JJOO BARCELONA-PIRINEUS 2030
30 DIES DE FESTA, 30 ANYS DE MISÈRIA?
Els Jocs Olímpics han estat al llarg de la història un dels esdeveniments esportius més rellevants. Des de fa uns anys hi ha la idea de celebrar uns JJOO d’hivern en territori català. Més concretament, des de la proposta de Jordi Hereu el 2010. Actualment, i després de diversos fracassos i intensos debats encara ara segueix viva la intenció d’acollir els JJOO d’hivern l’any 2030. Des de les institucions es ven com un projecte amb garantia d’èxit i amb fortes aspiracions, però no tothom pensa que realment sigui una oportunitat per la zona i ho veuen més com amenaça pel territori.
Aquests jocs comporten conseqüències econòmiques, socials i ambientals, però el greuge principal del conflicte seria sobretot el que comportarien aquestes conseqüències per al futur del territori.
L’oposició dels jocs creu que s’estaria obrint la porta a una massificació turística del Pirineu un cop finalitzats i defensa que les inversions es poden dedicar a models alternatius al turisme que millorarien la riquesa de la zona, en comptes de perpetuar aquest model turístic massiu, que ja ens està destrossant bona part del litoral català.
Marcel Sangenís, cerdà implicat en el conflicte: “Els Jocs Olímpics són el final de quan arribem a desplegar que el model de territori no funciona; és a dir, com que no funciona el projecte polític que hi ha, el que es fa és generar grans injeccions de capital per allargar l’agonia de què el model de territori no funciona”.
Si volem un model basat en el turisme com el que ja tenim, i seguir subjugant el territori català a les necessitats de la ciutat una vegada més, els jocs olímpics són una gran oportunitat per seguir amb aquesta dinàmica. Però si per altra banda volem prendre consciència de la riquesa del territori i protegir-lo, hem d’optar per projectes estratègics que no cronifiquin el problema.
Un dels principals arguments que es dóna per la seva celebració és la inversió de diners que es faria en un territori que està subdesenvolupat respecte la metròpoli. Una gran injecció de fons en un termini de temps curt, on farien tota una sèrie de millores dels serveis bàsics que, d’altra manera, es farien en un termini de més de trenta anys.
Ramón Moliné, ex-alcalde d’Alp, on es troben les pistes de la Molina, i ex-president del Consell Comarcal de la Cerdanya: “Al final un esdeveniment com aquest el que fa és comprimir el temps i accelerar les coses. Coses que potser es farien igualment perquè aquí tampoc ningú busca que és facin coses que desprès no servirien per res, sinó que coses que igualment es farien. Un esdeveniment d’aquest tipus el que fa es comprimir el temps i fer-ho abans, parlem d’infraestructures, carreteres, túnel de Tosses, que la fibra arribi abans i que hi hagi més recursos que al final el que fan és fixar gent en el territori”.
Tot i que el pressupost de la proposta del 2030 encara no se sap, l’única xifra que es coneix és la inversió prevista de manera general, que seria d’uns 1.200 milions d’euros: 900 milions assumits pel COI (Comitè Olímpic Internacional) i els 300 restants per l’administració pública amb els diferents patrocinadors.
Qui s’hi posiciona a favor són diferents exalcaldes de Barcelona, juntament amb ajuntaments i polítics locals. També hi estan a favor els grans empresaris de Barcelona què juguen el paper més important. Entre aquests hi destaca el grup Hi serem, que es presenten com una demanda de la societat civil cap als polítics a favor de la celebració dels jocs, majoritàriament barcelonins.
És evident que a avui dia els Pirineus Catalans no estan preparats per acollir tota la gent que hi va actualment en temporada alta, i menys ho estarà per acollir unes olimpíades sense la construcció de grans infraestructures noves, que diuen que és el que no volen fer.
Les institucions asseguren que gran part del pressupost de les infraestructures, aniria destinat a millores de les carreteres i de la comunicació amb la zona metropolitana, com serien les obres que es volen fer a l’R3, inclús actualment ja s’estan realitzant amb el desdoblament de la C-16 a Cercs; Agilització de l’arribada del 5G; millores en l’àmbit mèdic.
Així doncs, en primera instància ho veiem com un punt molt positiu que avança esdeveniments que tard o d’hora s’haurien produït, però hi ha qui ho veu com una malversació de diners públics encarada en un únic esdeveniment de durada mínima, i no per millorar la situació del territori a la llarga.
“T’ho venen com la redistribució dels impostos. Si que cal una política de redistribució, que no es poden concentrar tots els impostos en les grans ciutats com ja s’està fent” … “Però si fem inversions en el territori, que no siguin a curt termini”, comenta Sangenís a l’entrevista.
Els que hi estan en contra troben que per invertir en el futur del territori s’haurien d’invertir aquests diners en no fomentar el turisme i en apostar per altres models. Encara que els jocs puguin facilitar la creació d’infraestructures s’ha de prioritzar l’impacte de l’esdeveniment a mitjà i llarg termini, o d’altra manera estarem hipotecant el futur dels Pirineus en un esdeveniment únic i puntual.
Però el que ens amaguen darrere la imatge d’una gran oportunitat per al territori és l’entrada d’inversió privada, que es podria carregar el model actual de la zona, ja que acabaria revertint-se en una competició directa per les empreses autòctones i a la llarga acabaria perjudicant-les, ja que negocis locals són incapaços de competir amb les grans cadenes internacionals i els grans lobbies supercompetitius.
Diversos col·lectius s’han mobilitzat en contra dels jocs. El maig del 2019, coincidint amb la campanya per a les municipals, certs sectors de l’esquerra independentista inicien la campanya “STOP JJOO” amb la participació d’altres entitats.
A part d’aquests grups, també hi ha altres col·lectius que s’han posicionat en contra dels JJOO, com per exemple, SOS Pirineus (agrupació que lluita contra delictes ambientals), Salvem la Molina o la Plataforma Salvem Éller, entre d’altres.
El col·lectiu que més s’ha mobilitzat és NIMBY (Not In My BackYard). La gent que conforma aquesta plataforma forma part de sectors de l’esquerra independentista, i compten amb la militància d’Arran, la CUP i, sobretot, hi trobem gent de les comarques del Pirineu. El gruix més important el trobem en les capes més joves.
Totes les mobilitzacions en contra van lligades amb temes relacionats amb l’ús del territori i també la construcció d’infraestructures. Ho podríem considerar doncs com un NIMBY. Amb relació a l’ús del territori, el moviment intenta plantejar quin és el model de vida que es vol al Pirineu en un futur. En el cas de les infraestructures, també ho veiem clarament, ja que la realització dels JJOO pot comportar la producció de grans infraestructures. Per tot això vincularan el moviment més a un NIMBY que no pas en un moviment social tradicional.
Partim de la idea que aquest projecte surt amb una vinculació concreta cap al Pirineu, centrada en un greuge localitzat que és la celebració dels Jocs Olímpics d’Hivern en aquesta zona. Seria un greuge particular concretat a un territori determinat, a diferència dels moviments socials que presenten un greuge universal.
Podríem fins i tot vincular-ho a un NOPE, ja que aquesta no és una excepció sinó que en diferents llocs del món on s’ha proposat la realització de JJOO la resposta de la societat en aquell territori cada vegada és menys favorable.
Històricament els països han reclamat la celebració d’uns JJOO al territori perquè es veia com quelcom positiu, però darrerament aquesta visió ha anat canviant; en els últims anys la majoria de les candidatures per acollir els Jocs Olímpics han anat caient a causa del rebuig dels ciutadans que, quan se’ls ha preguntat en un referèndum, han votat que no. Això ens hauria de portar a plantejar-nos si nosaltres estem disposats a fer aquest sacrifici.
En l’àmbit institucional, el grup parlamentari de Candidatura d’Unitat Popular està intentant aconseguir que es faci un referèndum a la població del Pirineu per conèixer si realment volen o no els JJOO. S’espera que el resultat no sigui favorable a causa de la presència de la plataforma NIMBY que s’oposa als jocs fermament.
Així doncs, si enfoquem el conflicte des del punt de vista de les polítiques públiques, trobem dos impactes principals: El primer seria que la població del Pirineu ha de poder decidir quin model turístic es vol en el territori en un futur, i això es pot fer a través de processos participatius en diferents nivells. Un segon impacte és poder fer un referèndum o consulta de caràcter vinculant al Pirineu sobre el projecte dels JJOO, per conèixer la voluntat del poble pirinenc.
A més a més si analitzem algunes de les edicions precedents dels JJOO, a grans trets en totes les edicions hi ha hagut molts sobrecostos respecte a les estimacions inicials. S’estima que la mitjana pressupostada dels JJOO és sempre d’un 180% més. És a dir, que el cost final real és quasi el doble del que es tenia previst inicialment.
Una part important de les despeses es deuen a les infraestructures que es requereixen per dur a terme els esports d’hivern i per l’allotjament dels equips participants d’arreu del món.
La posada a punt d’aquest tipus d’estructures des de zero generen un alt cost que, al tractar-se d’un projecte liderat per una institució pública, s’hauria d’assumir amb fons públics.
A la candidatura del 2022, els jocs sols es duien a terme en dos seus: Barcelona i La Cerdanya. El fet d’haver de celebrar tots els esdeveniments esportius d’exterior en un sol lloc, feia que no tan sols el pressupost en infraestructures sigues desorbitat, sinó que a més a més el dany ambiental era enorme, degut a que les seus no estan actualment preparades per assolir uns jocs, doncs moltes infraestructures havien de ser de nova construcció.
Després de la desestimació d’aquest projecte, el projecte del 2030 va patir diferents canvis en la seva distribució. La gran diferència amb la candidatura anterior, és l’intent de no construir noves infraestructures des de zero. Aquest canvi va estar impulsat pel COI que va fer una sèrie de modificacions al reglament que obligaven a les candidates construir el menor nombre d’infraestructures des de zero que després quedarien obsoletes.
Amb la intencionalitat de complir amb aquest nou requisit, l’organització dels jocs a la nova proposta, va optar per dividir les proves amb més seus, que ja partissin amb unes infraestructures de base. La candidatura 2030 és un projecte en desenvolupament i encara no es coneix amb seguretat. Sí que se sap, però que les proves d’interior se segueixin fent a Barcelona mentre que les d’exterior es repartirien entre la Vall d’Aran, La Cerdanya i el Pirineu Francès.
El que més destaca, és l’elecció del Pirineu Francès per dur a terme les proves de Bobsleigh i Skeleton, infraestructures que no existeixen a cap punt del territori Espanyol. En celebrar-les a França, en un lloc on ja hi són construïdes, s’aconsegueix així seguir amb aquesta dinàmica d’intentar construir poc i que després no quedi inutilitzat i abandonat.
Damià Calvet, ex-conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya (JuntsxCat), apunta que “Per celebrar els jocs no s’ha de construir res que no estigui ja construït. Aquesta és precisament l’aposta per la sostenibilitat. Si es necessita alguna instal·lació per una disciplina esportiva i no està a Catalunya, s’haurà de celebrar allà on sí existeixi. Seran uns jocs amb discontinuïtat territorial per garantir que no tenen impacte ambiental”.
Tenint això en compte, el pla per al 2030 assegura que no es construirà cap infraestructura des de 0 per acollir els jocs, sinó que es rehabilitaran instal·lacions ja construïdes, millorant-les perquè siguin aptes per als jocs. Ara bé, realment és viable aquesta idea?
Per exemple, pretenen que tots, tant el públic, com els esportistes i els seus equips s’allotgin a hotels ja existents de la zona, però si mirem els requisits del COI, ens trobem que un dels principals requisits perquè pugui tenir lloc la celebració és disposar d’una Vila Olímpica de 800 habitatges, cosa que es contradiu amb el que diuen al principi.
El perjudici que pot causar en el medi ambient el desenvolupament de certes infraestructures destinades als jocs, no acaba aquí.
És sabut per tothom que la temperatura global està augmentant a un ritme vertiginós, i està clar que els Pirineus no en són l’excepció. En els últims anys ja s’han fet grans inversions per construir canons de neu artificial i així allargar la vida a les pistes d’esquí. Però els escenaris futurs de la continuïtat de la neu al Pirineu són desesperançadors. Aleshores sorgeix la pregunta de si és bona idea seguir invertint en un negoci que està clar que no li queden gaires anys de futur.
A més a més, les institucions asseguren que pretenen fer uns JJOO sostenibles, però el simple fet d’haver de crear tota la neu artificialment, com es pronostica d’aquí al 2030 ja fa impossible aquesta sostenibilitat.
“Rentat de cara i portar una política de sostenibilitat, vestir de sostenibilitat qualsevol cosa que es faci, i en nom de la sostenibilitat poder fer qualsevol cosa.” Apunta Sangenís.
Totes les millores d’infraestructures que es fan en un territori amb l’objectiu de la celebració dels Jocs Olímpics estan encarades a l’acollida del turisme de masses. Això ho veiem amb els Jocs Olímpics del 92 a Barcelona, que tot i que es van fer moltes millores a la ciutat, els locals van ser els menys beneficiats, ja que tot es va encarir molt, però els seus ingressos seguien essent els mateixos.
Hi ha qui considera que els Jocs del 92 són una de les primeres causes per les quals avui dia hi ha tanta gent que malviu a la ciutat barcelonina, la qual s’ha convertit en un dels principals destins turístics arreu del món. Per tant, aquest és un clar exemple del que van comportar els jocs a llarg termini per una ciutat que els va acollir, estem disposats a permetre que passi el mateix als Pirineus?
PER SABER-NE MÈS: CRONOLOGIA
AUTORS: Martina Alboquers, Paula Costa, Sira de Gispert, Mireia Lage, Joana Martínez i Esteve Oromí.
Econflictes 