La finalitat d’aquest article de caire divulgatiu és informar, sensibilitzar i conscienciar a la població sobre la problemàtica global que suposa la desaparició del permafrost. Per tant, mitjançant aquest article, es vol fer entendre el veritable significat del permafrost com una bomba que portava anys en silenci per a poder aplicar-hi una visió crítica.

El permafrost és el material que, formant part del sòl, es manté per sota dels 0ºC durant dos anys o més i que, per tant, pot ésser considerat sòl congelat independentment del seu contingut aquós. Aquest material presenta una rellevància destacada ja que desenvolupa la funció de substrat; en altres paraules, és la base sobre el qual es desenvolupen innumerables ecosistemes. A més a més, a l’hemisferi nord, el permafrost ocupa el 25% de la superfície terrestre, que equival a 23 milions de quilòmetres quadrats. No és d’estranyar, doncs, que a partir d’aquestes dades ens podem donar compte de la dimensió del conflicte ambiental que estem analitzant.

Durant els segles XX i XXI la temperatura de la Terra ha augmentat de manera significativa per efecte de la intensificació de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle fet que ha comportat, entre d’altres coses, el començament del desglaç del permafrost. La pèrdua de l’estructura dels sòls de permafrost implica la impossibilitat de dur a terme la funció protagonista de suport vital que acaba
amb el col·lapse de tot el que es troba per sobre d’ell, ja siguin infraestructures, construccions o boscos. Un dels casos on la inestabilitat dels sòls de permafrost pot tenir efectes més importants és el cas de Rússia, on més del 60% del seu territori es troba localitzat en zones de permafrost. Algunes ciutats siberianes com Norilsk, amb 175.000 habitants, Yakutsk, amb 270.000 habitants, i Vorkuta, amb 75.000 habitants, que van ser construïdes per a l’obtenció de minerals, es troben precisament damunt d’aquests sòls i, les previsions més pessimistes indiquen que més del 70% de totes les construccions col·lapsaran. Altres ciutats més petites com el cas de Bethel, Alaska, es troben obligades a remodelitzar un gran nombre d’habitatges i carreteres degut a la deformació que aquests estan patint.

Podria semblar irònic parlar d’aquest fenomen com el desglaç de la història però, la realitat és la que és. Pensar que el desglaç del permafrost fa referència només a la desaparició de les capes més superficials del sòl és un error. Tot i que aquesta desaparició és una de les conseqüències de més repercussió en el present, no és la única. En llocs com a Batagai, Rússia, s’ha obert un cràter en
el sòl resultat de la transformació del permafrost en aigua. En aquest cràter de Batagaika, també anomenat “Hell’s door” per les seves dimensions de 2 quilòmetres de llargada i 150 metres de profunditat, es va trobar mostres de sòls de 200.000 anys d’antiguitat i restes de mamuts i bisons extingits ja fa milers d’anys. Aquest fet, va molt més enllà d’un simple descobriment ja que producte de la capacitat de conservació d’aquesta capa, es va trobar la carcassa perfectament conservada d’un poltre de fa 42.000 anys i se’n van poder, fins i tot, extreure mostres d’orina i sang de l’animal.

• 

• 

Aquestes masses de sòls congelats suposen un còctel d’escletxes de la història climàtica i vírica de la Terra. A dia d’avui, sabem que una de les conseqüències més perilloses del desglaç del permafrost és la filtració a la superfície de quantitats enormes de gasos amb efecte hivernacle acumulats i retinguts durant la formació del permafrost. L’alliberació de gasos com el diòxid de carboni, el metà o l’òxid nitrós generen un cicle de retroalimentació positiva entre l’escalfament global i el desglaç del permafrost. A l’illa de Bely, Rússia, es poden trobar bombolles de metà formades per efecte de les grans quantitats de metà acumulat. Aquestes bombolles, que se’n poden contar unes 7.000, contenen 1000 vegades més del contingut de metà i 20 vegades més del contingut de diòxid de carboni del que hi ha a present en l’aire. A més a més, un altre contaminant
associat al permafrost és el mercuri. Es calcula que hi ha unes 1.656.000 tonelades de mercuri atrapades en el sòl polar i, conseqüència del desglaç del permafrost, s’està produint l’entrada d’aquest element tòxic en la cadena alimentària dels éssers vius.

Per si fos poc, sota aquestes masses de gel encara hi ha amagades més sorpreses. Cal entendre que, juntament amb la retenció de gasos al permafrost, també poden haver quedat atrapades partícules víriques i bacterianes. Des del punt de vista de la ciència pot no ésser un aspecte negatiu, ja que es pot considerar com un avenç per a l’estudi i l’enteniment de determinades malalties però, des del punt de vista de la immunitat, pot fer reaparèixer el risc biològic. En el 2016, la
bactèria de l’Àntrax que es trobava en un cadàver d’un ren, es va descongelar a causa de les elevades temperatures d’aquell estiu a Yamal, Rússia. Degut a aquest desglaç, la bactèria de l’Àntrax es va filtrar en aigües subterrànies i va contaminar l’aigua de la zona, fet que va infectar 2300 rens i va provocar la hospitalització de 75 persones, entre els quals hi va haver una desena d’infectats i, la pèrdua de dues vides humanes.

Per altra banda, les conseqüències del desglaç del permafrost són, actualment, inestimables. Davant de l’amenaça de la irreversibilitat dels efectes que pot comportar, nombrosos estudis han intentat estimar l’afectació en el dia a dia: l’augment d’un grau centígrad de la temperaturaglobal del planeta suposaria la pèrdua d’una superfície de permafrost, més o menys, similar a la superfície ocupada per l’Índia i, un augment de dos graus centígrads de la temperatura
global del planeta suposaria la pèrdua del 40% de la superfície de permafrost.

Depenent de l’actitud que adopti l’ésser humà en el futur immediat envers aquesta problemàtica, es calcula que l’impacte per a finals del segle XXI sigui la pèrdua d’entre el 30 i el 70% de la superfície de permafrost. Aquesta alteració, si assoleix un cert grau d’impacte, pot donar lloc a l’aparició d’una sèrie de fenòmens en cadena que transformarien les condicions climàtiques de la
Terra d’adequades a inadequades. La desertització de zones, l’augment en el nombre d’huracans produïts, el desglaç dels casquets polars, l’afebliment de la capa d’ozó, la inundació de zones, la degradació dels ecosistemes o la l’extinció d’algunes espècies són alguns indicis que deixen veure els grans problemes del canvi global, i, ara, a més a més cal sumar-hi el permafrost, que els científics el descriuen com una “bomba que portava anys en silenci”.

L’impacte econòmic de les conseqüències del desglaç del permafrost per a finals del segle XXI en l’agricultura, en els ecosistemes i en la salut s’ha valorat en 40 bilions d’euros.

La magnitud dels fets anteriorment descrits, posen de manifest la gran necessitat que té l’ésser humà de retenir el retrocés del permafrost. No només per aturar una crisi econòmica sense precedents, sinó també per intentar contenir una pèrdua ecològica inimaginable. La solució a aquest problema és clara i evident, tots els científics i experts ens mostren el camí: cal aturar el canvi climàtic. Aquesta és, la única via viable per assolir tal objectiu.

La teoria fins aquí és bastant senzilla, sabem les conseqüències i coneixem les causes, per tant, només cal actuar per tal d’evitar-les. La pràctica però, sempre és presenta més difícil. I si darrere de tots els aspectes negatius que s’han plantejat en aquest article, també hi haguessin aspectes positius? Poques coses, a primera vista, es poden veure positives del retrocés del permafrost, però cal ampliar el nostre camp de visió. El permafrost no és l’únic component que es troba en perill
de veure’s dràsticament reduït. El gel àrtic també es troba en perill de desaparèixer en la seva major part. El que potser no saben la majoria és que el gel àrtic amaga un dels més valuosos tresors mai buscats. Parlem del codiciat petroli i per conseqüència, parlem dels diners.

Els estudis dels científics, moltes vegades finançats per els mateixos governs de les nacions de la zona, preveuen una gran font de combustibles fòssils sota les aigües del Mar Àrtic com també a les zones interiors d’Alaska i Rússia. Aquest gran tresor, valorat en una quarta part del petroli que hi ha en el planeta Terra, quedarà al descobert amb el canvi climàtic i es convertirà en una zona completament accessible i per tant, explotable. Els països que es veuran beneficiats són Estats Units, Canadà, Rússia, Noruega, Islàndia i Dinamarca. Aquests països es podrien mostrar responsables amb la situació que estem vivint i la que esperem viure, però, com ja hem dit, la pràctica és sempre més difícil.

Tots aquests indicis porten irremeiablement, a la conclusió que aquests sis països estan més interessats en què el canvi climàtic esdevingui una realitat, més que no pas que es quedi en un avís. Les raons que porten a aquest anàlisis però, no acaben aquí. Els models creats per meteoròlegs, físics i tota la comunitat científica preveuen que bona part del gel àrtic es fondrà a l’estiu si seguim al ritme de contaminacions com les actuals. Fins i tot els models de previsions
més esperançadors ens diuen que hi ha zones actualment cobertes per gel que no ho tornaran a estar. Això, com ja hem explicat abans obra la porta a possibles extraccions de recursos de la zona, però no serà l’única porta que s’obri. Amb el desgel, el mar s’obre i permet el pas dels vaixells per aquest. El Mar Àrtic, com apunten molts experts, esdevindrà la nova ruta més transitada en alta mar de la segona meitat del segle XXI. Un cas molt representatiu d’aquesta nova era, és el cas de Rússia que està ampliant la seva flota de grans vaixells o bé la disputa que tenen Estats units i Canadà per aclarir si el Pas del Nord-Oest pertany a Canadà o són aigües internacionals. Per aquesta ruta hi passaran, sense que passi gaire temps, molts vaixells fins i tot a l’hivern, ja que seran capaços de trencar un gel cada vegada més debilitat.

Cal fer un incís doncs, amb la definició d’aspecte positiu que havíem utilitzat anteriorment. Els jaciments que s’amaguen a l’Àrtic són més aviat uns “caramels enverinats”. És evident que amb tot els coneixements que disposem actualment, l’explotació dels jaciments de l’Àrtic són incompatibles amb el fet d’aturar el canvi climàtic i, a la vegada com a conseqüència, és incompatible amb el no retrocés del permafrost. La permanència en el temps d’una societat petro-dependent és sinònim a una societat destinada a veure el canvi climàtic i la reducció del permafrost, on alhora també esdevindrien totes les conseqüències que hem explicat en l’inici d’aquest article.

La situació no deixa de ser una gran paradoxa. Els països que es veuran més afectats per el retrocés del permafrost, són els més interessats en que esdevingui una realitat per poder treure benefici econòmic. Queda clara la prioritat dels governs, disposats a vendre a la seva pròpia població per un millor pronòstic econòmic a curt termini.

És hora doncs que posem les coses en una balança i valorem què és allò que realment té un valor per a nosaltres. Els països abans esmentats, no s’aturaran en el seu intent d’explotar els recursos que tinguin al seu abast. Cal a més, separar poder i riquesa de la resta de la població. Seran molt pocs els que obtindran un benefici de l’explotació de recursos, en contrast, serà la majoria, els qui pagarem i patirem els desastres ocasionats per la desaparició del permafrost i el canvi climàtic. Un cop els actors implicats han decidit el seu rumb és hora de decidir nosaltres cap a on volem anar com a societat.

MARC VILA, MIQUEL GARCIA-DIE, FERNANDO CARRERA, MARTÍ RAMBLA, JOAN OT MARIN, MARÇAL BUSQUETS i ALBERT DELGADO.

En els últims cinquanta anys han experimentat una sèrie de canvis dràstics en les seves dinàmiques socials i culturals així com les relacions de parentiu, formes de producció, economia… Aquests es deuen a dues causes principals que es van iniciar al voltant del 1950 amb el primer contacte del SummerInstitute of Linguistics (SIL) i l’explotació petroliera.

La població Waorani és un grup ètnic que viu als vessants altes del riu Amazones a la conca del Curaray, corresponent a la regió equatoriana, i és un dels boscos plujosos tropicals amb major biodiversitat del planeta.

Habiten tres províncies de l’Amazònia equatoriana: Pastaza, Napo i Orellana. Tenen una població aproximadament de 3.000 habitants distribuïts en unes 24 comunitats. 

El seu territori arriba al milió d’hectàrees (més gran que l’illa de Jamaica) i el govern equatorià el divideix en diversos blocs en funció dels seus interessos i les concessions atorgades a les companyies petrolieres. 

En els últims cinquanta anys la indústria del petroli ha ocupat el seu territori per accedir a plataformes i oleoductes que travessen el cor del territori Waorani. No només han estat aquestes extraccions petrolieres les que han afectat aquesta zona, sinó també el sector agropecuari, és a dir, les activitats econòmiques com la caça, la pesca i les indústries alimentàries.

En resposta a la caça furtiva incontrolada en la Reserva de la Biosfera Yasuní, l’Associació de Mujeres Waorani Ecuatorianas (AMWAE) s’ha organitzat per promoure el cultiu orgànic del cacau com a mesura de protecció de la fauna silvestre apostant per un camí cap al desenvolupament local sostenible i obtenint tant un guany econòmic com ecològic.

“A través de esta iniciativa se protegen los bosques y subiodiversidad al reducir la presión sobre estos recursos”, diu Elizabeth Riofrío. L’encarregada del projecte explica que les plantacions de cacau se sembren en zones prèviament desforestades en el territori waorani, evitant, d’aquesta manera, l’expansió de la frontera agrícola.

També han creat una font alternativa d’ingressos mitjançant una activitat que porten fent centenars d’anys, la fabricació d’objectes com bosses, hamaques, etc. A més, gestionen les activitats de caça de subsistència per protegir la fauna, ja que al viure-hi, elles tenen el coneixement sobre quines espècies són silvestres i quines d’altres, a més a més, estan amenaçades.

Mencayn, la presidenta de AMWAE, diu que les dones són les que més lluiten per protegir la selva. És l’instint matern que les crida a l’hora de buscar alternatives sostenibles, perquè volen que les noves generacions siguin testimonis del caràcter bondadós de la natura.

Davant una situació d’explotació, el Territori Waorani s’ha mobilitzat i s’ha adherit amb diferents associacions, organitzacions internacionals i professionals per protegir l’Amazònia. 

Posem com a exemple, un conflicte judicial que ha guanyat la comunitat Waorani: el Bloc 22, una de les regions Waorani lliures de presència petroliera que, fa cosa d’un parell d’anys el govern va anunciar la intenció de posar en venda drets d’explotació en el seu territori. Van realitzar mapes per tal de visibilitzar la importància del seu territori, en aquests s’hi mostren llocs on hi van haver històriques batalles, coves amb inscripcions ancestrals, rastres de jaguars, plantes medicinals, zones d’aparellament animal, encreuaments de rius, etc.

“Las petrolerasempezaron a entrar a nuestroterritorio y mal enseñaron a los indígenas a obtenerdinero a cambio de algo”, diu Mencayn.

Amb l’entrada de les petrolieres al territori Waorani, la seva cultura s’ha vist afectada. Ha augmentat significativament el contacte de les Waorani amb la gent de fora i ara senten que si volen continuar conservant la selva han de fomentar el vincle entre els “pikenanis” (avis i àvies) i el jovent, per tal de revitalitzar i mantenir la cultura, mitjançant històries i llegendes.

Les dones Waorani tenen una relació íntima amb la natura, a més, el seu estil de vida afavoreix un contacte directe amb el riu, la terra, les plantes i, si aquests elements estan contaminats la seva salut, cultura i essència es veuen fortament exposades.

Per tant, els sabers de les wao solament subsistiran en el conjunt del seu territori i biodiversitat, és per això que, perquè aconsegueixin el benestar o el “buenvivir” requereixen un bosc sa, on habitin felices, amb salut i educació, en gaudir de les necessitats bàsiques satisfetes, així com amb programes de desenvolupament sostenible incloses en la lògica Wao.

Fins fa poques dècades les Waoranis eren nòmades, es desplaçaven d’un lloc a un altre per deixar a la natura regenerar la terra. Actualment les waoranis viuen en comunitats de forma sedentària. 

Utilitzen l’idioma Wao que traduït significa “la gent” i en oposició trobem “cowode”, “la no gent” literalment, és a dir, la gent estrangera. Tenen dos dialectes separats geogràficament “waotededo” riu amunt i “wao tiro” riu avall.

Avui en dia l’educació dels infants és molt limitada per poder-se desenvolupar en el món occidental. Per tant, els hi agradaria comptar amb una educació que enfortís la identitat cultural de la joventut Waorani, per aquest motiu necessiten escoles en el seu territori i més després d’haver perdut gran part dels seus xamans, els més connectats amb la natura. 

Aquests van marxar després del primer contacte amb el SIL 1956 (és una organització sense ànim de lucre que pertany al cristianisme protestant evangèlic, relacionades indirectament amb les companyies petrolieres per fer fora les waorani del seu territori). 

“Un punto a destacar es la relación de respeto de los pueblosindígenashacia la naturaleza. Ellos se consideranparte del bosque, de los animales, de las plantas. No hay una separación entre la naturaleza y la cultura”, explica Barragán.

Pel que fa a la seva política, les Waoranis són individualistes i exigeixen la igualtat, per aquest motiu no existeixen caps. Els seus papers són flexibles i una persona mai imposa la seva voluntat sobre la d’un altre independentment del sexe. Sobre aquesta estructura autònoma, es destaca un/a líder, que es coneix com a “awene” i es determinen segons les competències davant de cada situació. Només tenen influència en el seu grup associat vetllant per la pau i/o en l’organització de festes. 

Encara que no tinguin un lideratge constant, senten un profund respecte cap als i les “pikenanis”, dels quals han heretat les creences, tradicions i festes. Aquestes giren al voltant de la flora, la fauna i els fenòmens naturals de la selva on han crescut (per exemple decoren les seves corones, braçals i armes amb parts d’animals perquè aquests rebessin les seves qualitats), però estan determinats també pels temps de pau i de guerra que han passat. Aquestes dues èpoques han tingut una profunda relació amb el bosc i les plantes i romanen a les tradicions i rituals del poble.  

En els seus rituals i festes utilitzen els cants com a vies d’expressió. Aquests cants barregen símbols i significats molt profunds i sovint són recitats pels pikenanis que relaten tradicions, experiències a la selva, sensacions davant el bosc, la crescuda dels arbres, històries del poblat, fantasies d’herois i les seves llances… Textualment la seva lletra diu: “Cuando era niño mis abuelitas despertaban a las tres de la mañana para tomar ‘tepe’ dulce de ‘kene’, luego con toda la familia recogían la semilla e iban a sembrar. Yo no dejo esta costumbre, lo que me enseñó mi abuela y mi madre me hace ser quién soy. Así es como debo trabajar por mi familia y mis nietos”.

Alguns rituals i tradicions waoranis són l’afavoriment dels embarassos i els matrimonis durant l’època de floriment i fructificació del “tewe” (una planta del seu territori), perforar el lòbul amb un tros de “tewe” a l’inici de l’etapa de la pubertat, quan els més grans els transmeten els seus coneixements sobre diferents disciplines. Els homes aprenen sobre l’art de la guerra i la caça i les dones aprenen sobre els secrets del bosc (plantes medicinals i fruits alimentaris, identificació de les estacions i orientació al bosc entre d’altres).

Actualment el poble waorani està tenint molt més contacte amb el món exterior, fins i tot hi ha casaments entre waoranis i gent de fora, i aquest fet impacta dràsticament en la seva cultura. Per això han de continuar amb les tradicions dels pikenanis.                                      

L’extracció de recursos naturals està generant greus impactes socials en les comunitats on hi tenen lloc, així com l’alcoholisme, drogoaddicció, violència intrafamiliar, violacions i prostitució, destruint cada vegada més la seva cultura. Després del contacte amb l’exterior, les dones i s’han vist més vulnerables per la creixent violència domèstica i també per part dels treballadors petroliers. Aquests són els motius pels quals les dones estan al capdavant de la lluita per la defensa del territori, la cultura, la naturalesa i elles com a dones. Per sort, a través de l’AMWAE han pogut reivindicar el seu rol de gènere i de protecció del medi ambient, àmbits totalment interrelacionats. 

Així doncs, l’ecosistema, la cultura i les dones es veuen especialment vulnerats per la concepció occidental de l’explotació tant dels recursos del medi com de les persones, malmetent tota la història ancestral que centenars d’anys formant part d’aquestes terres. 

Júlia Antolino Cervera

Helen Conesa Bernat

Alba de Jorge Oriol

Aina Mañosa Igual

Dídac Ruiz Pitarch

Webgrafia

Ecuador: les dones waorani i el seu treball per protegir el boscamazònic.

Saberes Waorani:       

http://suia.ambiente.gob.ec/documents/10179/346525/Saberes-Waorani-ok-final-1.pdf/d5f613ed-9d47-47a7-b9fc-c80810f5a957

https://digitalrepository.unm.edu/cgi/viewcontent.cgi?referer=https://www.google.com/&httpsredir=1&article=1039&context=abya_yala

Click to access ecofem-ecuador1.pdf

Dones Waorani, ecofeminisme:

Click to access TFLACSO-2012NG.pdf

AMWAE – Asociación de Mujeres Waorani de la AmazoníaEcuatoriana 

SIL

https://es.wikipedia.org/wiki/SIL_International

AmazonFrontlines:

https://waoresist.amazonfrontlines.org/

La reintroducción del oso pardo en los Pirineos está siendo todo un éxito ecológico, pero algunos vecinos de estos animales no parecen muy contentos al respecto.

Imagen de la manifestación organizada en Aínsa por la Plataforma Transpirenaica.^[1]

En los Pirineos siempre ha habido osos, pero fueron perseguidos hasta su práctica extinción hacia la segunda mitad del S. XX. Esa fue la razón por la que, en 1993, se puso en marcha el proyecto LIFE, impulsado por la Unión Europea, Francia y España, cuya finalidad era salvaguardar las 3 especies más amenazadas de los Pirineos, entre ellas el oso pardo de los Pirineos (Ursus arctos arctos).

Estas políticas de reintroducción del oso pardo en el Pirineo central y occidental, llevadas a cabo durante los últimos veinte años, han sido objeto de debate y controversia entre las diferentes partes implicadas. Los mayores opositores han sido los políticos y organizaciones locales, principalmente vinculadas a la ganadería extensiva, alegando grandes daños y pérdidas a raíz del creciente número de ejemplares de oso en sus tierras.

Aquí empieza el gran problema. Ganaderos acostumbrados a la ausencia del oso contra ecologistas que luchan por mantener en equilibrio la biodiversidad de los Pirineos. El factor económico y antrópico frente la concepción de una naturaleza salvaje y viva con derechos independientes a los intereses de las personas. Pero claro, ¿qué tiene más fuerza de decisión? ¿Quién tiene razón? Supongamos que ambos.  

El año 2014 el departamento de Territorio y Sostenibilidad de la Generalidad de Catalunya inicia el proyecto PirosLife (2014-18), con el objetivo de contribuir a la conservación de la especie en los Pirineos Catalanes. Sus objetivos son: conocer y consolidar genéticamente la población, diseñar una red de espacios de conectividad para el oso pardo y mejorarlos, demostrar que el riesgo “cero” de ataques a la ganadería y apicultura es posible, generar un clima de aceptación y coexistencia e incrementar y mejorar los espacios de coordinación internacional en relación al oso pardo. Ellos, sin duda, lo están intentado pero, tal vez, sus medidas están tardando demasiado en surgir efecto.

No cabe duda de que las relaciones con este tipo de grandes depredadores nunca han sido fáciles. Las pérdidas económicas por ataques de oso no son algo que invalidar ni infravalorar, ya que no sabemos la situación de esos ganaderos, ni el verdadero valor de sus pérdidas más allá del coste monetario. Pero, aún así, las demandas de los ganaderos tal vez sobrepasan la línea de la justicia. “OSO NO, PIRINEOS SEGUROS” es un cántico rotundo y constante en las manifestaciones de la Plataforma Transpirenaica, la gran impulsora de la oposición, que evoca no a un deseo de convivencia, sino a la eliminación drástica de la especie en su territorio. Tal vez sea una mala elección de palabras, pero sin duda están dejando bien claro el peso de sus propios intereses.

Hay matices que pueden desmontar la concepción idílica de la introducción del oso, como el hecho de que, la gran mayoría de ejemplares reintroducidos, son de Eslovenia: no se está introduciendo literalmente el oso pardo del Pirineo, algunos de los osos están siendo agresivos con el ganado y la gente se había acostumbrado a no convivir con él… todo eso conduce a un clima de descontento “justificado”, y a poner en duda si la reintroducción fue una necesidad o un capricho.

En Cataluña, a lo largo de los años 1996-2000, se atribuyó a los osos la muerte de 118 cabezas de ganado, principalmente ovejas. Con toda seguridad, las depredaciones realmente producidas por los osos fueron menores, al computarse cabezas de ganado muertas por otras causas y, ejemplares muertos consumidos como carroña por los osos. Durante los años 1998, 1999 y 2000, se le atribuyó la muerte de 397 ovejas y cabras.

 Estacionalidad de los daños atribuidos a los ejemplares de osos de Cataluña durante el período 1996-2000.^[2]

Estos ataques evidencian la interacción negativa que mantienen la ganadería extensiva y los osos, principal problema de la reintroducción de la especie. Pero la verdadera cuestión está clara: ya tenemos 52 ejemplares de oso pardo en el Pirineo, y una buena solución jamás irá cogida de la mano de la muerte de esos ejemplares, al igual que ignorar las demandas de los ganaderos y las personas que se sienten inseguras por la presencia del oso, aquellas que gritan y claman por unos “Pirineos seguros”, tampoco es una opción. Todos sabemos a dónde nos lleva esa clase de problemáticas donde la gente está enfadada y asustada; siempre acaba de la misma forma: la caza furtiva de la especie salvaje, como se intuye que ha pasado con el oso Cachou, del que recientemente se encontró su cadáver.

Ante este horizonte, la única solución factible necesita una colaboración y un esfuerzo extra por ambas partes. ¿Se podría alcanzar una coexistencia entre los dos? La respuesta es sí, puede ser posible mediante estrategias más ambiciosas.

En primer lugar los ataques se verían drásticamente reducidos si se cambia la forma de cuidar los rebaños. Los ataques suelen producirse ante la presencia de ganado sin ningún tipo de protección. Una forma de cambiar eso sería a través de iniciativas y ayudas fomentadas por la administración. Los pastores se sienten inseguros, tienen miedo, “Antes de la llegada de los osos, subir los animales a la montaña era una liberación. Ahora cada semana es un malvivir, no sabemos cómo los encontraremos y nos vamos con el corazón encogido…”, expresa Montse Barado, de casa Armengol de Sorpe (Pallars Sobirà)^[3]. La administración puede y debe ayudarles, y aunque ya hemos comentado algunas medidas positivas realizadas por PirosLife, está claro que hay que ir un poco más allá.

Los perros de protección en los rebaños, especialmente la del mastín y la del montaña de los Pirineos, son una medida básica para la protección del ganado. Numerosos datos demuestran que su presencia reduce significativamente las probabilidades de que los rebaños sufran ataques. En el caso de colmenares, también se podría financiar cercados electrificados. Por otro lado, también se debería evitar la presencia de basura o comida de origen humano que pueda atraer a los osos.

Y si queremos darle un valor económico al oso (que es la única forma de que, por desgracia, algunos tomen por válida su presencia), el programa de reintroducción del oso pardo, a parte de todas las finalidades con el valor natural y ecológico, también puede ser un elemento dinamizador de la vida socioeconómica y una oportunidad turística (en el sentido de turismo rural y respetuoso medioambientalmente) para el territorio donde este está presente.

Un ejemplo es el del Parque Natural d’AdamelloBrenta, en Italia, donde la reintroducción de la especie entre el 1999 y 2002, coincidió con el aumento de entre un 60 y un 70% de los visitantes del parque. También se destaca el caso de la Sierra Cantábrica donde el oso pardo se utiliza como símbolo de naturaleza salvaje y como reclamo turístico.

En diferentes parques naturales se han diseñado actividades ecoturísticas que han sido piezas clave para un desarrollo sostenible y una diversificación de la economía de la zona; convirtiéndose así, en un referente internacional para la observación del oso pardo y el descubrimiento de su entorno natural.

Podemos encontrar actividades organizadas y centradas en estos animales, rutas familiares para conocer el hábitat de los osos, actividades para aprender a identificar su rastro y los restos que deja en el territorio. Incluso expediciones para avistar, a una gran distancia para no interferir en su rutina diaria, a estos grandes mamíferos en su vida en las montañas del Pirineo.

Y por último, pero no por ello menos importante, podemos hablar del miedo. Debe mencionarse que los ataques a personas son muy poco frecuentes, los osos son generalmente muy tímidos y es difícil toparse con algún ejemplar, incluso en zonas donde son abundantes. Detectan a los humanos a una gran distancia gracias a su olfato y oído privilegiados y los ven como una amenaza, por lo que huyen antes de ser detectados para evitar confrontaciones… y al contrario de lo que se cree, el oso pardo no es agresivo, sólo ataca cuando se ve amenazado o sorprendido, como fue el caso del único ataque de oso a una persona desde el inicio de su reintroducción, donde un cazador sorprendió a una osa con sus perros de caza, y la cual lo atacó antes de huir, causándole heridas de poca gravedad al hombre.

En definitiva, quizás no la hemos liado parda. Es cierto que la situación está en un punto delicado, pero una relación beneficiosa entre las dos partes puede ser posible si se llevan a cabo las medidas apropiadas.

Para conseguir solucionar el conflicto se tienen que escuchar las necesidades de las partes implicadas y sus opiniones, pero sobre todo, debemos mirar por la seguridad de los 52 osos pardos que habitan en el territorio, y que, por supuesto, no tienen la culpa de esta situación, no puedes condenar a un animal por pensar en su propia supervivencia y actuar de acuerdo con sus necesidades, a fin de cuentas es lo que todos hacemos, la única diferencia es que a un oso no puedes decirle que no se le está permitido cazar.

Grup 1

Sonia Carazo

Paula Garcia

Pol Olivella

Alba Orellana

Paula Ramírez

Clara Ribes

REFERENCIAS

Dugi-doc.udg.edu. 2020. [online] Available at:

https://dugi-doc.udg.edu/bitstream/handle/10256/17055/CuatrecasasEstevezJordi_Treball.pdf?sequence=1&isAllowed=y

Secem.es. 2020. [online] Available at:

Click to access Galemys-14-2-02-Palazon-27-48.pdf

Escales, C., 2020. Los Osos Afianzan Su Vida En El Pirineo. [online] elperiodico. Available at: https://www.elperiodico.com/es/sociedad/20200507/los-osos-afianzan-su-vida-en-el-pirineo-7947832

Piros Life. 2020. Qué Hacer Si Nos Encontramos Con Un Oso – Piros Life. [online] Available at: https://piroslife.cat/es/el-oso-pardo/que-hacer-si-nos-encontramos-con-un-oso/

Rabal, T., 2020. Manuales De Buenas Prácticas Del Proyecto Piroslife – Piros Life. [online] Piros Life. Available at: https://piroslife.cat/es/manuales-de-buenas-practicas-del-proyecto-piroslife/

---

^[1] Imagen extraída de: https://www.radiohuesca.com/comarcas/los-ganaderos-del-pirineo-se-manifiestan-en-defensa-de-la-ganaderia-extensiva-y-contra-la-reintroduccion-del-oso-22082019-128525.html.

^[2] Imagen extraída del artículo “Resultados De Una Translocación De Osos Pardos De Eslovenia A Los Pirineos Centrales”, para más información consultar el cuarto enlace de las referencias.

^[3]Extraído del artículo de El Periódico “Los osos afianzan su vida en el Pirineo” de Carme Escales publicado el 07/05/2020, para más información ver el tercer enlace de las referencias.

Les polítiques adoptades per la transició energètica, tant respectuoses amb el medi ambient com ens diuen? Les conseqüències socials i econòmiques a les conques asturianes.

L’amenaça del canvi climàtic i l’escalfament global ha obligat a la societat a plantejar un canvi en els sistemes energètics. La coneguda transició energètica no és la primera que es dona en la història de la humanitat, per tant sabem que aquestes no només causen un canvi energètic sinó que també provoquen un canvi en els sistemes econòmics, ecològics i socials. La situació actual compleix els requisits per precedir aquesta transició energètica però ha d’existir per tant, una voluntat política i un canvi econòmic en els sistemes de producció.

Sabent això, nosaltres intentarem analitzar el cas espanyol i, en concret, el de la regió minera d’Astúries contemplant les conseqüències que ha esdevingut la posada en marxa d’aquestes polítiques enfocades a la transició energètica. Les polítiques europees, se suposa, són unes de les més avançades actualment, i Espanya, és una de les regions europees on s’han aplicat amb més rigidesa.

Astúries és una zona tradicionalment minera que fa més d’una dècada es va veure afectada pel tancament progressiu de les mines espanyoles, arrel de la normativa europea que obliga el tancament de les mines de carbó no competitives, és a dir, que fossin subvencionades per l’estat. Aquest moment de tancament coincideix amb la crisi de 2008 que va afectar greument a l’economia de tot el país i que deixaria a tota la regió en una situació econòmica que, juntament amb les conseqüències derivades del tancament de les mines, portaria Astúries a convertir-se en una de les regions més empobrides de tot l’estat espanyol.

El tancament de les mines va anar acompanyat d’unes ajudes estatals i un pla d’industrialització per la zona per tal de que l’economia no quedes tant perjudicada. Tot i així, Astúries no ha aguantat la rescissió econòmica i ha portat a molts dels habitants a abandonar la zona en busca d’oportunitats.

D’altra banda, també cal destacar que l’estat espanyol i la comunitat europea justificava el tancament d’aquestes mines per dur a terme la transició energètica i reduir així, l’emissió de CO2 lligada a la producció d’energia a partir de fonts no renovables com el carbó. Tot i així, l’any 2018 el 14,1 % de l’energia creada a Espanya es va produir a partir de la combustió del carbó, el que va suposar una contribució de 40 milions de tonelades de CO2. A més, les tres centrals més contaminants a Espanya, que són centrals termoelèctriques, estan localitzades a As Pontes, Litoral i Aboño, es troben entre les trenta més contaminants a tot Europa.

Cal destacar també que tot i que Espanya està totalment immersa en la transició energètica i és un dels països que amb més rigidesa ha aplicat les polítiques europees en quan a tancament de mines, no descarta mantenir obertes algunes d’aquestes centrals tèrmiques de carbó, anteriorment mencionades, més enllà del 2030.

Tots aquests problemes esmentats ens fan pensar que les mesures preses entorn el tancament no han tingut una intenció favorable envers el medi ambient, tot el contrari, només han buscat el benefici econòmic per alguns països de la Unió Europea. El fet que el tancament de les mines no hagi significat una reducció suficient de les emissions de CO2 relacionada amb la combustió de carbó, que segueixin en ple funcionament les centrals tèrmiques de carbó, o que els plans del govern segueixin plantejant el manteniment de les centrals tèrmiques; ens fa pensar que les mesures preses no intenten fer canvis profunds en la forma en la que produïm energia, sinó que el que busquen és abaratir el procés acabant amb un sector subsidiat, o fins i tot, beneficiar a certs països europeus que, a més de ser coneguts per tindre gran influència sobre les decisions preses a la Unió Europea, són tradicionalment grans productors de carbó, com poden ser Alemanya o França.

En primer lloc, és obvi que el pla d’industrialització dut a terme a les conques mineres asturianes ha estat un fracàs absolut. El pla d’ajudes al tancament per part dels estats es va dur a terme, i tal i com es va acordar, les empreses van rebre les compensacions econòmiques i les mines van tancar definitivament el seu funcionament al 31 de desembre de 2018. Però no sembla que hagi passat el mateix amb el pla d’industrialització que va impulsar l’estat espanyol a partir de les conegudes com a Ayudas Miner 2015, i que tenien com a objectiu reactivar les comarques mineres d’Astúries a través de projectes empresarials alternatius a la producció de carbó, que fossin capaços de crear treball i que servissin com a revulsiu per a altres iniciatives en la zona. Dins d’aquestes zones s’incloïen 51 municipis, tots ells afectats de forma més o menys directa per la reconversió minera.

En el mapa anterior, podem observar els diferents concejos, que surten marcats segons si pertanyen al grup I o II i, per tant, segons si reben o no les ajudes mencionades anteriorment. Es pot veure com els concejos que formen les conques mineres, surten marcats en color taronja, indicant-nos que formen part del grup I i que, per tant, reben més subvencions doncs són les zones més afectades per la reconversió. Caldria esperar que si les Ayudas Miner 2015 haguessin donat els resultats buscats, aquestes zones no haurien d’haver patit una gran despoblació o pèrdua de llocs de treball.

En el mapa representat a la figura 2, podem observar les dades que ens mostren la projecció del creixement de la població calculada entre els anys 2016 i 2029. Com podem veure, Astúries sencera es troba en una situació crítica, encara més agreujada en els concejos que formen les antigues conques mineres, on el despoblament es calcula es produirà entre un 15% i un 30%. Tot i així, cal destacar, que les zones més afectades pel despoblament són els municipis situats a la part occidental de la Comunitat Autònoma, municipis que no s’inclouen en les zones afectades pel tancament de les mines i que no van rebre ajudes. Cal dir, que el despoblament és un problema que la regió arrossega des de fa anys, però que sens dubte, s’ha vist molt agreujat amb aquests últims fets.

Astúries, juntament amb Castella i Lleó i Extremadura, són les tres úniques Comunitats Autònomes que han disminuït la seva població respecte l’any 1971. La seva població ha baixat un 6% des del retorn de la democràcia, i avui en dia, existeixen un 5% menys de llocs de treball que fa poc més de 40 anys. A més, Astúries es situa com la regió més envellida, amb 47,5 anys de mitja; i la regió amb la natalitat més baixa, amb tan sols 1,03 fills per dona en edat fèrtil. Es calcula que per aconseguir corregir aquesta situació per la via de la natalitat, es necessitaria que cada dona tingués, de mitja, 7 fills.

D’altre banda, Astúries és l’única Comunitat Autònoma que no ha duplicat el seu PIB en els últims 40 anys, a més, és probablement la regió a la que més li està costant recuperar els nivells post-crisis de 2008.

Tot i així, tot i que les dades semblen catastròfiques, són una mica enganyoses ja que per sort, la lluita obrera va aconseguir les subvencions suficients per a que el nivell de vida fos més elevat del que consta en aquestes dades, de fet, les taxes de pobresa i criminalitat són molt baixes, inferiors a la mitjana espanyola.

La qüestió és que clarament, i més després de veure totes aquestes dades, és obvi que els plans duts a terme per l’estat han fracassat. Això ens demostra com de lligats estem encara a aquestes fonts d’energia no renovables. Si tots els projectes duts a terme en aquesta zona, per tant, no han donat els resultats esperats es degut a que aquests no pretenen crear una alternativa real, és a dir, al acabar amb el suport principal de l’economia asturiana, s’esperava que es plantegés una alternativa que permetés als habitants de les regions trobar nous llocs de treball, no només pels miners de les mines tancades, doncs aquests ja van rebre, la gran majoria, les bones pensions i jubilacions que òbviament mereixien; sinó per les generacions futures que, després del fracàs de la reindustrialització, i buscant treballs que no sempre pot suplir el sector del turisme, es veuen obligats a marxar dels seus pobles, deixant la seva regió natal en la situació actual.

En aquest mapa fem un recull dels mapes anteriors esmentats, per observar la relació entre les mines de carbó tancades que hi ha, el percentatge de despoblació de cada consell d’Astúries i dels consells que van rebre una subvenció de l’Estat. D’aquesta manera podem observar i afirmar que només ha sigut un tràmit desaprofitat, en vers d’una ajuda per un pas cap a la transició energètica i amb una finalitat efectiva.

D’altre banda, com ja hem comentat anteriorment, i com, en part, ja hem pogut observar després de l’anàlisi de la situació de la Comunitat d’Astúries, creiem que els plans de l’estat espanyol, poc o gens estan relacionats amb una transició energètica real, sinó que més aviat sembla que vagin encaminats cap a desfer-se d’un sector subsidiat i que realment, ja fa gairebé un segle que no és capaç de competir en el lliure mercat. Si l’estat espanyol, juntament amb la Unió Europea, busquessin una transició energètica, el tancament de les mines de carbó hauria anat acompanyat també per una baixada considerable de les emissions de CO2 associades a la generació d’energia elèctrica a partir de la combustió de carbó.

Tal i com podem observar en la gràfica de la figura 4, aquesta reducció no es pot considerar molt significativa o, com a mínim, digna d’un país que hagi iniciat una transició energètica mitjançant l’aplicació de les mesures de la Unió Europea de la forma més rígida. De fet, les dades ens mostren com les emissions de l’any 2018 són bastant superiors a les dels anys en els quals es va produir la crisi econòmica més recent. Això és degut a que Espanya, tal i com hem comentat a l’inici, segueix produint el 14’1% de l’energia elèctrica que consumeix mitjançant carbó, és a dir, l’any 2018 tot i el tancament de les mines asturianes, es van seguir produint 37.274 GWh en les centrals tèrmiques, algunes de les quals es troben entre les 30 més contaminants de tota Europa.

La central de As Pontes, una de les més important de les 16 centrals existents a l’estat, consumeix el carbó provinent del port de Ferrol. La diferència de carbó descarregat en aquest port, per tant, hauria d’haver baixat considerablement un cop iniciada la transició, però no ha estat així. Mentre a l’any 2017 es van descarregar 4.796.068 de tones de carbó, a l’any següent se’n van seguir descarregant 4.730.189,61 tones provinents principalment de Colòmbia, Indonesia, Rússia, i Sud Àfrica, segons dades publicades per Endesa en el seu Informe d’Activitats.

Tal i com podem interpretar en les gràfiques de la figura 5, que primer de tot ens mostren l’origen del carbó consumit a Espanya, orígens entre els quals trobem països d’on es sap es vulneren drets humans a l’extreure aquests minerals, cosa que es contradiu amb el Plan de Acción Nacional (PAN) d’Empresas i Drets Humans que implementa els Principis Rectors de les Nacions Unides sobre les Empreses i els Drets Humans aprovat pel Consell de Ministres l’any 2017; les importacions de carbó a Espanya tampoc han variat d’una forma significativa en aquests últims anys, tot el contrari, tant les tones de carbó com la quantitat de diners invertits en aquests ha augmentat en els anys 2017 i 2018.

Cal destacar que, segons dades del Ministerio de Industria, Comercio y Turismo (MINCOTUR), 1041 operadors han importat carbó des dels països anteriorment mencionats entre els anys 2000 i 2019, mentre 672 operadors també importen carbó provinent d’Alemanya, els Països Baixos i França, tot i que aquests siguin, alhora, importadors de carbó d’origen incert, doncs no existeixen dades de l’origen del carbó amb el qual es comercia dintre de la UE.

Un cop mostrades totes les dades anteriors, ja podem concloure amb la idea que hem plantejat des d’un inici, les mesures preses per la Unió Europea i aplicades per l’estat espanyol, o no són suficients, o disten de ser les polítiques adequades per a resoldre que ens planteja el canvi climàtic i totes les seves conseqüències.

Com hem assenyalat en diferents ocasions durant el desenvolupament d’aquest article, la transició energètica, tot i venir motivada per l’amenaça de l’escalfament global, necessita d’una voluntat política favorable no només a canviar les tecnologies mitjançant les quals produïm l’energia que consumim, sinó també a fer un canvi profund en la forma en la que la consumim i, més en general, en la forma en la que es basa el nostre sistema econòmic, tant enganxat i dependent a les fonts d’energia no renovables i als combustibles fòssils.

En el cas concret d’Astúries, semblava ja obvi que el tancament de les mines era un procés llarg que en algun moment havia d’acabar per esfondrar-se, no només perquè el carbó asturià subsistia a base de subvencions i ja feia més d’un segle que no era competitiu, sinó perquè és necessari avançar cap a fonts d’energia noves i, per tant, deixar enrere els combustibles fòssils. Tot i així, el que no sembla tolerable, és la solució que se li ha donat als habitants de la regió, que han passat de treballar en un sector que sobrevivia de les subvencions de l’estat, a sobreviure a base de pensions. La situació és complicada, i la solució per sortir-se’n encara ho és més, però el que sembla evident, és que buscar-la en els mètodes ja utilitzats és inútil.

Astúries és avui en dia una comunitat en descens que veu amenaçada la seva cultura i formes tradicionals de viure, que són per cert, molt més respectuoses cap al medi ambient i la natura que qualsevol altra alternativa que s’hagués plantejat fins al moment. La solució per tant, potser parteix d’aquest punt, i no d’un nou pla de subvencions que només serveixi per a enriquir a certs empresaris que mai acaben de generar treball o riquesa a la regió, o del turisme, que sembla ser l’última opció a la que s’aferra la comunitat tot i no crear la suficient ocupació, tot i els problemes o riscos que poden generar-se d’una economia basada principalment en el turisme.

Referències i fonts d’informació

“La muerte dulce de Asturias: de las barricadas a los jubilados de oro”. Carlos Prieto. El Confidencial: https://www.elconfidencial.com/espana/2018-11-18/asturias-espana-crisis-mineria reconversion_1651094/

“Las heridas abiertas del carbón”. GreenPeace amb la col·laboració del Centro de Información Sobre Empresas y Derechos Humanos: https://es.greenpeace.org/es/en-profundidad/las-heridas-del-carbon/

2010/787/EU : decisió del Consell, de 10 de decembre de 2010, relativa a les ajudes estatals destinades a facilitar el tancament de mines de carbó no competitives: https://eur-lex.europa.eu/legal content/ES/TXT/?uri=CELEX%3A32010D0787

“Los expertos consideran que la sangría de población «no tiene solución demográfica»”. Marcos Menéndez. El Comercio: https://caleyandoporvaldes.wordpress.com/2016/04/14/los-expertos-consideran-que-la-sangria-de-poblacion-no-tiene-solucion-demografica/

Article: “Asturias tiene 627 pueblos sin vida”. Observatoria social Cantabria. La voz de Asturias: https://observatoriosocialcantabria.wordpress.com/2011/12/20/asturias-tiene-627-pueblos-sin-vida/

“MINER 2015. Ayudas a la instalación de empresas en las zonas mineras de Asturias”. Invest in Asturias: https://www.investinasturias.es/es/miner-2015-ayudas-a-la-instalacion-de-empresas-en-las-zonas-mineras-de-asturias/

“ahora nuestros terrenos de caza han sido convertidos en plantaciones de árboles”

Nos encontramos en el distrito de Merauke en Indonesia, un lugar conocido por sus extensas selvas y bosques donde las tribus nativas vivían en harmonía hasta la llegada de las multinacionales agroindustriales que conllevó la destrucción de las selvas y el destierro de las tribus.

El conflicto empieza en 2010 con la aparición del proyecto MIFEE (Merauke Integrated Food and Energy Estate) propulsado por los grandes inversores extranjeros que trajeron a Merauke el engaño de dar a conocer su agricultura a nivel mundial a cambio de la explotación de sus tierras. El proyecto tiene como objetivo abastecer de alimentos la población global y combatir la crisis mundial energética, así se planea ocupar 2,5 millones de hectáreas de las cuales 1,2 se sitúan en la zona forestal protegida de Merauke, esto implica que un cuarto del distrito quedará cubierto de extensiones de monocultivo para satisfacer el mercado internacional sin importar sus consecuencias. A pesar de la presión de los inversores, la evaluación ambiental de planificación espacial-provincional del proyecto determinó que no cumplía con los requisitos y quedó paralizado.

En 2014 Joko Widodo llegó a la presidencia prometiendo en su campaña electoral proteger la esencia natural de Merauke. Casualmente, un año más tarde se dieron una serie de incendios forestales en la zona destinada al proyecto MIFEE dejando miles de hectáreas sin vegetación. Este suceso facilitó a las multinacionales la apropiación de las tierras para así exprimir los nutrientes del subsuelo y generar su máximo beneficio.

Una vez iniciado el proyecto, Joko Widodo envió las fuerzas militares a la zona tribal y los expulsó de su hogar abusando de sus derechos, de este modo, aunque lucharon incansablemente contra esta decisión, más de 130 poblados indígenas fueron desalojados. Uno de los poblados más afectados es el de Marind, formado por las tribus que viven en comunidad como los Kaize, Gebze, Balaigeze, Mahuze, Ndiken y Basik-basik.

Durante generaciones de estas tribus han convivido de manera armónica y ordenada gracias a un sistema donde se reparten entre ellas el mantenimiento de las tierras y la racionalización de las fuentes de agua. Para estas tribus es de gran importancia la conservación de sus costumbres, así como el respeto a la naturaleza, que la perciben como medio de interconexión con sus ancestros, por esta razón la consideran sagrada y de importante conservación.

Aparte de suponer la pérdida del lugar natal, el proyecto MIFEE también ha causado una crisis alimentaria para los indígenas, el organizador de las comunidades locales afirma que “En el pasado, nunca teníamos dificultades para conseguir carne, porque en Merauke había ciervos y canguros. En los pantanos había peces. Sin embargo, ahora nuestros terrenos de caza han sido convertidos en plantaciones de árboles; nuestros bosques de sago han sido talados y nuestros peces de pantano han desaparecido”. Estas declaraciones nos demuestran que las potencias extranjeras se han llevado por delante los recursos alimentarios de las tribus.

En el proyecto MIFEE también hay implicadas empresas que aprovechan los residuos de biomasa originados por la deforestación de hectáreas adicionales a las quemadas transformándolos en energía. Este proceso conlleva la contaminación del agua que llega a los poblados por los cursos fluviales. El pueblo Zanegy está sufriendo los efectos de las enfermedades intestinales y epidérmicas a consecuencia de agua contaminada, como también la desaparición de los animales en busca de agua impoluta que ocasiona una falta de alimento y, por lo tanto, una desnutrición generalizada que afecta mayoritariamente a los niños y niñas causando su muerte.

Delante de esta injusta situación muchas entidades y organizaciones han querido unirse a la lucha contra el proyecto que atenta contra los derechos humanos, tribales y ambientales. Han contribuido en la divulgación y denuncia a nivel internacional mediante distintas acciones, como por ejemplo la petición de la ONG Salva la Selva a Joko Widodo, con la intención de acabar con el proyecto, que termina con la siguiente cita: “Sr. Presidente, no deje la soberanía alimentaria en manos de las grandes empresas. Fomente el pequeño campesinado, comprométase con los derechos humanos, y
especialmente los de los indígenas. Defienda la naturaleza biodiversa de Papua.”

Pese a todas las movilizaciones de las tribus y de las entidades y organizaciones a nivel internacional, actualmente el proyecto de los monocultivos sigue su curso. Vemos cómo en distintos sectores repartidos por la región de Merauke se sobreexplotan numerosas hectáreas que pertenecen a áreas protegidas.

• 

• 

Como vemos el proyecto MIFEE no solo destruye el ecosistema de la región de Merauke, sino que también viola los derechos humanos de aquellos que se ven afectados por las agresivas acciones de las empresas multinacionales. Para poder luchar contra esta injusticia se necesita de una organización y coalición de las respectivas fuerzas en contra del proyecto MIFEE, así como también una mayor divulgación de la situación actual para hacer visible el conflicto, y poder así, involucrar a las grandes organizaciones internacionales de apoyo a los derechos humanos y del medioambiente. De esta manera, también se exige al gobierno un posicionamiento en contra de las multinacionales.

Por otro lado, también es necesario desmantelar el falso mito con el cual el proyecto MIFEE prometió la soberanía alimentaria del país utilizando la mínima energía posible. De esta manera, lo que pretende es avanzar con la explotación agrícola sin el obstáculo que le supone la legislación ambiental.

Además, el hecho de otorgar remuneraciones monetarias a los miembros de las tribus no compensa el daño ambiental en su totalidad, ya que muchos de ellos son irreversibles y los estragos que han causado perdurarán en sus tierras indefinidamente. Un anciano de Zanegy dijo “El agua tiene ahora un sabor diferente”, nada volverá a ser igual.

REFERENCIAS

Explicación del conflicto: https://wrm.org.uy/es/articulos-del-boletin-wrm/seccion1/indonesiamonocultivos-de-arboles-destruyen-tierras-y-medios-de-vida-indigenas/

Mensaje: https://www.salvalaselva.org/peticion/1000/papua-en-la-mira-de-la-agroindustria#more

Mapa de Merauke: https://wrm.org.uy/es/articulos-del-boletin-wrm/seccion1/relanzando-la destruccion-en-papua-proyecto-agricola-de-monocultivos-amenaza-tierras-y-medios-de-vida-indigenas/

LINK DE ZOOM: https://zoom.us/j/95369108677

Per més informació aneu a l’entrada d’activitats. Us hi esperem a tots i totes!!

[CATALÀ]

En aquest mapa es pot observar el territori waorani conjuntament amb els blocs petroliers que afecten la seva zona. Com podem veure, hi ha diferents empreses que exploten l’Amazònia a Equador i el bloc 22 és l’única part del territori que encara no ha caigut a les mans de cap empresa petrolera. 

Els territoris explotats per aquestes empreses pateixen els passius ambientals lligats a l’activitat extractiva del petroli. Les fuites de petroli afecten significativament a la fauna i la flora locals, provoquen la mort d’animals, contaminen rius i aqüífers i  destrueixen el sòl.

A més, obren camins i desforesten el bosc, afectant a la vida dels waorani.

[CASTELLANO]

En este mapa se puede observar el territorio waorani conjuntamente con los bloques petroleros que afectan su zona. Como podemos ver, hay diferentes empresas que explotan la Amazonia en Ecuador y el bloque 22 es la única parte del territorio que aún no ha caído en las manos de ninguna empresa petrolera.
Los territorios explotados por estas empresas sufren los pasivos ambientales ligados a la actividad extractiva del petróleo. Las fugas de petróleo afectan significativamente a la fauna y la flora locales, provocan la muerte de animales, contaminan ríos y acuíferos y destruyen el suelo.
Además, abren caminos y deforestan el bosque, afectando a la vida de los waorani.

[ENGLISH]

On this map you can see the Waorani territory together with the oil blocks that affect its area. As we can see, there are different companies that exploit the Amazon in Ecuador and block 22 is the only part of the territory that has not yet fallen into the hands of any oil company.
The territories exploited by these companies suffer from environmental liabilities linked to oil extraction activities. Oil leaks significantly affect local fauna and flora, kill animals, pollute rivers and aquifers, and destroy soil.
In addition, they open roads and deforest the forest, affecting the life of the Waorani.

[CATALÀ]

En el mapa es mostra l’àmbit d’estudi que s’utilitzarà per analitzar els efectes del canvi climàtic sobre la nivologia del Pirineu. En ell s’hi identifiquen els diferents factors antropogènics, pistes d’esqui i poblacions turístiques, a més de zones naturals d’interès tals com els parcs naturals més importants, pics de la zona i les principals damnificades les glaceres.

[CASTELLANO]

En el mapa se muestra el ámbito de estudio que se utilizará para analizar los efectos del cambio climático sobre la nivología del Pirineo. En él se identifican los diferentes factores antropogénicos, pistas de esquí y poblaciones turísticas, además de zonas naturales de interés tales como los parques naturales más importantes, picos de la zona y las principales damnificadas los glaciares.

[ENGLISH]

The map shows the field of study that will be used to analyze the effects of climate change on the snow of the Pyrenees. It identifies the different anthropogenic factors, ski slopes and tourist towns, as well as natural areas of interest such as the most important natural parks, peaks in the area and the main damaged glaciers.

Map link: https://www.google.com/maps/d/drive?state=%7B%22ids%22%3A%5B%2218_50ZnT207h3VFjODDGeyFKJXy5cFPz5%22%5D%2C%22action%22%3A%22open%22%2C%22userId%22%3A%22105444742747510074213%22%7D&usp=sharing