones que estan en aquest grup necessiten aquesta energia.

Governs
El president del Govern, Pedro Sánchez, va justificar la creació de la cartera de Transició
Ecològica per la necessitat de concentrar les polítiques encaminades a construir un futur
sostenible. En aquest sentit, aquest nou ministeri aglutinarà totes les competències
energètiques i mediambientals amb les quals es pretén, entre altres, accelerar la
descarbonització a Espanya.
Ciència i innovació
La comunitat cientifica ja fa molt anys que es dedica a la recerca de fonts d’energia
renovables i a millorar la seva eficiencia. Actualment algunes d’aquestes fonts
alternatives ja son competitives econòmicament en alguns escenaris, sense tenir en
compte ajudes ni subvencions (Lazard, 2014). Algunes d’elles arrivant a oferir costos
inferiors a les energies no renovables. Morgan Stanley va publicar l’any 2014 Solar
Power & Energy Storage on afirmava que en aquell any l’energia fotovoltaica ja era
competitiva gairebé en tota Europa, i que en 6 anys ho seria inclús amb
emmagatzematge a bateries. També avisava de les possibles repercussions negatives
per les companyies elèctriques ja que els consumidors podrien començar a
desconnectar-se de la xarxa. Un estudi dut a terme per la consultora Monitor Deloitte
l’any 2016 on calculava l’impacte econòmic derivat del compliment de l’acord de París per
a l’any 2050 resulta en un estalvi del 40% en la despesa energetica.
Cimera Social pel Clima
El PNIEC fomenta la industrialització del camp mitjançant la implantació de megacentrals
de producció d’energia renovable (solar i eòlica), la qual cosa implicaria convertir al món
rural en productor d’energia destinada a l’exportació. A més, aquest model beneficia als
grans inversors i especuladors nacionals i estrangers. I per si no fos prou limita l’accés a
la xarxa de les petites instal·lacions d’autoconsum. Tot això perquè ni tan sols es
compleixi amb els objectius de reducció d’emissions de l’Acord de París signat pel
Govern Espanyol en 2018.
Consideren que per a una transició ecològica justa el PNIEC ha de garantir els següents
objectius: priorització de l’autoconsum, no especulatiu, reducció del consum i eficiencia
energètica, un nou disseny urbà, preservar els sòls agrícoles i la biodiversitat i la
concreció de les vies de finançament de les mesures que conté el propi pla i l’exposició
pública de la concreció espacial del pla.

CAS PRÀCTIC: OAXACA
La indústria energètica a Oaxaca és beneficiosa, però no per a tothom
Desplaçament i empitjorament de la qualitat de vida a causa de la indústria eòlica a l’Istme
de Tehuantepec (Juchitán, Oaxaca, Mèxic). Paisatge actual de l’Istme, per Kirsten Luce.


Introducció
L’Istme de Tehuantepec és la zona més angosta entre els oceans atlàntic i pacífic, la qual
separa geogràficament Amèrica del Nord de Centreamèrica. A Mèxic, el desenvolupament
de l’energia eòlica està profundament connectat amb les condicions geogràfiques i amb el
potencial tecnològic de l’istme, del qual és ben coneguda l’excel·lent qualitat del vent; tant és
així que resulta ser la localització preferida per a la construcció de grans parcs eòlics, essent
una atracció per a grans empreses i inversors privats.
I és que els parcs eòlics generen prosperitat a Oaxaca, però no per a tothom. A La
Ventosa, un poble silenciós de 4000 habitants amb vents tan poderosos que en alguns
casos poden arribar a derribar un camió, l’explosió energètica ha deixat la seva empremta.
Més d’una desena de petites empreses de construcció que brindaren la infraestructura pels
parcs eòlics han sorgit en els últims dotze anys. En molts carrers, cases de dos pisos ben
construides es barregen amb les vivendes més humils.
Per a Juan Piñeda Lopez, més enllà d’escoltar el brunzit d’una turbina situada a 275 metres
de la seva casa d’adob, d’olorar el lubricant que vessa pel màstil de l’aerogenerador i veure
com ha canviat el paisatge de la llar on es va criar i viure, la situació que viu la regió no ha
afectat a la seva vida vida quotidiana.
I és aquí on radica el problema.

Dotze anys després que Mèxic es comprometés a lluitar contra el canvi climàtic –cosa que
va generar una febre per l’energia eòlica a l’Istme de Tehuantepec– qui viu en comunitats
indígenes pobres estan dividits en quant als beneficis de la revolució ecològica. Alguns
inclús estan rebutjant els projectes eòlics. A Juchitán, una ciutat majoritàriament zapoteca
que es troba a 32 kilòmetres de la casa d’en Juan, més de mil residents s’han oposat als
plans per a construir un dels parcs eòlics més grans d’Amèrica Llatina. El cas enfatitza la
necessitat d’equilibrar els desitjos que la produeixen. La població vol una energia eòlica,
però no a qualsevol preu.
Iberdrola, l’empresa energètica espanyola propietària de parc eòlic situada després de la
casa de Piñeda, ha pavimentat carreteres i construït clavegueram com a part de la seva
inversió social a la regió, la qual segons un portaveu de l’empresa ha tingut un cost de més
d’un milió de dòlars.
Cosme Vera, un pagès que renda 40 hectàrees a Iberdola per 2900 dòlars a el mes, ha
pogut renovar la seva finca i fins i tot comprar aire condicionat per a les habitacions. Vera,
de 69 anys, va dir que la renda anual que rep d’Iberdrola és quatre vegades la quantitat que
guanyava per collir sorgo. “Ara, el meu treball és anar a el banc un cop a el mes i recollir els
diners”, va dir. Però no per tots ha prosperat. Els parcs eòlics generen una explosió de llocs
de treball durant la construcció, però després l’impuls es perd i no se’n genera cap més.
Els que no són propietaris de terrenys no obtenen els diners de rendes, entre ells, Piñeda,
un peó. El seu carrer no està pavimentat, i la seva casa de dues habitacions no té
subministrament d’aigua. Es va retardar tant amb els pagaments del servei elèctric que el
proveïdor el va deixar sense llum farà cosa de vuit mesos.
“Vam creure que tots ens beneficiariem, tinguéssim terres o no. Els fruits de les turbines
passen per aquí i no deixen res”, va dir mentre amb la mà imitava el moviment del vent.”
L’oposició als parcs eòlics va més enllà dels paisatges arruinats. En una de les regions
més pobres de Mèxic, només ha fet que aprofundir la desigualtat socioeconòmica.


“La població vol energia eòlica, però no a qualsevol preu”
Shojanes Pinera Gutiérrez, de 9 anys, amb els seus avis i familia en una comunitat pobre sota les turbines. Per Kirsten Luce.


Context Polític
Malgrat que històricament el sistema energètic mexicà i la seva política s’han basat en el
petroli, no ha sigut ben entrat al segle XXI quan aquest s’ha consolidat en l’energia eòlica. Si
mirem un parell de dècades enrere als anys vuitanta cap corporació tenia molt interès en
desenvolupar megaprojectes d’energia eòlica a la zona, tot i que als anys 90, tant aquestes
com els agents immobiliaris, ja començaven a arrendar parcel·les de terra a la zona. No és
fins a partir dels anys 2000 les corporacions, els funcionaris estatals i els propietaris de
terres han estat discutint la qualitat del vent i “l’assignació de terres abans del procés de
licitació”. És important remarcar que moltes d’aquestes corporacions tenien vincles amb els
politics, especialment en les xarxes del Partido Popular Español (PP) i el Partido de Acción
Nacional (PAN) en el govern de 2000-2012. Més endavant, una corporació agrícola va
vendre els contractes d’arrendament a empreses d’energia eòlica; que ja havien obtingut
llicències de la Comisión de Regulación de Energía (CRE) per explotar l’energia eòlica.
Aquest context polític i regulador que va permetre als actors privats ingressar al mercat
energètic de Mèxic, altament nacionalitzat fins al 2013. Al 1992, el president Salinas
(1988-1994) va canviar la Ley de Servicios Públicos de Electricidad (LSPEE) de 1975 per
modernitzar la producció i reduir la despesa estatal mitjançant l’atracció d’inversió privada.
La regulació preveia “llacunes” perquè el sector privat produís electricitat com a Productor
Eléctrico Independiente (PEI) i, un terme enganyós, que ve a tenir l’estatus d’auto-proveïdor
(autoabasto). Normalment, un PEI ven energia a la Comisión Federal de Electricidad (CFE),
la qual té el monopoli pel que fa a les línies de transmissió elèctrica; un proveïdor propi no
produeix energia directament per a si mateix, sinó que té contractes bilaterals amb
corporacions privades durant anys. Els productors de autoabasto gaudeixen d’alguns
subsidis indirectes, no han de vendre l’excedent d’electricitat que es produeix en èpoques de
forts vents a la CFE a preus fixos, sinó que poden estendre-ho durant l’any per a equilibrar
les diferents densitats de vent. El model d’autoabastiment va representar la forma dominant
per a la producció d’energia a l’Istme de Tehuantepec, almenys fins 2015, amb empreses
majoritàriament grans com Walmart Mexico, Peñoles (mineria), CEMEX (ciment), Heineken i
Femsa-CocaCola com a consumidors finals. Els inversors han de participar en un procés de
licitació i estan obligats a realitzar contribucions financeres per a la construcció de
subestacions i línies de transmissió. Tot i això, els desenvolupadors s’han queixat de les
circumstàncies poc clares pel que fa al desenvolupament de la xarxa i les taxes
d’alimentació.
Els interessos i deures en competència entre les agències estatals CFE i CRE han provocat
la demora d’alguns projectes, que els desenvolupadors d’energia eòlica han percebut com a
“problemes fets a Mèxic”. La Ley para el Aprovechamiento de Energías Renovables i
Financiación de la Transición Energética (LAERFTE), promoguda per l’expresident i
defensor de l’economia verda Felipe Calderón (2006-2012), va establir una llacuna
addicional per a la liberalització el sector energètic, encara que diverses preguntes sobre la
regulació de la xarxa i les tarifes van romandre obertes. Una regulació detallada per a la
construcció de turbines eòliques a nivell local, per exemple, no es va esmentar en els
documents de política sobre desenvolupament d’energia eòlica a Mèxic fins al 2015.

En el context d’aquest marc regulador fragmentat, els actors que ja són forts en el sector de
les energies renovables (corporacions europees, nord-americanes i consorcis
transnacionals) van ingressar al mercat i van construir parcs eòlics, operant principalment
com a proveïdors. L’Estat podria permetre els llargs processos de licitació fins que
obtinguessin permisos per començar amb la construcció i disposició de la tecnologia i l’estoc
financer (per exemple, utilitzant capital accionari i préstecs per a projectes de protecció
climàtica), necessaris perquè la CRE i la CFE acceptessin la participació en el procés de
licitació, així com les xarxes i els coneixements per tenir èxit. Acciona / Nordex, Iberdrola,
Gas Natural-Fenosa, Gamesa / Siemens, EDF, ENEL, Vestas i Clipper són els principals
productors d’energia per turbines en l’Istme de Tehuantepec, que normalment funcionen a
través d’una filial mexicana. Els parcs eòlics necessiten una gran inversió per al procés de
desenvolupament i construcció a causa de raons tecnològiques, de transport i de
construcció, mentre que els costos operatius són relativament baixos. Els diners per a les
instal·lacions en l’Istme va provenir de bancs privats, mitjançant el Mecanismeo de
Desarrollo Limpio, el Fondo de Tecnología Limpia, el Banc Europeu d’Inversions, el
Mecanisme d’Inversió UE-Amèrica Llatina (Laif), el Banc Mundial i el Banc Interamericà de
Desenvolupament (BID). Es demostra, per tant, que qui es beneficia dels vents

particularment forts a l’istme de Tehuantepec no és el poble mexicà, sinó els poderosos
actors transnacionals i les coalicions d’actors que han entrat en el terreny de joc.
“Qui es beneficia dels vents particularment forts a l’istme de
Tehuantepec no és el poble mexicà, sinó els poderosos actors transnacionals i les coalicions d’actors que han entrat en el terreny de joc”.

El present cronograma explica resumidament quins han sigut els esdeveniments clau que han portat l’Istme a l’actual situació:

Context Social
Ja des del segle XIX, Oaxaca arrossega una difícil guerra contra les privatitzacions i
terratinents, havent-hi nombroses revolucions i pel control de les terres.
En la dècada dels 1970, va haver-hi gran conflictivitat política i sindical, deguda al moviment
estudiantil, que amb altres sectors metropolitans i camperols van ocupar regions privades i
aprovar vagues. La COECEO (Coalició Obrera Camperola Estudiantil d’Oaxaca) va ser
fortament reprimida pel govern del PRI (Partido Revolucionario Institucional, de
Centre-Dreta), el qual per aquell aleshores ja portava quaranta anys en control de Mèxic (el
PRI va ser fundat el 1929).
Aquesta repressió va portar a corrents més radicals amb lluita armada, com la Lliga
Comunista, o el PROCUP-Partit dels Pobres.
Tot i així, des de la dècada dels 90 hi han hagut molts casos documentats de terratinents
paramilitars, grups policíacs, armament generalitzats de comunitats indígenes i
organitzacions populars d’autodefensa, els quals s’han caracteritzat no per tenir cap
ideologia en concret, si no per els conflictes per la terra o divisions religioses. Hi hauria, pel

1994, intervenció per part de l’exèrcit mexicà, que entraria a les comunitats per diferents
motius.
Actualment, el context polític a Oaxaca es refereix principalment a la resistència contra la
privatització de béns públics, com per exemple l’educació, la qual ha sigut caracteritzada per
mestres d’origen indígena que han sigut capaços de organitzar i formar a les comunitats
indígenes, d’acord a les seves necessitats i tradicions.
Des del propi govern, s’ha reconegut que la zona de la costa d’Oaxaca té característiques
que la fan propensa a la guerrilla. Això és degut a la ingent quantitat de conflictes per límits
de terres i a la inexistent intervenció del govern per resoldre aquests conflictes, el que porta
que moltes vegades els propis municipis acabin resolent els seus propis problemes a la
seva manera, a vegades amb actuacions armades.
Resulta interessant aquest apartat, doncs s’observa que els problemes amb propietaris
privats ve de lluny, i que porten dècades lluitant contra ells i les seves polítiques.
Segons la Constitució Política de l’Estat Lliure i Soberà d’Oaxaca, la base de l’organització
político-administrativa de l’estat és el «municipi lliure».
Cal remarcar que, de 570 municipis, 418 segueixen un sistema d’usos i costums, els quals
reivindiquen el poble i li donen una identitat, a més de conservar les costums. En aquests
casos, les autoritats municipals són escollides per la comunitat, considerant els serveis i la
qualitat moral de cada persona

Context econòmic
A Oaxaca, les activitats més comunes són, per ordre:

  1. Sector terciari
  2. Serveis financers i immobiliaris
  3. Turisme
    El sector agropecuari s’ubica a l’últim lloc, amb el cultiu de
    canya de sucre, llimona, taronja, alfals, ordi, avocat, pinya,
    arròs, meló, síndria, atzavara, cafè i tabac.
    Són una de les regions amb més rellevància pel que fa a les energies renovables, tenint el
    complexe hidràulic més important de Mèxic (Regió de la Conca de Papaloapan), les preses
    de Temascal i Cerro de Oro, a més de la presa Benito Juárez.
    Pel que fa a l’eòlica, «La Venta» va ser la primera planta eòlica integrada a la xarxa a Mèxic
    i l’Amèrica Llatina, amb una capacitat instal·lada de 84.875 MW.
    Tot i així, a l’istme de Tehuantepec els parcs eòlics existents estan controlats per 9
    empreses: Comisión Federal de Electricidad, Iberdrola Energías Renovables, Acciona
    Energía, Eléctrica del Valle de México, Cemex, Peñoles, Enel México, Gamesa Energía,
    Energías Ambientales de Oaxaca i Demex

Context demogràfic
La situació de les poblacions indígenes a l’Istme de Tehuantepec s’ha vist molt afectada
degut a l’aparició d’empreses multinacionals de la indústria eòlica afectant de forma total a la
seva forma de vida, costums, tradicions, etc. El problema és que la regió de l’Istme de
Tehuantepec, és una gran plana que mesura 200km en la qual per diferents condicions
climatològiques tenen lloc fortes rafegues de vent i això ha generat un interès molt fort per
part de diferents multinacionals ja que és una zona ideal per a dur a terme la construcció de
parcs eòlics.
Tots aquets territoris, per a la població indígena, tenen una gran importància històrica, en les
seves creences, són les terres dels seus avantpassats, les quals han sigut la seva principal
font de recursos per a la vida. L’Istme alberga una població de aproximadament 1,2 milions
de persones, on els seus principals centres estan ubicats a la zona del golf de Mèxic, molt
associats a la indústria petrolera. Dos terços de la població estarien ubicats en aquesta zona
mentre que la gran part del terç restant, es troba ubicada majoritàriament a la costa pacífica
de l’Istme. En el cas de la regió d’Oaxaca és una àrea de menor densitat, on no superen els
10.000 habitants, i en comparació a la resta la densitat de població és força més baixa ja
que l’extensió del territori és major.
És en aquesta zona d’Oaxaca on hi ha una forta presència indígena, a diferència d’altres
regions de Mèxic. En aquest indret trobem una gran varietat d’ètnies i diferents tribus, les
quals es veuen força amenaçades per l’aparició d’aquestes grans multinacionals.
Les poblacions indígenes lamenten que amb aquesta arribada de les multinacionals estan
perdent l’última cosa que els hi quedava com era el territori. Ja van perdre la religió
ancestral amb l’arribada dels colonitzadors, després poc a poc van anar perdent les
tradicions fins finalment ara perdre el territori. És en aquest context que va aparèixer La
Resistència, la qual té la finalitat de cuidar el que queda de tradició i territori i evitar que
acabi desapareixent.

La població per altra banda, sap que la construcció de parcs eòlics també é una part
positiva, i a la llarga és una via cap a un desenvolupament sostenible, però amb el que no
estan d’acord és amb les maneres amb les quals s’estan fent les coses, per això demanen
que s’implementin diferents polítiques que considerin i respectin els seus drets i les seves
necessitats.
Actors
Podem distingir tres classes d’actors segons la seva forma organitzativa: actors públics,
privats i socials.
Pel que fa als públics trobem la CRE (Comisión Reguladora de Energía). És tracta una
dependència de l’administració pública federal amb caràcter d’òrgan regulador en matèria
energètica. Va ser creat l’any 1992 derivat de la reforma energetica que liberalitzava la
producció d’energia a l’estat. L’objectiu d’aquesta comissió és la de evitar els conflictes
d’interessos entre el sector públic i el privat. Aquesta comissió ha aprovat les propostes de
construcció dels parcs.
Trobem també la CFE (Comisión Federal de Electricidad), una empresa fundada pel govern
mexicà l’any 1937. Es dedica al control, generació, distribució i comercialització d’electricitat
a tot el pais. Aquesta empresa té contractes per la comercialització de la energía produida a
Oaxaca.
Un altre seria la PAN (Partido Acción Nacional). Aquest partit va ser fundat en 1939 com a
oposició al règim post-revolucionari, conformant-se com el principal partit opositor a Mèxic,
situació que es va consolidar en governar diversos estats des de 1989.Els seus estatuts
estableixen que la seva posició ideològica és l’humanisme polític, afí a les idees liberals,
tomistes i de la democràcia cristiana. Aquest partit es troba més relacionat a les classes
mitja i alta i especialment a les zones urbanes. Hi ha vincles i interessos personals entre alts
càrrecs del partit i les corporacions privades relacionades amb l’explotació eólica.
En relació amb aquest últim tenim el PP (Partido Popular español). Aquest partit polític
espanyol té alts càrrecs vinculats a la indústria energètica mexicana i amb uns dels grans
inversors d’aquesta, Iberdrola i Acciona.
Per altre banda trobem el Sedena (Secretaría de la Defensa Nacional). Aquest es
l’encarregat de dissenyar, planejar, executar i coordinar les polítiques públiques
relacionades a les dues branques de les Forces armades que administra: l’Exèrcit i la Força
aèria. Es posicionen en defensa del govern.
Pel que fa a actors privats, hi ha la Eolica del sur, una empresa mexicana responsable del
projecte de la construcció del parc eòlic a Oaxaca.
I per últim els inversors estrangers. Oaxaca ha rebut inversiò de capital estranger per valor
de més de 2.000 milions de dòlars. Els principals inversors són les elèctriques espanyoles
Iberdrola i Acciona, la japonesa Mitsubishi, el conglomerat empresarial alemà Siemens i
Electricidad de Francia.

L’última categoria d’actors són els socials, ón trobem a Cencos (Centro Nacional de
Comunicación Social). Aquesta organització civil mexicana sense ànims de lucre fundada
l’any 1964 està dedicada a la comunicació social d’accions en favor dels drets humans així
com el treball en temes com la llibertat d’expressió, el principi del degut procés i les
desaparicions forçades, entre d’altres. Ha ajudat a donar veu a les reivindicacions del poble
indígena en aquest cas.
La APIIDTT (Assamblea de Pueblos Indígenas del Istmo oaxaqueño en Defensa de la Tierra
i el Territorio). Es tracta d’una Organització formada per la població indígena del istme de
Oaxaca per reivindicar i defensar els drets sobre el territori en el que habiten.
La Població indígena en seria un altre. Està formada pels propis habitants propis de de la
regió d’Oaxaca. S’estima que va ser poblada per primer cop fa uns 11.500 anys. Aquest
grup és contrari a l’explotació eólica en les condicions en les que s’ha dut fins ara.
Per acabar aquest grup tenim els cacics locals, uns personatges de la regió amb un cert
poder polític/econòmic i amb interessos propis pel desenvolupament eòlic de la zona.

El present organigrama resumeix la interacció entre els diferents actors:

Desenvolupament de la problemàtica
Actualment, la energia provinent de combustibles fòssils s’ha convertit en una problemàtica
ambiental i de recursos, ja que és limitada. És per això que cada cop ens veiem més
obligats a buscar alternatives més sostenibles i duraderes, com ho és l’energia eòlica.
A Mèxic hi ha tres zones amb potencial per generar electricitat mitjançant la força del vent
(al nord de Baixa Califòrnia, el nord del Golf de Mèxic, a Tamaulipas, i el sud de l’Istme de
Tehuantepec, a Oaxaca). L’Istme és la que posseeix major potencial per generar energia
eòlica a Mèxic i la tercera a nivell mundial.
Aquests projectes es veuen rebutjats per les comunitats del poble Ikoods i Binnizá. Es van
organitzar en un front regional per aturar els projectes: La Assemblea de Pobles Indígenes
de l’Istme de Tehuantepec en Defensa de les seves Terres i Territoris (APID).
L’actual conflicte social de la regió de l’Istme de Tehuantepec és només la punta visible d’un
conflicte social, agrari i polític que s’ha generat i intensificat durant dècades. La violència
política és la forma de governar i controlar aquests territoris, els quals ara perden molt més
del que guanyen les empreses amb aquesta nova instal·lació.
Al Mèxic d’avui, les comunitats indígenes són considerades “entitats d’interès públic”, com
les persones amb alguna discapacitat, les persones de la tercera edat i els nens en situació
de carrer. El que s’interpreta, com a persones, que necessiten de l’assistència de l’Estat per
subsistir i no com a subjectes de dret. Aquesta condició jurídica, impedeix la possibilitat de
dissenyar polítiques públiques i projectes de desenvolupament que tinguin com a lògica
enfortir les capacitats locals i promoure l’autogestió i l’autogovern com a via per assolir la
justícia social, la reconciliació, la pau i les condicions materials per a una vida amb dignitat
de persones que durant dècades han estat reprimides, despullades, empresonades i
negades de tots els seus drets agraris, polítics, econòmics i socials. El conflicte
socioterritorial neix del fet que les poblacions indígenes pateixen la presa de les seves terres
amb la justificació de la modernització i el desenvolupament d’aquestes.
19
No només estan modificant el paisatge, sinó que també talaran els seus arbres, modificaran
els ecosistemes de la zona i els seus cultius. La població no s’està beneficiant d’això,
segueix sent pobre. Esperaven rebre ingressos de tot això, però no ha sigut així.
La demanda proposada argumentava que el govern no va consultar de manera adequada a
el poble indígena de Juchitán sobre el projecte eòlic, la qual cosa és una obligació sota la llei
d’hidrocarburs de 2014. El govern no va complir amb aquesta regla a el donar permisos a
Eòlica de Sud durant la consulta, ha afirmat.
El parc eòlic va ser aprovat amb un vot a mà alçada en una reunió al juliol de 2015. El destí
de Eòlica de Sud ara està en mans dels tribunals. Un jutge va fallar a favor de el govern al
juny, i el grup indígena va apel·lar la decisió. Un judici final podria demorar-setmanes o
mesos, d’acord amb Ricardo Lagunes, un advocat involucrat en el cas. Les associacions en
contra del projecte encara no han sigut reconegudes.

Conclusions
El desenvolupament de noves tecnologies, com poden ser per exemple l’energia eòlica, està
plagada de riscos de molts tipus diferents. Per una banda, s’ha de tenir en compte el context
social, el polític i l’econòmic, i prendre decisions i assessorar sobre l’implementació
d’aquestes tecnologies, a la vegada que hem d’intentar, com a món globalitzat, reduir les
emissions de CO2 i prendre una numerosa quantitat de mesures ambientals.
Tot i així, l’actual sistema presenta dificultats: els actors que podrien permetre els canvis que
es desitgen tenen una agenda molt particular que els beneficia a ells, i rarament a algú més.
Cal, per tant, trobar alguna forma d’arreglar la situació, doncs es produeix una injustícia tant
en termes econòmics com en socials, polítics i climàtics.
El particular cas d’Oaxaca ens ha permès veure la manera en la que es desenvolupen
problemàtiques en determinats contexts polítics, i amb sort servirà per identificar agents
nocius al procés per un futur.

Estanislao, Hanane, Ana, Arnau, Marc, Paula, Victor, Guillem

Nedant entre plàstics, la contaminació al Mediterrani


Quants residus plàstics generes? El recicles? Saps realment a on van a parar els residus que llences?

Hi han múltiples opinions al respecte, i és possible que ninguna sigui totalment errònia o correcta. Després d’haver vist la repercussió que els plàstics tenen en la nostra vida i en la del biòtop del Mediterrani podem extreure varies conclusions.

Després d’haver llegit les pàgines de l’article i la gran quantitat d’informació que existeix sobre aquest tema, és possible que cadascú extregui les seves pròpies conclusions.

Existeix una gran infinitat d’opinions al respecte i és possible que ninguna sigui totalment errònia o correcta.

Les dades recollides per diversos estudis són preocupants, ja no només es tracta de la quantitat de residus que són abocats al Mar Mediterrani, sinó les conseqüències que aquesta activitat provoca en la biodiversitat marina.

Al mar mediterrani els residus plàstics conformen el 95% dels residus totals que acull la superfície aquàtica i Barcelona és la segona ciutat més responsable d’aquesta situació. La contaminació per plàstics és un problema que no només afecta de manera visual les nostres costes, sinó que genera una sèrie de canvis en l’ecosistema marí que suposen greus repercussions per la biodiversitat marina i aquells organismes que depenen del mateix.

En els últims anys l’ús de plàstics ha augmentat de manera significativa i Espanya, de 47 milions d’habitants, no és una excepció. El nostre Estat aboca 126 tones de plàstics al dia al Mar Mediterrani i no és l’únic. El precedeix Turquia, amb 82 milions d’habitants,, i per sota del país ibèric trobem els països d’Itàlia (60 milions d’habitants), Egipte (98 milions d’habitants) i França ( 66 milions d’habitants) com els cinc majors contaminadors del Mar Mediterrani per causa de l’abocament de plàstics.

Així doncs estem parlant que menys de la meitat de la població europea (353 millions d’habitants respecte els 741,4 dels totals a tota europa) produeixen al voltant de 500 tones de plàstics que són posteriorment abocades a la superfície marina. Això suposa que, de mitjana, a Espanya es produeixen 2,68 tones al dia per cada milió d’habitants. En el cas de Turquia, la quantitat de tones generades per milió d’habitants i dia és de 1,76 unitats. Itàlia i França generen 1,5 i 1 tones respectivament per milió d’habitants i dia. Per últim, Egipte genera menys quantitat, 0,78 tones per milió d’habitants i dia.

La producció de plàstics (o el seu boom) comença els anys cinquanta i, durant un període de temps, ningú es va preocupar per la contaminació que aquest material podria suposar per al medi ambient. De manera que el conflicte es trobava en la nostra societat de manera latent. El conflicte comença els anys cinquanta amb la producció massiva de plàstics arreu del món. Durant certa etapa, aquest conflicte es manté latent, donat que no s’havia efectuat cap investigació sobre els efectes perjudicials del plàstic ni s’havien vist les repercussions que aquest provocava en el medi ambient. Va ser amb l’aparició d’aquestes conseqüències a la natura, que diverses organitzacions mediambientals i investigadors van començar a fer visible aquest conflicte. Des de llavors el conflicte segueix en les nostres vides, donat que tot i els intents de reduir, reciclar i eliminar els plàstics, aquest material segueix sent una part indispensable en les nostres vides.

La contaminació dels mars i oceans degut a residus plàstics és un problema que està generant greus repercussions arreu del món. La producció de plàstics ha incrementat de manera exponencial en els últims cinquanta anys. Això, sumat a una mala gestió dels residus que generen, ha provocat la contaminació de mars i oceans, la qual cosa suposa un greu problema mundial.

En ser un conflicte ambiental que abarca un gran espectre de territoris, el nostre grup ha decidit centrar-se en el mar de les costes catalanes, el Mar Mediterrani. Es calcula que el 96% de les mostres marines recollides a la superfície aquàtica mediterrània són plàstics, els quals es troben en la totalitat de la zona: des de platges i costes, fins a profunditats marines de 3000 metres. Això comporta la intoxicació de les aigües i, per tant, suposa un problema per a les espècies que viuen al nostre mar. De fet, s’estima que un total de 1300 espècies que trobem en el Mar Mediterrani el seu nínxol ecològic ( aus, peixos, cetacis, taurons,…) es veuen afectades diàriament degut a l’aparició de plàstics en el lloc on viuen.

Es recompten un total de 6000 empreses productores de plàstics a tota Europa, les quals facturen fins a 355 mil milions d’euros i se’n beneficien d’un total de 17 mil milions d’euros anuals.

De tot aquest conjunt de plàstics generats arreu del món, entre 4,2 i 12,7 milions de tones arriben cada any als mars i oceans, de tal manera que actualment comptem amb més de 150 milions de tones contaminant els espais aquàtics.

De promig, una persona europea produeix un total de 68,39 quilograms de plàstic en un any, dels quals, un 30% és reciclat i la resta, un 70%, és amuntegat en abocadors, incinerats o abandonats en espais naturals o públics.

Espanya destina un total del 15% dels pressupostos de cada Municipi a crear una gestió dels residus de cada ciutat.

PaïsosPoblacióTones abocades al diaTones per milió
Turquia821441.756
Espanya471262.681
Itàlia60901.5
Egipte98770.786
França66661

La història del plàstic es desenvolupa en tres fases diferents:

La primera fase comença el 1860 i acaba a meitats del segle XX. Durant el inicis d’aquest període John Hyatt crea el primer tipus de plàstic i el comercialitza en forma de boles de billar. A partir d’aquest descobriment, altres químics experimenten fins a dissenyar el que avui en dia coneixem com el PVC.  Amb el pas dels anys, les tècniques i estudis es van anar perfeccionant fins generar els plàstics com els coneixem actualment.

La segona fase se centra en la plenitud de l’ús dels plàstics, entre el 1950 i el 2011.Durant aquesta etapa es generen de forma massiva plàstics d’un sol ús i s’incorporen a la vida quotidiana d’una manera quasi bé essencial. Amb el creixement d’ús d’aquest recurs també creixen la quantitat de residus plàstics generats i comencem a veure, cada cop amb més claredat, els impactes que generen. Amb aquesta presa de consciència neixen els primers moviments anti-plàstics i articles de crítica a la forma de vida que està esdevenint.

Arribem a la fase tres, que s’estén entre els anys 2015 i l’actualitat. Aquest és un període de presa de consciència i lluita pel canvi de model de vida que s’ha instaurat. En aquests anys, personatges públics, organitzacions ambientals i ecologistes i altres institucions, incloent la ONU, s’aixequen en contra dels plàstics i exposen tots els perills que suposen tant per l’ésser humà com per a la resta de vida al planeta. A partir d’aquest moment, les institucions públiques prenen partit i decideixen crear certes restriccions i prohibicions a les seves lleis estatals per tal de revertir, o al menys frenar, la quantitat de residus que s’han abocat fins ara arreu dels territoris europeus.

La problemàtica del plàstics al mar té molts actors diferents que intervenen en la conscienciació del públic i en la seva gestió. Diferentes entrevistes a aquests actors ens revelen els seus punts de vista i les intencions per desenvolupar algun canvi.

En una entrevista feta a la ministra d’Ambient de Perú, Elsa Galarza, aquesta va dir que al 2017 es van abocar 500 milions de bosses de plàstic i va afegir que es prendran accions concretes perquè el públic pugui prendre consciència sobre l’ús del plàstic.

En una entrevista feta a Jaime Cámara, el president de Perstar (planta de reciclatge Pet Grau Alimentació més gran del món), va parlar sobre els plàstics. Per ell, el major repte del reciclatge actualment, és que “falta compromís per part de tots els actors”. Pensa que falta més consciència sobre aquest tema, ja que no ens qüestionem la nostra responsabilitat com a consumidors. El problema dels plàstics no és que es produeixin, sinó “l’ús que se’n fa d’aquest”. Per concluir va dir: “el plàstic no és dolent per si mateix”.

Veient les dades actuals i els beneficis extrets, es pot concloure que la producció de plàstic presenta una gran part del capital de cada país segons el seu volum de producció. Per la qual cosa, tot i que es creïn propostes de reciclatge i reducció de plàstic, és obvi que els Estats no els hi és favorable l’eliminació total d’aquest material degut a que és una gran font d’ingressos i els hi permet mantenir un PIB alt.

Però els ciutadans també contribuïm al consum i abocament de plàstics diàriament. De promig, una persona europea produeix un total de 68,39 quilograms de plàstic en un any, dels quals, un 30% és reciclat i la resta, un 70%, és amuntegat en abocadors, incinerats o abandonats en espais naturals o públics. De tot aquest conjunt de plàstics generats arreu del món, entre 4,2 i 12,7 milions de tones arriben cada any als mars i oceans, de tal manera que actualment comptem amb més de 150 milions de tones contaminant els espais aquàtics. Espanya destina un total del 15% dels pressupostos de cada Municipi a crear una gestió dels residus de cada ciutat. Tot i invertir en el reciclatge de plàstics, veiem que l’estat no inverteix el capital suficient i les seves tècniques de reducció d’abocament de plàstics al mar són molt febles.

Davant la incompetència dels Estats per revertir la producció de plàstics, diverses organitzacions mundials així com persones influents arreu del món, comparteixen i investiguen a diari sobre els riscos de l’abocament de residus plàstics al mar.

Canvi climàtic al Pirineu: nivologia i efectes

ABSTRACT

Analitzem la influència dels principals vectors de canvi sobre els ecosistemes d’alta muntanya. Concretament, a les transformacions del mantell nivològic anual dels Pirineu o les recessions i l’evolució de les poques glaceres presents. Els efectes i conseqüències no es limiten només a un impacte visual i paisatgístic, sinó que també a una important alteració a milers d’hàbitats i ecosistemes, juntament amb l’activitat socioeconòmica de la serralada.

INTRODUCCIÓ

La natura és canviant en tots els seus sentits. A muntanya, la manifestació d’aquests és més abrupte i accentuada. El canvi climàtic és, per tant, un vector que ha incidit, que incideix i que incidirà en l’evolució de tot ecosistema i espècie.

La suma de les activitats humanes d’esbarjo i de productivitat representa un impacte a tot sistema natural, on el creixement econòmic il·limitat definit com a “progrés” pel capitalisme ha generat i continuarà generant alteracions en els cicles naturals. Per tant, la magnitud i acceleració d’aquests augmenta conjuntament amb els valors de petjada ecològica, ara també una petjada climàtica.

La materialització d’aquest gran canvi: un fet o una tendència? En aquest projecte donem resposta a aquesta qüestió mitjançant els efectes constatables i empírics en el temps present, com és el cas del desgel a muntanya i de la pèrdua del mantell nival anual, amb tots els efectes conseqüents.

OBJECTIUS I MÈTODES

Per    a    fer    contrastables   les manifestacions climàtiques perceptibles analitzem quines són les principals variacions; expliquem el paper i estat de les glaceres i del mantell nival a

muntanya –què pot passar si s’alteren?; recerquem els efectes biològics, culturals i econòmics d’aquestes i estudiem possibles solucions / accions. La metodologia emprada és a través de la cerca d’informació i l’obtenció de documentació referent als objectes d’estudi (per exemple imatges de l’evolució de les glaceres). Finalment, el contacte telemàtic d’un actor afectat.

Glacera de l’Aneto (3404m)

ANTECEDENTS I CONEXT

Tots i totes coneixem l’evolució negativa i decreixent de la neu als Pirineus durant les últimes dècades. Hi ha estudis amb previsió que a l’any 2050 aquest retrocés augmentarà més d’un 50%.

El clima als Pirineus és una variable que depèn de la interacció entre processos atmosfèrics i oceànics de l’Atlàntic Nord, la dinàmica atmosfèrica subtropical, i de en la irradiació solar derivats de les variacions orbitals planetàries. Per tant, el clima i la neu varien segons l’època estacional i la ja nombrada dinàmica del fluid atmosfèric. Així doncs, per què ens preocupem per la pèrdua de neu?

La història climàtica a escala geològica és variable; hi ha alts i baixos, períodes de glaciació i períodes de transició i/o desglaciació, evidenciant la naturalitat d’aquests esdeveniments.

Hem de tenir en compte també les limitacions geomorfològiques espacials, ja que la serralada Pirinenca s’estén per diferents territoris i països, fet que complica la realització d’un sol estudi. Tot i així, tots ells comparteixen l’augment considerable i innegable de temperatures.

Evolució del mantell nival

ACTORS I AGENTS

La variació de la temperatura i la disminució de les precipitacions han reduït destacablement les reserves nivològiques. Aquest fet, ha estat afectant, afecta i afectarà a tot un conjunt ampli d’actors i agents involucrats.

Definim com a actor principal el canvi climàtic, ja que és influent en tot àmbit estudiat. Aquest és condicionat directament per l’acció antropogènica. En aquest escenari de retrocés, els efectes són també representants a tot ecosistema i als seus elements vitals com la flora i fauna. La modificació dels hàbitats pot ser perjudicial pel desenvolupament de les espècies, on el creixement és alterat i provoca canvis en la productivitat de individus. Per tant, és fonamental establir mesures de protecció i iniciatives, tant legislatives, normatives com presencials, on el paper de l’activisme  ambiental és de gran rellevància.

Els efectes socioeconòmics del canvi climàtic involucren a gran part de la població del Pirineu, on un important sector depèn del turisme. El turisme d’hivern és la principal font d’ingressos en moltes zones del Pirineu tal com es mostra a l’augment de les temperatures i la disminució de recipitacions han provocat problemes a totes les estacions d’esquí del Pirineu, on cada cop inverteixen més en la producció de neu artificial. N’és un exemple la posposició de la data d’inici de temporada de moltes estacions d’esquí i muntanya.

EFECTES NIVOLÒGICS

Els estudis possibles i actuals es basen en sèries sintètiques generades a partir d’una relació estadística entre el la mesura del gruix del mantell nival en una xarxa de balises i les sèries climàtiques de la zona del vessant sud del Pirineu central. Es representa un significatiu descens del mantell entre el 1950 i 2000. Un dels efectes substancials de la disminució de la capa nival i l’augment de temperatures és la pèrdua de la flora pròpia de l’estatge alpí. Els estatges vegetatius d’inferior alçada guanyaran terreny i ocuparan estatges més alpins.

La disminució de la precipitació durant els mesos de tardor, hivern i primavera és el principal vector de la reducció del mantell nival als Pirineus. Durant el període (1959-2010), els indicadors climàtics mostren una disminució de les precipitacions de l’ordre d’un 2,5% per dècada. La variable de la temperatura també ha estat de gran rellevància en els efectes sobre la nivologia. Durant la sèrie (1959-2010), la temperatura  mitjana  augmentat considerablement a tota la serralada pirinenca essent més important els darrers anys. La tendència de l’augment de temperatura durant aquest període es situa a valors de 0,2 graus per dècada.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és image-24.png
Projecció de l’anomalia en les temperatures ºC al Pirineu (1971-2100)

Per corroborar els efectes a la zona, es va obtenir una entrevista a en Javier Bielsa, ambientòleg i resident al Valle de Benasque. Fa especial referència a diversos canvis, citant textualment el cambio más llamativo ha sido la desaparición de varios glaciares y la reducción de superficie de los más poderosos, pero el adelanto del deshielo también es apreciable.

ACTUACIONS

Destaquem el Projecte CLIMPY, propulsat des de l’Administració i contribuent a l’ampliació dels coneixements existents sobre el clima als Pirineus i els patrons temporals de variació dels seus elements principals esmentats. És impulsat per associacions de tot el territori pirinenc, i ha de ser una guia a l’hora d’aplicar polítiques d’adaptació i resiliència al canvi climàtic.

Els objectius principals són la creació d’una àmplia base de dades de temperatura, precipitació i neu d’alta qualitat i homogènia i l’anàlisi de la distribució del mantell nival i la seva variabilitat espacio-temporal. El desenvolupament d’indicadors climàtics permet dur a terme un diagnòstic complet de les tendències observades, les quals són anualment actualitzades per l’OPCC.

CONCLUSIONS

Els efectes i conseqüències futures són incertes. Tot i així, amb un alt nivell de confiança afirmem que és fonamental l’aplicació de mesures de protecció del medi, tant a nivell nacional com a nivell internacional. Les previsions desxifren un escenari preocupant i amb un augment dels impactes cada cop més generalitzats a tota la serralada, on les variables meteorològiques i climàtiques del Pirineu continuaran sent alterades, incrementant encara més la necessitat d’establir escenaris climàtics futurs que ajudin a la preparació de recomanacions i mesures d’adaptació.

Des d’una visió antropogènica i neoclàssica, els efectes a la població són transcendents per la seva vida social i econòmica, on les muntanyes i l’entorn són font d’oci i/o esport. Una de les solucions possibles és la divulgació didàctica per a tota la ciutadania, del Pirineu i fora d’aquest.

Com hem exposat, la situació de cara a l’any 2050 és catastròfica; no només hi haurà una reducció de més del 50% al mantell nival, sinó que una gran part de la població haurà de buscar una altra manera de generar ingressos, on les pistes d’esquí, com a motors econòmics, es veuran directament afectades.

Arran de totes les referències estudiades, observem que aquest problema no és desapercebut, però se’n ha de fer encara més ressò. La consciència col·lectiva del que suposa la pèrdua de neu i/o la recessió de les glaceres genera incertesa i inquietud entre la població,  fet innegable pel gran impacte visual generat. Les institucions i administracions científiques estan col·laborant-hi positivament a l’hora d’obtenir dades més precises i divulgar-les al públic.

Recessió de la glacera del Massís del Mont Perdut.

Finalment, destaquem que el canvi climàtic és accelerat a moltes altres zones globals com per exemple als glacials àrtics, on l’extensió dels terrestres s’està reduint any rere any, fet que comporta l’augment del nivell del mar i la incorporació d’aigua dolça a la circulació oceànica planetària. Comuniquem i expressem la nostra preocupació pel medi naturals i les conseqüències per al conjunt d’espècies, per a la societat humana i per al planeta Terra.

REFUGIADOS AMBIENTALES: LOS REFUGIADOS INVISIBLES

Nauru, Tuvalu y las Islas Marshall sufren las consecuencias de la irresponsabilidad de países más ricos

El desplazamiento de la población debido a la degradación del medio ambiente no es un fenómeno reciente, lo que sí es reciente, son los grandes desplazamientos de población como resultado de una combinación del agotamiento de recursos, destrucción irreversible del medio ambiente etc. Es decir, que el estado del medio ambiente está cambiando y ciertas poblaciones son más vulnerables a estos.

La Convención de Ginebra sobre el Estatuto de los Refugiados de 28 de julio de 1951 y su Protocolo de Nueva York, de 31 de enero de 1967, define a los refugiados como “aquella persona que debido a fundados temores de ser perseguida por motivos de raza, religión, nacionalidad, pertenencia a un determinado grupo social u opiniones políticas, se encuentre fuera del país de su nacionalidad y hallándose, a consecuencia de tales acontecimientos, fuera del país donde antes tuviera su residencia habitual, no pueda o, a causa de dichos temores, no quiera regresar a él.”

Según un informe publicado por el Internal Displacement Monitoring Centre (IDMC) y el Norwegian Refugee Council no hay constancia de ninguna organización que recoja estadísticas sobre el posible número de desplazados medioambientales. Tampoco existen normas Internacionales que tengan como como objeto especifico los migrantes (internos o Internacionales) por causas medioambientales.

Igualmente, podemos diferenciar 3 términos relacionados con la migración, el clima y los cambios ambientales:

  • Los migrantes por motivos ambientales: son los “refugiados ambientales” propiamente dichos, es decir, personas que se vean obligadas a abandonar el lugar habitual de residencia (ya sea temporal o permanentemente) debido a cambios progresivos o repentinos en el medio ambiente.
  • Los desplazados por motivos ambientales: personas que se desplazan dentro del país en el que residen o que han cruzado una frontera internacional y para quienes la degradación, deterioro o destrucción del medio ambiente es la causa principal pero no la única de su desplazamiento.
  • Las personas reubicadas mediante una relocalización planificada: se refiere a personas cuyos medios de sustento se han reconstruido en otro lugar.

Aunque el término “refugiados climáticos” se emplea con frecuencia en relación con la migración forzada en el contexto del cambio climático y de otros cambios ambientales, esta expresión no tiene validez legal, ya que la Convención sobre el Estatuto de los Refugiados de 1951 no reconoce los factores ambientales como criterios válidos para definir la condición de refugiado.

NAURU

Nauru es un país insular situado al sur del océano Pacífico, perteneciente a la región de la Micronesia. Colonizada durante años por alemanes, japoneses y australianos, consigue su independencia en 1968.

Existen pocos registros de la actividad de la isla anteriores al siglo XX. Su historia más reciente se ve condicionada por el descubrimiento de grandes reservas de fosfato a manos de la compañía minera británica Pacific Islands Company (PIC),la cual se agrupa posteriormente con la alemana Jaluit-Gesellschaft dando lugar a la Pacific Phosphate Company (PPC).

Tras su derrota en la Primera Guerra Mundial, Alemania cede todos los intereses de la Pacific Phosphate Company (PPC) a la British Phosphate Comission (BPC), una asociación entre Australia, Reino Unido y Nueva Zelanda cuyo control sobre la extracción de fosfato en Nauru abarca prácticamente el último siglo.

A raíz de su independencia en 1968, el gobierno de Nauru adquiere todos los derechos de la BPC por 21 millones de dólares australianos y crea la Nauru Phosphate Corporation (NPC), actualmente conocida como RONPHOS. undefined

Esto supone un punto de inflexión; los años venideros serán los más fructíferos en la historia del país. En la década de los 70, su PIB supera al de los Estados Unidos y al de la Unión Soviética, y en los 80 se convierte en el país más rico del mundo. La buena racha dura hasta principios de los años 90, momento en el que las reservas de fosfato empiezan a agotarse. Paralelamente, salen a la luz varios casos de corrupción que, sumado a las malas inversiones del gobierno, desembocan en una grave crisis y al posterior endeudamiento del país. Para hacer frente a la situación, Nauru empieza a albergar centros de inmigración australianos a cambio de una compensación económica.

Actualmente, Nauru se enfrenta a una triple problemática: (1) ambiental, consecuencia de la explotación continuada de las minas de fosfato; (2) social, con la instalación de campos de refugiados australianos de dudosa integridad moral (ya son varios los organismos que han denunciado abusos en las instalaciones), y (3)de salud, constituyéndose como el país con la tasa de obesidad más alta del mundo, ya que prácticamente se sustenta de la importación de comida envasada proveniente de Estados Unidos. La explotación de fosfatos a manos de australianos y británicos ha dejado la tierra infértil, haciéndola nada propicia al cultivo. La línea de costa es la única zona habitable.


MAPA DE LA ISLA DE NAURU
Morado: minas de fosfato
Rojo:  centros de refugiados australianos
Amarillo: núcleos urbanos

Los fosfatos constituyen un recurso limitado. Su procedencia es incierta; se cree que podrían ser depósitos milenarios de guano (heces de pájaro) o bien tener un origen marino. Asimismo, el futuro de la isla también es un enorme interrogante. La capa superior de fosfatos ya ha sido explotada en su totalidad (100 millones de toneladas), pero se cree que existe una capa secundaria (20 millones de toneladas), la cual se estima que abastecerá la economía de la isla como máximo hasta 2050.

A día de hoy, Nauru se encuentra entre los primeros puestos del Índice de Vulnerabilidad Medioambiental (EVI) dentro del programa de las Naciones Unidas para el Medio Ambiente. Aunque en 1989 el país emprende acciones legales contra Australia por los daños ambientales ocasionados (Nauru v. Australia), poco o nada se ha conseguido hasta ahora.

Lo cierto es que la tensión entre ambos países no es algo nuevo. Reflejo de ello son las múltiples declaraciones y comunicados públicos con reproches mutuos. El gobierno de Nauru tiene, incluso, en su página web (http://www.naurugov.nr/) un apartado con el nombre “Nauru is not Australia”, en la que podemos ver varias citas de altos cargos nauruanos como por ejemplo una de David Adeang, actual ministro de Justicia: Many Australian media outlets and journalists have no respect for Nauru or our culture or people (Muchos medios de comunicación australianos y periodistas no tienen respeto por Nauru, su cultura o su gente) u otras como “The Australian media approaches us with great arrogance and an air of racial superiority, which is highly offensive to us” (Los medios de comunicación australianos se dirigen hacia nosotros con arrogancia y aires de superioridad racial, cosa que es muy ofensiva para nosotros”).

TUVALU

Tuvalu es un país que se encuentra al sur del Océano Pacífico y uno de los cuatro países que forman la Polinesia. Es el cuarto país más pequeño del mundo, con una superficie de 26 Km2 y 11800 habitantes. Consta de 4 arrecifes de coral y 5 atolones. Se independizó al 1978, que hasta ese año era territorio del Reino Unido. Estos dejaron varios desechos, como buques de la segunda guerra mundial, pero esta no es la principal preocupación que sufre este país.

Uno de los problemas más importantes del cambio climático es la subida del nivel del mar, y justamente a este pequeño país le afecta muy directamente ya que podría provocar su desaparición. Prácticamente toda la isla se encuentra al nivel del mar: el punto más alto son unas dunas formadas por tormentas que mide 4,5 metros. Durante el siglo XX, en esta isla subió el nivel del mar 15 cm, una cifra muy alarmante y que durante este siglo podría aumentar de manera significativa. Dos países vecinos, Kiribati y Vanuatu también están preocupados por la subida del nivel del mar, ya que se encuentran en la misma situación que Tuvalu.

Aquí tenemos el atolón principal de Tuvalu, Funafuti, donde se encuentra la capital y el aeropuerto. Las “burbujas” rojas representadas representan los núcleos de población. Podemos ver que estos núcleos son pocos ya que parte de la isla y repartidos en zonas concretas ya que parte del atolón tiene el riesgo de desaparecer durante este siglo.

Esta subida del mar provoca varios impactos sobre la isla:

  • Salinización de las tierras: afectan tanto a la costa como al centro de la isla. Esto destruye el terreno fértil y dificulta el cultivo en este país. También contamina los acuíferos de agua dulce en la isla, fundamentales para la vida.
  • Mareas: muchas veces no solo afectan a la línea de la costa, sino que invaden muchas partes de la isla.
  • Inundaciones: Cada vez más, hay partes de la isla que quedan inhabitables por estar buena parte del año cubiertas de agua.

Aparte de tener todos estos problemas, es un país pobre y pese a tener unas playas con aguas muy limpias, es el país menos visitado del mundo: el 2016 solo lo visitaron 2000 personas. Está muy mal comunicado ya que solo salen 2 vuelos semanales desde las islas Fiji, y muchas veces la pista de aterrizaje está inundada.

Este problema se empezó a hacer visible a la COP-15 en Copenhague. Varias voces hablaron de la posibilidad de trasladar los habitantes de esta isla en países como Australia, Nova Zelanda o Fiji. Sin embargo, las autoridades locales descartaron completamente esta posibilidad, nadie quiere irse de la isla. En la XXI Conferencia sobre Cambio Climático celebrada en París en 2015, el primer ministro de Tuvalu, Enele Sopoaga, hizo un discurso emotivo, en que dio parte de culpa las principales potencias del Pacífico y pidió la lucha conjunta contra el cambio climático. Dejo claro este mensaje: “Si salvamos Tuvalu, salvaremos el mundo”.

ISLAS MARSHALL

Las Islas Marshall son un país insular del Pacífico, ubicado en la región de Micronesia, cuya capital es el atolón Majuro. El territorio está formado por 29 atolones de coral, formados por varios islotes, y 5 islas divididas en dos archipiélagos. Sus vecinos más próximos son: la República de Nauru, al sur, y la República de Kiribati, al sureste.

La historia de estas islas ha sido realmente convulsa. Japón estuvo al mando de las islas desde la Primera Guerra Mundial hasta 1944, cuando, durante la Segunda Guerra Mundial, Estados Unidos se apoderó del territorio.

Bajo el control de los EEUU, entre 1946 y 1958, se realizaron 67 pruebas nucleares. Estas pruebas preceden a la firma en 1963 del Tratado de Prohibición Parcial de Ensayos Nucleares, que prohibió esta clase de actividades.

Es entonces cuando los atolones Bikini y Enewetak se convirtieron en escenario de la operación Castle, un conjunto de pruebas de detonaciones de bombas nucleares. La más importante fue Castle Bravo, con una potencia 1000 veces mayor a Hiroshima y Nagasaki, lo que supuso la mayor detonación nuclear de la historia de los EEUU. Sus partículas se llegaron a encontrar en India, Europa y EEUU.

Los primeros refugiados ambientales de este caso son los habitantes de las islas Bikini, que huyeron de su atolón antes y después de las pruebas nucleares.

En los años 80, los lugares más contaminados fueron limpiados por soldados estadounidenses.  Estos trasladaron el suelo y materiales peligrosos a un gran cráter, creado por una de las anteriores explosiones. Este cráter fue sellado, 21 años después de las detonaciones, con una cúpula de cemento de un grosor de unos 45 cm, lo que actualmente se llama “la Tumba”, que se concibió en un principio como una medida temporal, pero ya han pasado 40 años.

Imagen de “La Tumba”, resaltada en amarillo, con un área de 1,03 ha:

En 1990 las Islas Marshall consiguieron independizarse de los EEUU al firmar un acuerdo. Este tratado implicaba que los isleños, como condición para conseguir su autogobierno, desechaban su derecho a reclamaciones pasadas y futuras a los EEUU vinculadas a los ensayos nucleares. Además, el gobierno local asumía la total responsabilidad del cuidado de la cúpula. Esto es inabarcable, dada la situación económica del país, y el enorme gasto que supone este cuidado.

En la actualidad, los niveles de Pu-239 y Pu-240 son casi 1000 veces más altos que en Fukushima, y 10 veces mayores que en Chernóbil, lo que convierte a estas islas en el lugar con mayor radiación del mundo.

El atolón Bikini debe mantenerse deshabitado. Es más, la UNESCO estableció en 2014 que no volvería a poder ser habitado hasta dentro de 30 años como mínimo.

El cambio climático tiene efectos alarmantes en el territorio. La amenaza de la subida del nivel del mar, como en sus vecinas Tuvalu y Kiribati, en este caso tendría consecuencias devastadoras. Si “la Tumba” quedara sumergida, los desechos que esta contienen podrían entrar en contacto con el agua marina. Además, actualmente esta cúpula se está desgastando a una rapidez alarmante, debido a la erosión.

La situación actual del país es realmente precaria y complicada. Además de todo lo explicado anteriormente, las Islas Marshall tienen el mayor índice en el mundo de cáncer cervical. La población presente durante las pruebas presentó niveles elevados de cáncer, abortos espontáneos y defectos de nacimiento. Un estudio de 1998 de la Sociedad Estadounidenses del Cáncer estableció que en este territorio había niveles “alarmantes” enfermedades causadas por la radiación, como la leucemia, y el cáncer de tiroides y de mama, entre otras dolencias, que suponen un problema intergeneracional.

Como podemos ver, la situación es, cuanto menos, complicada. Tony de Brum, que nació en Tuvalu y llegó a ser el Foreign Minister de las Islas Marshall dijo en una entrevista: “somos como los canarios que morían en las minas para advertir a los mineros de que si no salían al exterior también morirían, si los daños llegan a provocar la evacuación de estas islas, eso querrá decir que también es demasiado tarde para el resto del planeta”.Es curioso el significado de la bandera del Atolón Bikini:

CONCLUSIÓN

La problemática debida al creciente número de refugiados ambientales no tiene la visibilidad, y por tanto, tampoco la cobertura mediática que debería.

Actualmente existen más refugiados ambientales que refugiados por otros motivos, por ejemplo, de guerra. Curiosamente, no existe ninguna normativa vigente que ampare específicamente a los refugiados climáticos.

Los tres países que tratamos en el artículo tienen una problemática ambiental diferente. El nexo común, además de la localización geográfica, es el origen de estos conflictos, ya que son consecuencias directas de las acciones de países anglosajones: Australia, Reino Unido y Estados Unidos. Por otro lado, el cambio climático también ha jugado un papel importante en el deterioro de estas islas, por lo que no podemos atribuir la total responsabilidad a estos países.

Los casos de Nauru y las Islas Marshall son un claro ejemplo de cómo los países más ricos se aprovechan de aquellos vulnerables y, cuando los afectados les exigen que actúen para paliar los daños causados, estos evaden la responsabilidad.

Existen varias plataformas activistas cuyo objetivo es dar voz a estos conflictos y a la vez concienciar a la sociedad para que se unan a lucha y denunciar las acciones de los culpables. La mayoría de estas surgieron por el deseo de los isleños de no abandonar sus hogares y acabar convirtiéndose en refugiados ambientales.

INTEGRANTES DEL GRUPO:

  • Esther Lapaz Lorenzo (1527755)
  • Yennifer López Cardozo (1530400)
  • Marcel Niubó Pallàs (1529024)
  • Pedro Piñeiro Fernández (1529530)

Posidonia oceanica, el pulmó de la Mediterrània

A diferència del que pensa la gran majoria de la població, la Posidonia oceanica no és una alga, sinó que es tracta d’una planta terrestre que va adaptar-se al medi marí. De fet, és una fanerògama marina endèmica del mar Mediterrani i forma un dels ecosistemes més importants per a la conservació de la biodiversitat en el territori. El seu creixement és tan lent que tarda entre 200 i 600 anys en ocupar una hectàrea de fons marí. Les seves fulles es renoven constantment a un ritme d’1-2  cm  per  any  i  les seves tiges poden arribar a viure més de cinquanta anys.

La posidònia i els seus beneficis

Les praderies de Posidonia oceanica serveixen com a refugi de moltes espècies per a criar i com a hàbitat d’espècies protegides i amenaçades, com la nacra (Pinna nobilis) que és un dels bivalves més grans que existeixen i poden assolir més d’un metre d’alçada. A tall d’exemple, sosté més de 400 espècies vegetals i més d’un miler d’animals marins.

També cal tenir en compte que aquest bosc submergit és un dels ecosistemes més productius de la biosfera i destaca per la seva capacitat per a actuar com a embornal de CO2, superant la capacitat de la selva amazònica. Precisament, una hectàrea de posidònia produeix cinc vegades més oxigen que una de selva amazònica! És a dir, que les praderies de posidònia actuen com a autèntics boscos aquàtics, oxigenant l’aigua del mar mitjançant la fotosíntesi i mantenint així la seva transparència.

La posidònia pot créixer tant a sobre de sediments tous com sobre substrats rocosos. A més, pot fer-ho en vertical o en horitzontal, de manera que és capaç de crear esculls que actuen com a barreres naturals. Aquestes parets vegetals, que es caracteritzen per la seva densitat de fulles, que poden arribar fins a la superfície de l’aigua, esdevenen un component indispensable en el conjunt de la costa. Agrans trets, retenen sediments, fixen el sòl i dissipen la força de l’onatge, protegint així el litoral costaner de l’erosió.

Anualment, cap a la tardor, la posidònia perd les fulles, que són recollides i transportades pels temporals fins a les platges, on desenvolupen un paper imprescindible per a fixar la sorra durant l’hivern. Malgrat tot, per raons estètiques subjectives molta gent no vol tenir posidònia seca a les platges, però cal conèixer la seva importància per adonar-se que sense posidònia no hi ha platja.

No obstant això, els beneficis de la posidònia són tants que no poden recollir-se en una sola pàgina. Per acabar, esmentar que les praderies conjuntament amb les altres espècies que hi conviuen funcionen com a grans filtradores.

Posidònia a les Illes Balears

La Posidonia oceanica creix en una zona molt limitada de la costa (zona fòtica) on la llum permet la seva existència. La meitat de la posidònia que hi ha a les costes mediterrànies de l’estat espanyol es troba a les Balears. Les Illes són l’indret on s’han trobat a major profunditat gràcies a la transparència de les aigües de l’arxipèlag, que permeten la supervivència de l’espècie a més de 40 metres.

L’any 1999 les praderies de posidònia ubicades entre Eivissa i Formentera, al Parc Natural de Ses Salines, van ser declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. L’any 2006 es va descobrir a Formentera un exemplar de 8 quilòmetres de llargada, que s’estima que té uns cent mil anys. Aquesta troballa fa pensar que probablement la posidònia sigui un dels organismes vius més grans  en dimensions i longeus del planeta.

La problemàtica ambiental a les illes

A les Illes Balears, durant la dictadura i amb l’inici del turisme, es va veure l’oportunitat de rellançar l’economia i es va construir sense mesura ni cap mena de planificació. Aquest fou el punt d’inflexió en què la posidònia començà a veure’s greument afectada. L’entrada d’una alga invasora, la Caulerpa taxifolia, la construcció de grans hotels i urbanitzacions a primera línia de mar, la manca de xarxes de sanejament i l’abocament d’aigües residuals mal depurades al mar, juntament amb la retirada de la posidònia morta de les platges per satisfer els banyistes, l’augment de l’ús d’embarcacions per l’esbarjo, el fondeig amb àncores damunt les praderies i la poca conscienciació, ha causat que la planta es trobi en perill i, amb ella, també els ecosistemes que conté.

Tal és així que, a les Illes Balears, la seva conservació ha esdevingut un      conflicte.       Grups       ecologistes       del       territori (com GOB o Save posidonia oceanica) i internacionals (com Greenpeace, Oceana o Ecologia en acción), partits polítics i la ciutadania – cada vegada més conscienciada- ha reclamat mesures de protecció al govern autonòmic que han resultat amb un decret sobre la conservació de la Posidònia oceànica a les Illes Balears, una llei pionera a tota la Mediterrània.

Cal tenir en compte, que l’espècie no sols fa d’hàbitat per moltíssimes espècies marines sinó que també sosté l’economia dels pescadors tradicionals, protegeix la costa de l’erosió i manté les aigües transparents. Per tant, és un dels pilars del turisme de sol i platja – que utilitza de reclam la transparència de les aigües – i, aquest, la principal font econòmica de les Illes Balears. Així i tot, no tothom està a favor de la conservació de la posidònia: els propietaris d’embarcacions de grans dimensions, el sector nàutic de les illes o les empreses abocadores de residus, són les primeres que surten perjudicades per les restriccions d’aquest decret. Tampoc hi tenen simpatia el partit polític VOX i alguns hotelers i empresaris, que creuen que deixar la posidònia a les platges les fa veure brutes i espanta el turisme.

De la mateixa manera s’han vist afectades les praderies de posidònia de la resta dels països catalans, que alberguen el 83% de la posidònia de l’Estat espanyol, però la societat no li ha donat tanta importància com ho han fet els illencs, potser perquè casa seva compta amb un 54% del total     de      posidònia, envers l’1,8% de Catalunya o el 27,6% del País Valencià. Però es tracta d’un problema que afecta     a      tota      la   regió mediterrània, ja que és una espècie clau per la regió i per a la mitigació dels efectes del canvi climàtic. Per tant podem dir que la qüestió va més enllà de l’escala local, esdevenint un problema internacional.

Accions dutes a terme des d’organitzacions i des del Govern

Pel que fa les organitzacions per la preservació  de  l’espècie, com per exemple “Save Posidònia Project” plantegen varies accions com per exemple apadrinar metres quadrats de posidonia pagant 1 euro per metre quadrat o iniciatives com convertir-se en col·laboradora oficial del Save Posidònia Project  o simplement la compra de marxandatge per aportar econòmicament.

També, altres entitats com la plataforma salvem Portocolom ha fet accions de denúncia directe com per exemple un vídeo on es mostra com una àncora de veler arranca 20 metres de posidònia o declaracions pels mitjans de comunicació denunciant aspectes com la urgència de senyalitzar la posidònia mitjançant boies o la impunitat amb la que s’arranca la planta.

Per altra banda, per la via administrativa, arran de l’aprovació del Decret 25/2018 de conservació de la posidònia oceànica a les Illes Balears, es va crear el Comité Posidònia, el qual està format per 30 membres de diversos òrgans i entitats públiques i privades i les seves funcions són de deliberació, assessorament, proposta, seguiment i control en matèria de la posidònia.

Més endavant, el 02/03/2020 es va anunciar que el Comitè de la Posidònia destinarà 200.000 euros a finançar deu projectes per protegir les praderies de posidònia. Entre aquest projectes hi ha l’estudi de l’impacte produït pels emissaris públics a les praderies, l’estudi sobre l’abocament procedent de la dessalinitzadora d’Eivissa, reetiquetar les boies d’advertència  o  canviar-les per unes d’ecològiques.

A més a més, paral·lelament, la conselleria de Medi Ambient del Govern de les  Illes Balears, conscient del patrimoni natural que representen els prats de Posidonia, va elaborar i engegar amb la participació de la Direcció General de Pesca,  la Fundació Bosch i Gimpera, i l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats, el projecte “Protecció de praderies de Posidònia a LICs de Balears”. Aquest projecte destaca perquè rep el finançament europeu dins l’àmbit LIFE.

Una petita ullada al Decret

Veiem com la població d’aquesta espècie és considerada prioritària segons la Directiva 92/43/CEE de la Unió Europea (directiva hàbitats) i recollida en el Reial decret 139/2011 de l’Estat espanyol com a espècie silvestre en règim  de  protecció especial i al Catàleg d’espècies amenaçades.  És una espècie clau per la regió mediterrània, per això la seva protecció ha esdevingut un tema clau en les regions de costa.

El 28 de juliol de 2018 es va aprovar el Decret 25/2018, sobre   la   conservació    de la Posidonia oceanica a les Illes Balears. La creació del mateix            va        estar desencadenada per la importància d’aquesta  espècie en la retenció  de sediments i nutrients,  pel fet de ser un refugi per la reproducció  de moltes espècies i per la capacitat de captació de CO₂. Així doncs,  la conservació d’aquesta espècie també contribueix  en la mitigació  del   Canvi   Climàtic   i   en   el   compliment   de   l’Acord   de  París.

D’altra banda, la incorporació de la Posidònia oceànica a la Llista d’espècies silvestres en règim de protecció especial (Reial decret 139/2011), ha contribuït en la prohibició de diferents activitats que destrossaven constantment el pulmó de la Mediterrània. En definitiva, el Reial decret garanteix la conservació d’un element vital dels  hàbitats  als  quals  pertany  la  posidònia  i  la  preservació d’aquesta.

Així i tot, cal posar èmfasi en el Decret 25/2018, el qual prohibeix la pesca d’arrossegament en aigües interiors, les extraccions d’àrids, l’abocament de materials dragats i el fondeig incontrolat. No obstant això, en cap moment inhabilita el fondeig de baix impacte el qual també causa danys col·laterals a l’espècie i al seu entorn. A més, en cas de no tenir les infraestructures pertinents per realitzar les activitats seguint la normativa, podran fondejar per zones  d’arenes, en lloc de no permetre cap mena d’activitat sense el material adequat i catalogat com a òptim.

Finalment, moltes de les zones on hi és present la posidònia formen part de la Xarxa Natura 2000 o bé són patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO, però la seva conservació, malauradament, també està lligada a interessos socioeconòmics relacionats amb el turisme que a vegades guanyen davant l’interès general.

Activem l’alarma

Són molts els motius que criden fort un canvi urgent. La Mediterrània s’escalfa un 20% més de pressa que la mitjana del planeta. El primer estudi científic sobre el canvi climàtic a la regió, fet per una xarxa de 600 científics experts en canvi climàtic i ambiental de la Mediterrània (MedECC), publicat l’octubre passat, dibuixa un escenari devastador. La reducció de les precipitacions a l’estiu, que es preveu que serà d’entre  10-15%  en  els pròxims  20  anys i  d’un  30% fins  a la  dècada  del  2080,  anirà  acompanyat  per  un augment considerable de la intensitat de les precipitacions d’un 10-20% a totes les estacions excepte a l’estiu. La posidònia és clau per a la resiliència contra el canvi climàtic.

 

La posidònia és un element imprescindible per a la vida en la mediterrània així com la coneixem. La mar que banya les nostres costes  ens ha vist  créixer, la posidònia sosté els ecosistemes en què l’estiu     ens banyem i gaudim. La mar ha observat com la costa s’omplia d’hotels i com retiràvem la posidònia per a poder col·locar les d’hamaques i para-sols. La mar ens ha refrescat, alimentat i inspirat, és el bressol de la nostra civilització i ens dota d’un patrimoni ecològic i paisatgístic incalculable. Res de tot això hauria estat possible sense la posidònia, i ella ens salvarà si nosaltres la protegim. És el pulmó del Mediterrani i sense espècie totes deixarem de respirar.

Autores:            

Joana Fusté Costa l 1531006

Nil Ramada Muñoz l 1526072

Mireia Jové López l 1528419

Pere Amer Sureda l 1532801

Bernat Sanchez Yvern l 1526076

L’Amazònia en flames – Incendis de record

L’Institut Nacional d’Estudis Espacials va registrar 71.497 focus d’incendis

l’any 2019 al Brasil, vivent l’onada més gran de focs dels últims set anys.

L’ascens de Jair Bolsonaro i la intrusió de les noves polítiques han creat un nou focus de conflicte en el país sud-americà. L’expansió de les terres agrícoles i la nova capacitat de desforestació del Brasil han deixat la selva impotent davant dels incendis provocats, tot i que existents anteriorment, però ni de lluny tan destructius.

L’Amazònia és el bosc tropical més gran del món i amb una gran importància ecològica. És llar d’almenys el 10% de la biodiversitat coneguda, conté entre 90 i 140 mil milions de tones mètriques de carboni, i contribueix a l’estabilització del clima global. Els seus rius representen entre el 15% – 16% de la descàrrega fluvial total als oceans del món. El riu Amazones flueix al llarg de més de 6.600 km i conté el nombre més gran d’espècies de peixos d’aigua dolça. El cabal d’aquest és el major del món, amb 225.000 metres cúbics d’aigua per segon

Si es destrueix aproximadament un 5% més de selva amazònica, es produiran canvis irreversibles, com en el règim de pluges. Això pot causar inundacions, vents extrems, desertificació en certes zones i onades de calor, entre altres.

La selva emmagatzema 100.000 tones de carboni. El diòxid de carboni que emana dels milers d’incendis que colpegen l’Amazònia actua intensificant l’efecte hivernacle,  que  provoca que la temperatura mitjana augmenti.

La selva amazònica alberga el 10% de la biodiversitat mundial. Els incendis poden significar que espècies en vies  d’extinció desapareguin per sempre. El planeta perdrà algunes de les 2.500 espècies de peixos, 1.500 espècies d’aus, 550 espècies de rèptils, 500 espècies de mamífers i 2,5 milions d’espècies d’insectes que alberga l’Amazones, segons fonts de l’Organització del Tractat de Cooperació amazònica (OCTA). Això per no parlar de la repercussió dels incendis en les vides dels 34 milions de persones que hi viuen, incloent-hi tres milions d’indígenes de 420 tribus.

Els incendis amazònics són tants que generen una immensa quantitat de fum. Un fum que viatja fins a arribar a regions molt llunyanes a causa de l’acció de les dinàmiques atmosfèriques globals. El fum amazònic va cobrir milions de quilòmetres quadrats a Sud- Amèrica, i ho van patir els pulmons dels habitants de zones com Buenos Aires, Santa Fe, Santiago de l’Estero o Salta. Com a esdeveniment excepcional, es podia veure a Sao Paulo, fer-se fosc de cop a les 3 del migdia a causa de la gran quantitat de fum.

“El fum dels incendis es mou i acabarà donant la volta al globus” – Santiago Gassó (investigador del Centre de Vol Espacial Goddard de la NASA)

I la cosa va a més. Segons explica Santiago Gassó, investigador del Centre de Vol Espacial Goddard, de la  NASA, “el fum dels incendis es mou i acabarà donant la volta al globus”, instal·lant-se en l’estratosfera durant mesos, produint l’alteració dels núvols, un  augment de la  contaminació i l’increment de les temperatures.

El 20% de l’aigua dolça que ingressa en els oceans ve de l’Amazònia. Els incendis afectarien el cicle hidrològic global, ja que aquesta aigua ajuda a mantenir el delicat equilibri en els corrents marins que reparteixen el fred i la calor per tot el planeta. Un estudi recentment realitzat per WWF Brasil i l’Imazon, conclou que l’Amazònia perd 350 km² d’aigua dolça superficial cada any també a conseqüència de la construcció de preses hidroelèctriques, la desforestació o el canvi climàtic. Segons l’ONU, si la reserva més gran d’aigua del planeta fa figa, és molt probable que esclatin guerres entre diferents països per controlar aquest bé tan imprescindible per a la vida.

Els incendis forestals són comuns en l’Amazònia del Brasil durant l’estació seca, que abasta d’agost a octubre, on el màxim arriba a mitjans de setembre, però l’INPE ha alertat  que les xifres de l’any passat no poden atribuir- se únicament a l’estació o a fenòmens naturals, ja que no hi va haver res anormal en el clima del 2019, només les pluges, que van estar una mica per sota de la mitjana. L’Institut Nacional d’Investigació Espacial afirma que només en el mes de juliol es van desforestar 2.254 quilòmetres quadrats, un 278% més que en el mateix mes de l’any anterior.

Brasil va viure l’onada més gran de focs dels últims set anys. L’Institut Nacional d’Estudis Espacials va registrar 71.497 focus en el què portàvem d’any. Això suposava un increment del 83% respecte al mateix període de l’any anterior. També es tractava de la xifra més gran mai comptabilitzada des que es van començar a fer els registres. Segons els càlculs de l’organisme estatal dels incendis, tenien registrats fins al 18 d’agost 38.228 focs i el 52, 5% van ser detectats en estats de la selva de l’Amazònia. L’estat més afectat, amb 13.641 focus, va ser el de Matto Grosso.

“Pot estar passant, és una possibilitat, no ho estic afirmant, una acció criminal d’aquestes ONG ambientalistes per cridar l’atenció contra la meva persona, contra el govern de Brasil; aquesta és la guerra que enfrontem”. “Abans em tractaven del monstre de la serra mecànica i ara diuen que sóc Neró”

– Bolsonaro.

Jair Bolsonaro, el líder polític de Brasil, va traspassar la culpa dels incendis a les organitzacions no governamentals (ONG) que protegeixen l’Amazònia. Va suggerir que activistes podrien estar darrere dels incendis com a venjança per la retallada dels fons que el govern els lliurava. “Pot estar passant, és una possibilitat, no ho estic afirmant, una acció criminal d’aquestes ONG ambientalistes per cridar l’atenció contra la meva persona, contra el govern de Brasil; aquesta és la guerra que enfrontem”, va dir Bolsonaro.  “Abans em tractaven del monstre de la serra mecànica i ara diuen que sóc Neró”. Alguns periodistes brasilers l’anomenen “El Neró de l’Amazones”.

Bolsonaro va transferir els deures de reforma agrària de la Fundació Nacional Indígena (FUNAI) al Ministeri d’Agricultura com una de les seves primeres reformes com a  president de Brasil.

Són moltes les afectades pels incendis. A primera línia trobem les indígenes, com per exemple les tribus de Tenharim, Yuris, Passés, Mura, Waorani i Kichwa entre d’altres. En l’Amazònia, viuen prop d’un milió de membres de poblacions indígenes.

“El foc és un assot a la vida, estàs veient les vides d’aquests arbres malgastades”.”És destrucció”. “Els nostres esforços són per a protegir la nostra àrea, naturalesa, arbres i animals”. “Volem per a aquest lloc tots els nostres esforços. Si és necessari, donaré la meva última gota de sang per aquesta selva” – Raimundo Mura (líder de la tribu indígena Mura)

“El foc és un assot a la vida, estàs veient les vides d’aquests arbres malgastades”, va dir a la BBC Raimundo Mura, líder de la tribu indígena  Mura que viu en l’estat brasiler d’Amazones. “És destrucció”. “Els nostres esforços són per a protegir la nostra àrea, naturalesa, arbres i animals”. “Volem per a aquest lloc tots els nostres esforços. Si és necessari, donaré la meva última gota de sang per aquesta selva”, va assegurar Mura.

Altres afectades són les activistes i algunes ONG com Greenpeace, WWF i Amazon Watch a causa de les acusacions de Bolsonaro.

Per altra banda, es troben les empreses amb interessos econòmics en l’explotació de l’Amazones, en especial el cultiu de la soja, la indústria ramadera i la indústria de la fusta. Aquestes empreses es veuen beneficiades pel suport que els hi donen alguns polítics, com Jair Bolsonaro el president de Brasil, Evo Morales, president de Bolívia, Martín Vizcarra, president del Perú i Mario Abdo Benítez, president de Paraguai. Algun d’aquests com Bolsonaro, negaven que hi hagués aquest nombre tan elevat de focs.

Per últim hi ha el “Fondo Amazonia” que és una organització la qual compra terrenys de l’Amazònia per poder-los protegir de les empreses que busquen un benefici. Aquesta organització rep diners de donacions i de països com Alemanya o Noruega, els principals donants. Aquests dos països van deixar de donar diners el juliol de 2019, indicador de què les empreses van aprofitar per guanyar terrenys per explotar.

Sembla que Bolsonaro no es conforma a encoratjar la desforestació d’una zona que es considera vital per contrarestar l’escalfament global, sinó que també pretén censurar la denúncia d’aquesta, tal com va fer, acomiadant el director de l’INPE, Ricardo Galvao, per considerar inexactes les xifres publicades. Bolsonaro fomentava acusacions infundades sobre persones del més alt nivell de la ciència del país.

Bolsonaro és la viva imatge que el capital va abans que la vida. Sense dubtar-ho en cap moment prefereix augmentar el capital del país i el seu propi sense donar-li importància a la resta de factors. Durà a terme qualsevol acció que perpetuï el sistema capitalista i proporcioni un creixement econòmic i sembla que la seva consciència dorm tranquil·la perquè no sent cap mena de remordiment davant la massacre de biodiversitat que pot causar.

A més a més, a Bolsonaro no li tremola el pols al anar en contra de les dades científiques ni tampoc en desacreditar a tota persona o organització que li planti cara.

El planeta es mor, el matem cada dia i Bolsonaro, s’està guanyant l’etiqueta de l’assassí principal del gran pulmó del planeta. El planeta mor i des de les grans institucions no es  fa prou per evitar-ho, permetent que les grans empreses i els polítics corruptes contaminin, explotin, exterminin i en surtin indemnes.

Bolsonaro és un exemple més de com el sistema capitalista només mira per mantenir-se a ell mateix i pels grans empresaris. Necessitem un canvi, el planeta ens implora un canvi, ara més que mai, la vida abans que el capital!

Mar Arnau Pagès, Aniol Falgueras Vallbona, Aina Izquierdo Viladiu, Laura Rebollo Cabello i Albert Santiago Crespo

Ciències Ambientals – UAB

Curs 2019 – 2020

NICARAGUA EN LLAMAS

DE LA REPRESSIÓ A LA REVOLUCIÓ

Els recursos i els drets de la societat de Nicaragua han sigut vulnerats els darrers anys. Després de l’incendi produït l’abril de 2018 Nicaragua no ha tornat a ser la mateixa, ens explicava el coordinador del “Movimiento Campesino de Nicaragua”, Medardo Mairena.

El dilluns 18 de maig de 2020, vam parlar amb el coordinador d’una de les entitats ambientalistes més extensa del territori.
El “Movimiento campesino de Nicaragua” va néixer al 2013, amb la necessitat d’alçar la veu contra la Llei d’Expropiació de terres instaurada per Daniel Ortega, el president que ha convertit un Estat Democràtic, en un Estat autoritari.

Aquesta llei permetia arrabassar les terres dels camperols propers a la reserva Indio de Maíz sense cap mena de regulació, deixant-los sense recursos ni subsistència, per tal de poder explotar les terres i vendre-les a grans empreses, a més de continuar endavant el projecte de la construcció del canal interoceànic. Arran d’aquesta situació van decidir organitzar-se, amb l’objectiu de conscienciar a la població sobre la importància de cuidar els recursos naturals i el medi ambient, però era una tasca complicada tenint en compte que el president havia promès llocs de feina un cop estigués en funcionament el canal.

Van anar passant els anys i l’organització continuava treballant en el seu objectiu de manifestar-se per la cura del medi, encara que això els impliqués una dura repressió per part de l’Estat, ens va assegurar Medardo

Al 2018 va tenir lloc el gran incendi de la Reserva Indio de Maíz. Davant aquesta catàstrofe, el Movimiento Campesino de Nicaragua, va sortir al carrer per reclamar una actuació directa del govern per acabar amb el foc, la resposta rebuda va ser insignificant, la qual cosa va començar a alarmar a la població; seguidament el govern va voler instaurar una reforma en la seguretat social que vulnerava els drets de les persones jubilades, arran d’aquesta situació insostenible el poble nicaragüenc va sortir al carrer a reclamar els seus drets, però no obstant van rebre una forta repressió policial, que va desembocar en una Guerra Civil.

Respecte l’incendi, el coordinador ens va aclarir que fou provocat per poder explotar els recursos de la reserva sense cap mena de regulació; no obstant, ens explicava que les famílies pobres havien de tramitar un llarg procés de permisos per tal de poder fer ús de les terres, però qui era simpatitzant del govern podien aprofitar la reserva sense restriccions. És a dir, aquells que buscaven un benefici econòmic per sobre de la sostenibilitat de la reserva podien aprofitar-la i explotar-la.

També ens va explicar que actualment, tota aquesta situació prèvia, ha portat una gran crisi econòmica a Nicaragua, el país que tenia un creixement del PIB d’un 5% anual. Respecte Indio de Maíz, a dia d’avui continuen haventincendis per poder explotar els recursos, atemptant contra una de les reserves amb més biodiversitat del planeta. Medardo ens assegurava que com a visió de futur esperen que s’acabi el règim i tornar a una Nicaragua democràtica.

BIBLIOGRAFIA

Zoom amb Medardo Mairena. Coordinador del “Movimiento Campesino de Nicaragua”.

ARTICLES EN RELACIÓ AMB L’INCENDIO

Jana Clopés, Aleix Magrans, Marina Sánchez, Clara Uría, Berta Jenks, Ada Pérez, Sara Torres

Ciències Ambientals UAB

DEADLY FASHION

Contaminación de la indústria téxtil

La industria textil es la segunda más contaminante del mundo después de la petrolera, produce el 20% de las aguas residuales y el 10% de las emisiones de carbono en el mundo.

Para producir un kilo de algodón se necesitan miles de litros de agua, y los otros tipos de material que se utilizan usualmente, tales como el poliéster, el nailon o el acrílico, vierten hasta medio millón de micro plásticos anualmente en los ríos que terminan en nuestros océanos afectando los ecosistemas marinos. Además, aún después de todo este desperdicio, los “tiempos de vida” de nuestras prendas son relativamente cortos y hasta el 85% de los textiles son desechados en vertederos, o incinerados, causando aún más contaminación.

La contaminación de la industria textil es, en gran parte, responsabilidad de todos los productos de telas, fibras y prendas de vestir. ¿Por qué decimos en gran parte? Pues porque parte de la responsabilidad es nuestra. Todos hemos caído en la famosa moda rápida, que tiendas como Zara del grupo Inditex o H&M nos han “enseñado”, ya que nos incitan a la compra continua de productos desechables.

Son las ansias de querer estrenar estas prendas que tenemos algunos consumidores de países desarrollados económicamente, sumándole la mala gestión de las grandes multinacionales de la moda, las que consiguen contaminar a países menos desarrollados como Taiwán, Bangladesh, Indonesia y Vietnam, entre otros muchos.

Distribución de la contaminación

Según la ONU, la indústria textil produce un 10% de las emisiones de carbono a la atmósfera en todo el mundo y genera el 20% de las aguas residuales.

Todo y ser la segunda industria más contaminante en todo el mundo esta no afecta por igual a todas las partes del planeta, si no que la gran parte de la contaminación se concentra en países pobres, donde las condiciones de vida y laborales son pésimas, un salario mínimo que apenas da para vivir, explotación infantil,… Unas condiciones que inhumanamente aprovechan las grandes empresas multinacionales para generar el màximo dinero posible, generando productos a un precio muy bajo en estos países y vendiendolos a un alto precio en países de occidente. Este hecho provoca que países como India, Bangladesh, Marruecos, China, Tailandia,… tengan unos niveles de contaminación provocada por la industria textil muy superiores a los de países de Europa.

Alternativas

CERTIFICACIONES

La industria textil ha estado asociada históricamente con problemas de procesamiento perjudiciales para el medio ambiente y el bienestar animal y complejas cuestiones de cumplimiento social, como trabajo infantil, salarios y beneficios de los trabajadores, así como cuestiones de salud y seguridad. Debido a esto, la demanda de productos certificados y sostenibles está creciendo.

Existen 2 tipos de normas, las que certifican las materias primas de origen vegetal o animal como el algodón, lana, cáñamo, entre otros, y que se certifican bajo el reglamento de la UE, la misma norma de los alimentos ecológicos.

La otra norma, tiene que ver con los productos que se fabrican con esas materias primas y que siguen criterios sostenibles de elaboración, como las sustancias que se usan en la fabricación, los tintes, la trazabilidad del producto, el empaquetado, transporte, la política medioambiental y la política laboral.

Certificación de Sustancias Químicas

Tomando como base los requisitos exigibles de protección ambiental aplicables en los bienes de consumo en mercados internacionales, se hace necesario el análisis o certificación de sustancias químicas utilizadas durante el proceso de fabricación de todo tipo de productos de consumo, tales como productos textiles, de cuero y calzado, para la detección de sustancias peligrosas restringidas.

Certificación Ecológica (Eco-Certification)

El sistema de certificación es aplicado a los textiles, cueros y sustancias químicas utilizados en el procesamiento de artículos textiles y de cuero. La Certificación Ecológica de Intertek hace hincapié sobre los fabricantes, los cuales deben mantener un sistema de aseguramiento de la calidad confiable para los productos ecológicos. El sistema de calidad se encarga de implementar estrictas garantías de calidad en los materiales entrantes y la aplicación de sustancias químicas dentro de los procesos con el fin de eliminar todas las sustancias nocivas restringidas desde el principio, sin desviarse del diseño original, evitando de esta forma cualquier contaminación durante el proceso de fabricación.

SLOW FASHION

La filosofía ‘Slow Fashion’, o moda sostenible, es la antítesis de lo conocido como ‘Fast Fashion’, también denominada moda industrializada. Se trata de un movimiento concienciado con el medio ambiente que cada vez cuenta con más seguidores.

El ‘Slow Fashion’ no es una tendencia de temporada, sino más bien una filosofía de consumo responsable de ropa. El movimiento mentaliza y educa a los ciudadanos sobre el impacto de las prendas de vestir en el medio ambiente, el agotamiento de recursos y el impacto de la industria textil en la sociedad.

Por último recalcar que la indústria textil es la causa del 10% de las emisiones de ​CO​ mundiales, 2​

hecho que la convierte en una de las más contaminantes del mundo. Esta contaminación va de la mano de la desigualdad social que genera el sistema actual, que utiliza mano de obra barata para enriquecer a los más ricos y empobrecer a los más pobres. Esta brecha social se traduce en pobreza, vulneración de derechos humanos y graves riesgos contra la salut.

Iker Fernández, Claudi Garrell, Alex Navarro

Webgrafia

https://www.niusdiario.es/sociedad/medio-ambiente/en-directo-manifestacion-clima-gran-via- industria-textil-activistas-extintion-rebellion_18_2863095100.html

https://es.archive.maquilasolidarity.org/sites/es.maquilasolidarity.org/files/MAPA%20ACTOR ES.pdf

https://www.dw.com/en/bangladeshs-textile-industry-works-towards-becoming-more-eco-frie ndly/a-50983898

http://www.industriall-union.org/es/violenta-reaccion-ante-intentos-de-crear-sindicatos-en-ba ngladesh

https://www.europapress.es/epsocial/rsc/noticia-rsc-ong-piden-firmas-textiles-no-mirar-otro-l ado-primer-aniversario-derrumbe-rana-plaza-bangladesh-20140423190857.html

https://www.accioncontraelhambre.org/es/asia/bangladesh

https://blogs.imf-formacion.com/blog/mba/greenpeace-campanas-contaminacion-textil/

DEEP RED SEA

La caça de balenes: legalitat, subsistència i trencament de tractats.

Des de fa uns quatre segles, es practica la caça de balenes i de cetacis en general, als oceans del planeta. I és que aquests animals són un recurs natural d’on es pot extreure abundant quantitat de productes interessants pels humans: tonelades de carn, pell, oli de balena, esperma i glàndules endocrines (per a fer productes cosmètics), i ambre.

El que passa és que, com és habitual, els éssers humans portem els recursos que els dóna la Terra més enllà dels límits sostenibles, i acabem perjudicant el planeta. La caça indiscriminada de cetacis ha portat moltes espècies a la frontera de l’extinció fins que no s’ha decidit establir normatives legals respecte la caça de balenes. A més a més el canvi climàtic i la contaminació també posen en perill els hàbitats d’aquests cetacis.

L’any 1946 es va crear la Comissió Balenera Internacional (CBI), amb l’adhesió d’un gran nombre de països, per tal de fer possible una adequada protecció de les balenes i un desenvolupament controlat de la indústria balenera. A partir d’aquí, l’any 1986 es va dictaminar una moratòria per posar fi a la caça comercial balenes, però que permetia la caça per a fins científics i la caça de subsistència per a certes comunitats aborígens on formava part de la seva cultura.

Actualment aquesta normativa segueix vigent, i és aquí on alguns països intenten buscar arguments i juguen amb el buit legal per encobrir la caça comercial com a una suposada caça científica.

És el cas de Japó, que va reprendre la caça comercial de balenes un any després d’entrar en vigor la moratòria i que els últims anys ha tornat a fer-ho. En primer lloc s’excusen amb arguments absurds com ara que “hi ha massa balenes al mar i s’han de caçar perquè es mengen tots els peixos”. Aquesta afirmació es falsa, ja que els peixos no són l’única base alimentària de les balenes, i la falta d’informació coherent fa que la població accepti arguments com aquest sense qüestionar-ho. Pel que fa a la caça científica d’aquest país, s’ha determinat com a injustificable degut a les irregularitats dels informes d’estudis presentats. Per exemple, s’han matat exemplars per dur a terme proves que es podrien haver fet mitjançant anàlisis de sang o biòpsies, sense necessitat de matar l’exemplar. El 2018 finalment aquest país va retirar-se la CBI per poder continuar amb aquestes pràctiques.

Hi ha dos països més que destaquen per no respectar la prohibició de caçar balenes, i són Islàndia i Noruega. Que fan servir la mateixa excusa que el Japó, afegint que la demanda de carn per part dels turistes justifica la gran quantitat d’exemplars de cetacis que cacen cada any. Però el cert és que la demanda entre els turistes ha disminuït molt les últimes dècades.

El cas de les comunitats aborígens, que són les úniques que tindrien permís per a dur a terme caça de subsistència, també s’agafa amb pinces. A les illes Fèroe (Dinamarca), es maten cada any uns 800 exemplars de cetacis, i tot i ser de forma legal, no deixa de ser una barbaritat. Altres comunitats que tenen permís de caça per a satisfer les necessitats de subsistència i culturals estan ubicades a Groenlàndia, Rússia, Estats Units o Saint Vicent i les Grenadines.

Hem elaborat un mapa on estan representats tots aquests països i el paper que juguen. També hem representat, de forma esquemàtica, el Santuari Austral de Balenes, creat l’any 1994 per la CBI.

Per sort, existeixen organitzacions que es preocupen per la supervivència i el benestar dels cetacis i de la biodiversitat en general. Sense anar més lluny, Greenpeace lluita per aturar la caça comercial i la caça amb suposats fins científics, i tot i que no rebutja la caça per a la subsistència, apel·la als governs a ser responsables amb les necessitats de cada poble. Una altra organització que es dedica específicament a la protecció de la vida marina és Sea Shepherd, que han estat anomenats fins i tot terroristes pels seus atacs a vaixells baleners. A nivell internacional, l’any 2014 el Tribunal Internacional de Justícia de La Haia va declarar il·legal la caça de balenes amb fins científics per part del Japó.

Hem trobat important conèixer quina és la visió social que es té entorn a aquesta problemàtica, i és per això que ha estat interessant posar-se en contacte amb testimonis del Japó.

El primer testimoni és un català resident al Japó, l’Uriel, que treballa en el sector turístic i es dedica específicament a l’albirament de balenes:

  • Ens has dit que treballes en un vaixell que surt a fer expedicions per a observar balenes. La nostra primera inquietud és conèixer si es dóna algun ús científic a les sortides.

El seu ús és únicament turístic, tot i així hi ha molts visitants aficionats a l’estudi d’aquests cetacis. Per aquest mateix motiu s’intenta educar mínimament als turistes sumat al fet que tot l’equip del vaixell ens considerem amants de les balenes.

  • Entenem que la majoria de turistes que rebeu són japonesos o n’hi ha d’altres llocs?

Principalment els què venen són xinesos, americans i japonesos. A més, com a curiositat, la major part dels xinesos sempre es mostren poc interessats en les balenes.

  • Durant les sortides heu vist mai un vaixell balener, els què es dediquen a la caça de balenes?

No hem vist mai res, perquè les zones que visitem i les de caça són diferents. A més a més, les balenes que observem, les iubartes, no són la mateixa espècie que les què es cacen al Japó. Però sí que sé que hi ha activistes per aquesta zona d’Okinawa.

En relació al què ens explica, i lligat amb l’àmbit socioeconòmic, és interessant destacar que el turisme que generen les balenes, com aquest exemple d’expedicions d’albirament, generen uns beneficis econòmics molt més elevats que els què s’aconsegueixen amb la caça comercial.

En segon lloc, hem parlat amb la Chihiro, una estudiant de Honshu, l’illa principal del Japó:

  • Has menjat alguna vegada algun plat que contingui carn de balena?

Sí, a l’escola, quan era petita, ens donaven carn de balena al menjador. Era quan tenia entre 6 i 12 anys, a “shogakkou” i “chuugakkou”, l’equivalent a primària i secundària.

  • Per curiositat, és bona la carn de balena? Quin gust té?

Sí, és molt bona, el gust i la textura s’assemblen al de la tonyina o el bonítol.

  • Creus que la població del Japó s’oposa a la caça de balenes?

No és il·legal caçar balenes al Japó. Ara ja no es menja tanta carn de balena a les escoles, per exemple. I en la població en general, cada cop hi ha més gent vegetariana i el consum s’ha reduït.

  • I tu, t’hi oposes?

(No respon).

  • En la nostra recerca hem trobat que al Japó s’afirma que les balenes s’han de caçar perquè n’hi ha massa. Què opines al respecte?

Sí, quan era petita sentia que deien que hi havia moltes balenes i que s’havien de caçar. Últimament ja no tant.

  • Es parla amb freqüència d’aquests temes als mitjans de comunicació?

Se’n parla. És un problema aquí al Japó també, hi ha una mica de conflicte.

El testimoni d’aquesta estudiant mostra com la carn de balena, que és un recurs barat en grans quantitats, es distribuïa en llaunes de conserva en èpoques de pobresa, com per exemple després de la segona guerra mundial, sobretot en els menjadors escolars. També evidencia el fet que el consum de carn de balena al Japó està disminuint, i que no té sentit continuar amb la caça comercial desmesurada per alimentar una indústria que està en decadència.

Per últim, i per contrastar informació, hem pogut parlar amb l’Austin, un habitant de l’illa d’Okinawa, però amb ascendència americana.

  • Has menjat alguna vegada algun plat que contingui carn de balena?

No, jo no he menjat mai carn de balena.

  • En menjaries, si tinguessis l’oportunitat?

Sí, la provaria, perquè no? Per mi és com menjar carn de vaca.

  • Coneixes algú que hagi menjat carn de balena?

No, aquí a l’illa d’Okinawa no es menja ni es caça balena. Però tinc entès que a la zona de Nago es menjava dofí però d’una manera cerimonial, mai de manera comercial.

  • Creus que la població del Japó s’oposa a la caça de balenes?

Realment en aquesta regió del Japó no tenim una opinió ben formada, perquè no es parla del tema. Hi ha més neutralitat. Per a la majoria de gent de l’illa principal la caça de balenes no és un problema.

  • I tu, t’hi oposes?

Jo la carn de balena la veig igual que la carn de vaca o de qualsevol altre tipus de carn.

  • Es parla amb freqüència d’aquests temes als mitjans de comunicació? Hi ha neutralitat o es posicionen en algun bàndol?

No se’n parla tant a la televisió. Sí que a vegades se senten les notícies d’altres països respecte al tema, però jo no tinc coneixement d’aquesta cultura. Com que no se’n parla on visc jo, ningú s’hi oposa, ni ningú té una opinió formada sobre el tema.

  • Tens alguna qüestió que no t’haguem preguntat i que penses que seria interessant?

Si, m’agradaria conèixer si a la vostra regió es menja carn de balena.

  • Bona pregunta Austin. En la nostra regió no forma part de la cultura gastronòmica ni està normalitzat socialment, però si les comparem amb les vaques com has proposat tu, potser tenim un punt de vista semblant. Tot i això a nivell ecològic no ens sembla correcte la caça indiscriminada de balenes, i una altra raó és que degut a la caça intensiva ja es van veure amenaçades espècies, com la balena franca, que es trobaven a les costes del nord de la Península Ibèrica, relativament a prop d’on vivim nosaltres.

Veiem que la opinió que ens dóna aquest testimoni és molt més oberta, i la conversa és més distesa. Potser això té a veure amb les arrels culturals, doncs al Japó la societat és més prudent i potser una mica reprimida. En canvi, en relació a la informació, a l’illa principal, l’estudiant ens ha explicat que sí que els hi arriba informació i en canvi a Okinawa no se’n parla. Pel què podem entendre, a l’illa de Honshu està molt acceptada la caça de balenes i en canvi l’illa d’Okinawa, en general no tenen una opinió formada.

Seguint amb la nostra recerca a nivell social, hem aprofitat les xarxes socials d’Econflictes per plantejar una petita enquesta i fer una valoració dels resultats:

A la pregunta “Sabries dir quines espècies de balena són caçades a l’actualitat?”, el 73,9% dels participants van escollir la resposta correcta: “La balena gris, la balena geperuda i el catxalot”.

A la pregunta “Series capaç de menjar carn de balena?”, el 88,1% dels participants van escollir la resposta “No”.

A la pregunta “En quins llocs es dóna amb més freqüència la caça de balenes?”, el 84,9% dels participants van escollir la resposta correcta: “Japó, Islàndia i Noruega”.

Això ens demostra que en aquest entorn la consciència social respecte aquest tema és força elevada i que se’n coneix informació. 

Finalment, cal destacar que aquest conflicte no és un conflicte tan llunyà. Les balenes són uns animals pacífics i altament intel·ligents, i són una peça clau en la cadena tròfica. Tots els governs poden actuar ajudant a les tasques de protecció i de conservació d’aquests cetacis. Malauradament, hem vist com alguns governs tenen molt poca consideració per les lleis i tractats internacionals, i prefereixen donar més importància al capital monetari que al capital natural dels ecosistemes marins en equilibri.

Tothom a nivell individual pot contribuir a millorar la consciència i responsabilitat social, procurant no caure en la hipocresia i intentant seguir els valors de la sostenibilitat. D’aquesta manera evitarem que els mars es tenyeixin de vermell.

Ofanniel Albaladejo, Alex Borge, Clàudia Divins, Paula León, Maria López, Roger Rovira

Mapa: O. Albaladejo, A. Borge, C. Divins, P. León, M. López, R. Rovira