L’abocador de Nerva: a la vora del col·lapse

El pla d’ampliació de l’abocador de Nerva a Huelva, colmatat amb residus perillosos des de fa anys, amenaça la ciutat i el potencial paisatgístic de la Cuenca Minera del Rio Tinto-Nerva.

Adrià Adalid  Joel Hernández  Raúl Prieto  Ferran Trullén   Pol Varela

PARAULES CLAU

Economia circular. Abocador. Rio Tinto. Gestió de residus. AAI. Mobilització ciutadana. Nerva.

KEYWORDS

Circular economy. Landfill. Rio Tinto. Waste management. IEP. Citizen mobilization. Nerva.

Resum: el nou supermercat de residus tòxics i perillosos d’Europa

Nerva, un petit poble situat a la província de Huelva, consta amb un abocador de residus tòxics i perillosos situat a tan sols 700 metres del poble. Des de la seva inauguració  l’any 1998, l’abocador recull anualment milers de tones de residus altament perjudicials provinents de diferents punts arreu del món, fet que infringeixen diversos acords que es van establir per a la instal·lació de l’abocador a la zona.

Les protestes contra l’abocador no han cessat des de la seva obertura, període en el qual es van convocar més de 1000 manifestacions a ritme diari, encara continuen en temps en què la gestió de residus i el negoci que la domina estan desfassats.

Actualment el focus del problema radica en la nova autorització que demana l’empresa encarregada de la gestió per implantar un negoci amb els residus de gran part de món, creant un gran supermercat de gestió i tractament de residus tòxics i perillosos.

Summary: Europe’s new supermarket of toxic and dangerous residues

Nerva, a small town in the Huelva province, counts with a dump filled up with toxic and dangerous waste only 700 meters from the town. Inaugurated in 1988, this dump takes in thousands of tons of hazardous waste every year coming from other countries, a fact that breaks the conditions in which the dump was built, and which are very harmful for the local inhabitants.

Demonstrations against the dump have not stopped since its opening, when more than a thousand were organised day to day and still are going on.

At the moment the conflict is around the petition made by the company who owns the dump, who have the intention of setting up a waste vending and processing business, that would cause an even worse impact in the area and would need way bigger facilities.

El sorgiment de l’idea i el mètode de treball

Vam escollir aquest tema a través d’un Tweet que vam veure a les xarxes. El professorat ens va animar a prendre aquesta decisió també. Arran de l’elecció del tema, vam començar a cercar informació. Vam veure que moltes entitats ecologistes locals i mitjans de comunicació locals seguien de ben a prop la problemàtica. Això ens va fer comprendre el rerefons de l’abocador a la població dels voltants. Un article realitzat per José García Rey ens va ser molt útil, ja que descriu de ben a prop la problemàtica i els moviments ecologistes. A mesura que vam anar fent les pràctiques, vam analitzar els diferents actors implicats. Més tard vam elaborar un mapa on hi vam representar la procedència dels residus de l’abocador. Els resultats eren impressionants.

Per reflectir aquests resultats, vam fer un càlcul estimat per saber quants barrils de petroli eren necessaris per fer el trajecte de Sevilla a Nerva. Doncs bé, aquesta xifra no deixa a ningú per igual… Es necessiten 23.744 barrils a l’any! Cal recordar que aquest càlcul no compta els llargs trajectes que fan els residus des de països sud-americans o de l’Àsia. Sabent tot això, ens preguntem… Val la pena fer una despesa tan gran per abocar residus? No podem optimitzar els recursos?

Marc teòric

En aquest conflicte es poden observar dues postures clares, la de l’empresa que gestiona l’abocador i la de la població que presenta una postura contrària. Des de l’empresa es busca l’eficiència, sense entrar en judicis de valor entrant en joc l’òptim paretià, perquè el benefici de l’abocador implica minvar el benestar dels ciutadans.

Aquest benefici econòmic és perseguit de forma immediata, descomptant el futur a conseqüència d’aquesta impaciència: “Meglio un uovo oggi che una gallina domani”, és a dir, millor un ou ara mateix que una gallina demà. Del cert sabem que els abocadors no són instal·lacions sostenibles, ja que són l’última parada d’un model lineal econòmic que genera recursos que no podem aprofitar. Aquest model es basa a obtenir recursos naturals, produir productes, consumir-los, i obtenir residus que acaben a instal·lacions com la de Nerva on s’hi estableixen per l’eternitat.

L’economia circular en canvi és un model que elimina aquesta possibilitat. Kirchherr et al., (2017), defineix l’economia circular com: “un sistema econòmic que es basa en models de negoci que substitueixen el concepte de fi de vida per la reducció, reutilització, reciclatge i recuperació de materials en processos de producció/distribució i consum, operant així a nivell micro (productes, empreses, consumidors), nivell meso (parcs eco-industrials) i nivell macro (ciutat, regió, nació i més), amb l’objectiu d’aconseguir un desenvolupament sostenible, que implica crear qualitat ambiental, prosperitat econòmica i equitat social, en benefici de les generacions actuals i futures”.

Segons l’Ellen MacArthur Foundation el 2015 l’economia circular es basa en tres principis:

  1. Conservar i millorar el capital natural controlant les existències finites i equilibrant el flux de recursos renovables. 
  2. Optimitzar els rendiments dels recursos fent circular els productes, els components i els materials en ús a la màxima utilitat en tot moment tant en cicles tècnics com biològics.
  3. Fomentar l’efectivitat del sistema evitant o eliminant les externalitats nota negatives, com la contaminació de l’aigua, l’aire, sòl i acústica, el canvi climàtic, les toxines, i efectes negatius per la salut relacionats amb l’ús de recursos.

Veiem que aquests principis expliquen una possible solució al problema dels abocadors, però aquest model necessita d’una acció conjunta i coordinada per part de tots els stakeholders, que potser no estan del tot interessats a causa de la manca de visió sostenible cegada per la fam de diners. Segons Ecologistes en Acció el 2016 els 124 abocadors d’Espanya van generar 12.500 milions d’euros. Aquesta dada de fa cinc anys amb seguretat ha anat a l’alça, ja que la generació de residus no minva sinó  que incrementa cada any, fent una passa enrere en el camí a la sostenibilitat cada cop que un residu arriba a un abocador. Aquestes plantes tenen una esperança pèssima a llarg termini: estan destinades a reblir-se i comprometen una zona per sempre, com podria ser la Conca Minera de Riotinto, que té un valor geològic, paisatgístic i cultural quant a la societat, impossible de canviar per res.

Doncs, estem veient com l’economia lineal depredadora de recursos i amb set de capital està deixant poblacions com Nerva amb els residus de tot un sistema econòmic que a poc a poc va consumint els seus recursos, en perjudici de la ciutadania i també del planeta en general.

La històrica lluita del poble de Nerva

L’origen de la història comença l’any 1995, on el govern andalús, governat Partido Socialista Obrero Español de Andalucía (PSOE-A) i presidit per Manuel Chaves, va impulsar l’anomenat Complejo Medioambiental de Andalucía. Aquest projecte consistia en la construcció d’un abocador de residus industrial amb capacitat, en una primera fase, de 3 milions de tones (en deu anys) i un altre abocador de residus tòxics i perillosos amb una capacitat de 300.000 tones en primera instància i només per a residus rebutjats a Andalusia. La idea es va plantejar a desenes d’ajuntaments, aquest havien d’aprovar el projecte amb una declaració d’interès social a favor de la infraestructura. Arran d’això, els ciutadans de tots els pobles que es van oferir, es van organitzar, formant plataformes i aturant el projecte per pressió social.

No va ser fins a mitjans de l’any 1995 que el complex de tractament de residus va ser acceptat per un ajuntament, el de Nerva. El seu Alcalde, José Villalba (PSOE), va impulsar el projecte amb el suport dels consellers de medi ambient de la Junta Andalucía,  Manuel Pezzi i José Luis Blanco (PSOE-A). Les condicions d’aquest eren: la reducció anual de residus, un control exhaustiu i que els residus fossin de procedència exclusivament de la Comunitat Autònoma d’Andalusia, concretament de Huelva, Cadis i Sevilla. A més, se’n van convèncer que es teixirà una xarxa econòmica molt potent a la província.  

Des de llavors, la ciutadania en contra va començar a organitzar-se i intentar parar-ho.

El setembre del 1995, es va dur a terme la primera assemblea contra la instal·lació de l’abocador a Las Zarandas (Nerva), antiga planta de tractament de minerals, organitzada pels afectats que temps després formarien La Plataforma Antivertederos. 

L’any 1997 es va començar a construir la primera fase de l’abocador amb la vigilància dels Grups de Reserva i Vigilància (GRS) de la Guàrdia Civil. 

Aleshores, es van celebrar actes com manifestacions, cassolades, tancaments en edificis públics, vagues de fam, talls en carreteres, etc. En total, aquells anys se’n van comptabilitzar més de 300 expedient sancionadors, 20 detencions, 30 judicis i tota classe de subpressions per part de les forces policials i polítiques. 

Una dècada després, es va propiciar un dels escàndols més propagats pel que fa a l’abocador de Nerva. Una matinada de la Setmana Santa de l’any 2011, una patrulla del Seprona de la Guàrdia Civil, va denunciar els actes criminals de 3 operaris i el responsable de la planta de residus per abocar lixiviats provinents d’un dels vasos de l’abocador, directament a la conca del Rio Tinto. El cas se’n va arxivar.

Un any després, en 2012, la Junta Andalusia va declarar que l’abocador estava reblert des de fa anys. 

El 2014, Ecologistas en Acción denuncia que hi ha hagut una ampliació de l’Autorització Ambiental Integrada sense participació ciutadana (30 dies per presentar al·legacions). Amb aquesta ampliació, l’abocador va poder dipositar amiant en un dels vasos de materials no perillosos.

En l’actualitat més pròxima, DSM, Soluciones Medioambientales de Ditecsa (2017) passa a ser l’empresa gestora. L’entitat pretén aprofitar-se del mercat del reciclatge i de les noves energies per obrir un front de 4 negocis: fabricació de combustibles sòlids a partir de dissolvents, una planta de peces de vehicles en desús per la seva posterior venda, una caldera de biomassa que fins i tot pot cremar pneumàtics, una planta de tractaments de residus líquids i una de tecnosols.

Per aconseguir aquest gran nou projecte, DSM va tramitar l’AAI el març de l’any 2020, durant la Primera Epidèmia Contemporània, la COVID-19. Fet que estava premeditat per part de l’empresa gestora i molt segurament l’administració. La situació ja sabem quina era llavors; pandèmia mundial, els hospitals col·lapsats, declaració de l’estat d’alarma i pànic generalitzat… Va ser una estratègia perfecta per estalviar-se les al·legacions de les entitats en contra de l’abocador i encara més de la seva segona ampliació.

Actualment l’AAI està pendent de resolució, ja que s’ha retardat per les pressions dels col·lectius ecologistes i els actes que un cop estabilitzada la pandèmia es van tornar a dur a terme.

L’abocador trenca en dos la ciutadania

Actualment i com s’ha comentat el pla d’ampliació de l’abocador està en valoració. 

Aquesta ampliació s’ha traslladat a la ciutadania com una oportunitat per a apropar les instal·lacions a un model d’economia circular, millorant la gestió dels residus.
La realitat és que les intencions rere l’ampliació són òbvies: augmentar la capacitat de l’abocador per rebre més residus, al seu torn més perillosos. A més a  més, convertiria Nerva en, com diu la plataforma Nerva Salud y Dignidad, un mercadillo de los residuos. Aquest fets els refuten les dades extretes de l’Informe relativo a la producción y gestión de residuos peligrosos en andalucía, año 2018.

Figura 2: Extret de Informe relativo a la producción y gestión de residuos peligrosos en Andalucía, año 2018.

S’observa com la producció de residus perillosos a Andalusia no és ni la meitat del total de la gestió final. S’entén que la diferència entre la producció i la gestió és igual a una quantitat de residus que aporten benefici alhora de gestionar-los. I tot gestionat per una administració pública organitzada piramidalment i per empreses privades amb interessos purament econòmics. 

No seria necessari l’ampliació de l’abocador de Nerva, únic abocador que tracta actualment residus d’aquestes característiques en Andalusia, si no fos perquè la tendència d’importacions i gestions de residus perillosos està a l’alça. Es pot observar en la següent infografia.

Figura 3: Extret de Informe relativo a la producción y gestión de residuos peligrosos en Andalucía, año 2018. 

El Plan de Prevención y Gestión de Residuos Peligrosos de Andalucía 2012-2020 limita la gestió de residus perillosos a 13.337 t.  Per tat la presentació de l’AAI és una declaració d’intencions, l’augment de la limitació.

Per tant, els efectes negatius sobre la població de l’abocador només s’agreujaran. Més tràfic de camions, que en els últims anys ja ha provocat diversos accidents compromesos per les substàncies que transportaven. Més residus, que són tòxics i produeixen olors desagradables, ja insuportables per a la població local. Més abocaments al riu Tinto, que ja ha patit l’activitat de l’abocador. Més consum energètic encara. Més contaminació tant atmosfèrica com edàfica, així com acústica. Més, més i més que es resumeixen en més negatives a la població i al medi ambient.

Més enllà, el conflicte també té dividida a la població local. Una cultura minera que ja s’està jubilant se sent confosa amb aquesta situació. Hi ha qui pensa que aquest abocador i les seves ampliacions faran prosperar la zona i que donaran treball a les noves generacions ara que la mineria comença a deixar-se enrere. Per altra banda, hi ha una segona part de la població que se sent farta amb l’abocador actual i que està en rotunda contra a aquest i la seva ampliació.

La plataforma Nerva Salud y Dignidad manifesta un seguit de coses com la sorpresa per l’acarnissament per part de la Junta d’Andalusia la qual va en contra d’una població que encara mostra cicatrius dels enfrontaments als carrers causats per la imposició de la instal·lació. També manifesten que han estat testimonis d’un gran nombre d’incompliments per part de les administracions produïts en les últimes dues dècades. Afegeixen que Nerva que fa massa temps que està fent un esforç altruista carregat de generositat i solidaritat que ha estat constantment despreciat pels que tenen el poder causant la submissió de la població en el moment de prendre decisions. Defensen que han de dur a terme un esforç per demostrar que són una població tolerant i dialogant per aconseguir que no es repeteixin els errors passats i tenen molt present que la convivència entre els ciutadans no existirà des del silenci dels disconformes sinó des del debat civilitzat i l’acceptació dels postulats de la majoria, és a dir, que s’ha de fer des de la unió, el diàleg i el respecte, fent així una crida a tots els veïns i veïnes de Nerva per a que es sumin a aquesta iniciativa ciutadana deixant ben clar que no es pot oblidar ni per un sol instant que s’han de salvaguardar els interessos laborals dels treballadors i treballadores exigint el reconeixement tant econòmic com ambiental que el seu municipi es mereix per la permanència de milers de tonelades en el seu terreny, fins i tot després del tancament, manifesten la seva rotunda negativa enfront el projecte i demanen a l’Ajuntament de Nerva constitueixi una taula de diàleg social amb la major brevetat possible i que sota d’uns estrictes paràmetres de pluralitat, informació i transparència garantitzi un procés participatiu on el poble de Nerva pugui exercir la seva expressió lliure a través d’una consulta vinculant sobre la clausura final de l’abocador.

Conclusió

A tall de cloenda, l’abocador de Nerva ha estat una problemàtica important per a la població de la zona a causa del gran nombre d’adversitats tant ambientals com socials que ha implicat. Des d’un inici s’ha vist com la població ha expressat la seva negativa envers el projecte de l’abocador, però els organismes reguladors, els quals tenen el poder han fet de les seves aplicant modificacions de l’AAI per acabar sempre o ampliant l’abocador o permetent l’entrada de residus més perillosos com l’amiant tot i la negativa de la població. El conflicte segueix actiu i en espera de la resolució de l’última AAI, el poble de Nerva segueix estant en contra de la infraestructura i segueix demanant el tancament de les instal·lacions.

Bibliografia:

La Sobirania Alimentària a Argentina

Ramon Buxó, Anna Giner, Ruicheng Guo, Miguel Martín, Marina Miralles.

PARAULES CLAU: Sobirania Alimentària, Aliments, Indústria, Agricultura, Ramaderia, Explotació, Sòl, Conreu, Contaminació.

Bibliografia

· Bustos, E. (2018, 24 octubre). Argentina es uno de los 10 principales exportadores bienes agropecuarios y de alimentos. Noticias AgroPecuarias. https://www.noticiasagropecuarias.com/2018/10/24/argentina-es-uno-de-los-10-principales-exportadores-bienes-agropecuarios-y-de-alimentos-del-mundo/

· Piovano, P. E. (2021, 29 enero). Argentina: De la esclavitud a la soberanía alimentaria. CLACSO. https://www.clacso.org/argentina-de-la-esclavitud-a-la-soberania-alimentaria/

· Eurocarnedigital. (2020, 7 septiembre). Eurocarne Digital – Noticias sobre el mercado cárnico – Siete de cada 10 dólares que Argentina obtiene por sus exportaciones proceden de la agricultura y la ganadería. Eurocarnedigital. https://eurocarne.com/noticias/codigo/47511/kw/Siete+de+cada+10+d%C3%B3lares+que+Argentina+obtiene+por+sus+exportaciones+proceden+de+la+agricultura+y+la+ganader%C3%ADa

· González, G. (2020, 18 febrero). Los países que más soja producen – Mapas de. El Orden Mundial – EOM. https://elordenmundial.com/mapas/paises-que-mas-soja-producen/

· Garcia, M. B. (2021). Cumbre sobre los Sistemas Alimentarios de 2021. Desarrollo Sostenible. https://www.un.org/sustainabledevelopment/es/food-systems-summit-2021/

· Dominguez, F. J. R. (2013). Capítulo 3 ¿QUIÉN DECIDE? LOS ACTORES Y SUS RECURSOS 3.1. ¿Quiénes son los actores? Academia.Edu. https://www.academia.edu/23950716/Cap%C3%ADtulo_3_QUI%C3%89N_DECIDE_LOS_ACTORES_Y_SUS_RECURSOS_3_1_Qui%C3%A9nes_son_los_actores

JJOO Barcelona-Pirineus 2030

JJOO BARCELONA-PIRINEUS 2030

30 DIES DE FESTA, 30 ANYS DE MISÈRIA?

Els Jocs Olímpics han estat al llarg de la història un dels esdeveniments esportius més rellevants. Des de fa uns anys hi ha la idea de celebrar uns JJOO d’hivern en territori català. Més concretament, des de la proposta de Jordi Hereu el 2010. Actualment, i després de diversos fracassos i intensos debats encara ara segueix viva la intenció d’acollir els JJOO d’hivern l’any 2030. Des de les institucions es ven com un projecte amb garantia d’èxit i amb fortes aspiracions, però no tothom pensa que realment sigui una oportunitat per la zona i ho veuen més com amenaça pel territori.

Aquests jocs comporten conseqüències econòmiques, socials i ambientals, però el greuge principal del conflicte seria sobretot el que comportarien aquestes conseqüències per al futur del territori.

L’oposició dels jocs creu que s’estaria obrint la porta a una massificació turística del Pirineu un cop finalitzats i defensa que les inversions es poden dedicar a models alternatius al turisme que millorarien la riquesa de la zona, en comptes de perpetuar aquest model turístic massiu, que ja ens està destrossant bona part del litoral català.

Marcel Sangenís, cerdà implicat en el conflicte: “Els Jocs Olímpics són el final de quan arribem a desplegar que el model de territori no funciona; és a dir, com que no funciona el projecte polític que hi ha, el que es fa és generar grans injeccions de capital per allargar l’agonia de què el model de territori no funciona”.

Si volem un model basat en el turisme com el que ja tenim, i seguir subjugant el territori català a les necessitats de la ciutat una vegada més, els jocs olímpics són una gran oportunitat per seguir amb aquesta dinàmica. Però si per altra banda volem prendre consciència de la riquesa del territori i protegir-lo, hem d’optar per projectes estratègics que no cronifiquin el problema.

Un dels principals arguments que es dóna per la seva celebració és la inversió de diners que es faria en un territori que està subdesenvolupat respecte la metròpoli. Una gran injecció de fons en un termini de temps curt, on farien tota una sèrie de millores dels serveis bàsics que, d’altra manera, es farien en un termini de més de trenta anys.

Ramón Moliné, ex-alcalde d’Alp, on es troben les pistes de la Molina, i ex-president del Consell Comarcal de la Cerdanya: “Al final un esdeveniment com aquest el que fa és comprimir el temps i accelerar les coses. Coses que potser es farien igualment perquè aquí tampoc ningú busca que és facin coses que desprès no servirien per res, sinó que coses que igualment es farien. Un esdeveniment d’aquest tipus el que fa es comprimir el temps i fer-ho abans, parlem d’infraestructures, carreteres, túnel de Tosses, que la fibra arribi abans i que hi hagi més recursos que al final el que fan és fixar gent en el territori”.

Tot i que el pressupost de la proposta del 2030 encara no se sap, l’única xifra que es coneix és la inversió prevista de manera general, que seria d’uns 1.200 milions d’euros: 900 milions assumits pel COI (Comitè Olímpic Internacional) i els 300 restants per l’administració pública amb els diferents patrocinadors.

Qui s’hi posiciona a favor són diferents exalcaldes de Barcelona, juntament amb ajuntaments i polítics locals. També hi estan a favor els grans empresaris de Barcelona què juguen el paper més important. Entre aquests hi destaca el grup Hi serem, que es presenten com una demanda de la societat civil cap als polítics a favor de la celebració dels jocs, majoritàriament barcelonins.

És evident que a avui dia els Pirineus Catalans no estan preparats per acollir tota la gent que hi va actualment en temporada alta, i menys ho estarà per acollir unes olimpíades sense la construcció de grans infraestructures noves, que diuen que és el que no volen fer.

Les institucions asseguren que gran part del pressupost de les infraestructures, aniria destinat a millores de les carreteres i de la comunicació amb la zona metropolitana, com serien les obres que es volen fer a l’R3, inclús actualment ja s’estan realitzant amb el desdoblament de la C-16 a Cercs; Agilització de l’arribada del 5G; millores en l’àmbit mèdic.

Així doncs, en primera instància ho veiem com un punt molt positiu que avança esdeveniments que tard o d’hora s’haurien produït, però hi ha qui ho veu com una malversació de diners públics encarada en un únic esdeveniment de durada mínima, i no per millorar la situació del territori a la llarga.

“T’ho venen com la redistribució dels impostos. Si que cal una política de redistribució, que no es poden concentrar tots els impostos en les grans ciutats com ja s’està fent” … “Però si fem inversions en el territori, que no siguin a curt termini”, comenta Sangenís a l’entrevista.

Els que hi estan en contra troben que per invertir en el futur del territori s’haurien d’invertir aquests diners en no fomentar el turisme i en apostar per altres models. Encara que els jocs puguin facilitar la creació d’infraestructures s’ha de prioritzar l’impacte de l’esdeveniment a mitjà i llarg termini, o d’altra manera estarem hipotecant el futur dels Pirineus en un esdeveniment únic i puntual.

Però el que ens amaguen darrere la imatge d’una gran oportunitat per al territori és l’entrada d’inversió privada, que es podria carregar el model actual de la zona, ja que acabaria revertint-se en una competició directa per les empreses autòctones i a la llarga acabaria perjudicant-les, ja que negocis locals són incapaços de competir amb les grans cadenes internacionals i els grans lobbies supercompetitius.

Diversos col·lectius s’han mobilitzat en contra dels jocs. El maig del 2019, coincidint amb la campanya per a les municipals, certs sectors de l’esquerra independentista inicien la campanya “STOP JJOO” amb la participació d’altres entitats.

A part d’aquests grups, també hi ha altres col·lectius que s’han posicionat en contra dels JJOO, com per exemple, SOS Pirineus (agrupació que lluita contra delictes ambientals), Salvem la Molina o la Plataforma Salvem Éller, entre d’altres.

El col·lectiu que més s’ha mobilitzat és NIMBY (Not In My BackYard). La gent que conforma aquesta plataforma forma part de sectors de l’esquerra independentista, i compten amb la militància d’Arran, la CUP i, sobretot, hi trobem gent de les comarques del Pirineu. El gruix més important el trobem en les capes més joves.

Totes les mobilitzacions en contra van lligades amb temes relacionats amb l’ús del territori i també la construcció d’infraestructures. Ho podríem considerar doncs com un NIMBY. Amb relació a l’ús del territori, el moviment intenta plantejar quin és el model de vida que es vol al Pirineu en un futur. En el cas de les infraestructures, també ho veiem clarament, ja que la realització dels JJOO pot comportar la producció de grans infraestructures. Per tot això vincularan el moviment més a un NIMBY que no pas en un moviment social tradicional.

Partim de la idea que aquest projecte surt amb una vinculació concreta cap al Pirineu, centrada en un greuge localitzat que és la celebració dels Jocs Olímpics d’Hivern en aquesta zona. Seria un greuge particular concretat a un territori determinat, a diferència dels moviments socials que presenten un greuge universal.

Podríem fins i tot vincular-ho a un NOPE, ja que aquesta no és una excepció sinó que en diferents llocs del món on s’ha proposat la realització de JJOO la resposta de la societat en aquell territori cada vegada és menys favorable.

Històricament els països han reclamat la celebració d’uns JJOO al territori perquè es veia com quelcom positiu, però darrerament aquesta visió ha anat canviant; en els últims anys la majoria de les candidatures per acollir els Jocs Olímpics han anat caient a causa del rebuig dels ciutadans que, quan se’ls ha preguntat en un referèndum, han votat que no. Això ens hauria de portar a plantejar-nos si nosaltres estem disposats a fer aquest sacrifici.

En l’àmbit institucional, el grup parlamentari de Candidatura d’Unitat Popular està intentant aconseguir que es faci un referèndum a la població del Pirineu per conèixer si realment volen o no els JJOO. S’espera que el resultat no sigui favorable a causa de la presència de la plataforma NIMBY que s’oposa als jocs fermament.

Així doncs, si enfoquem el conflicte des del punt de vista de les polítiques públiques, trobem dos impactes principals: El primer seria que la població del Pirineu ha de poder decidir quin model turístic es vol en el territori en un futur, i això es pot fer a través de processos participatius en diferents nivells. Un segon impacte és poder fer un referèndum o consulta de caràcter vinculant al Pirineu sobre el projecte dels JJOO, per conèixer la voluntat del poble pirinenc.

A més a més si analitzem algunes de les edicions precedents dels JJOO, a grans trets en totes les edicions hi ha hagut molts sobrecostos respecte a les estimacions inicials. S’estima que la mitjana pressupostada dels JJOO és sempre d’un 180% més. És a dir, que el cost final real és quasi el doble del que es tenia previst inicialment.

Una part important de les despeses es deuen a les infraestructures que es requereixen per dur a terme els esports d’hivern i per l’allotjament dels equips participants d’arreu del món.

La posada a punt d’aquest tipus d’estructures des de zero generen un alt cost que, al tractar-se d’un projecte liderat per una institució pública, s’hauria d’assumir amb fons públics.

A la candidatura del 2022, els jocs sols es duien a terme en dos seus: Barcelona i La Cerdanya. El fet d’haver de celebrar tots els esdeveniments esportius d’exterior en un sol lloc, feia que no tan sols el pressupost en infraestructures sigues desorbitat, sinó que a més a més el dany ambiental era enorme, degut a que les seus no estan actualment preparades per assolir uns jocs, doncs moltes infraestructures havien de ser de nova construcció.

Després de la desestimació d’aquest projecte, el projecte del 2030 va patir diferents canvis en la seva distribució. La gran diferència amb la candidatura anterior, és l’intent de no construir noves infraestructures des de zero. Aquest canvi va estar impulsat pel COI que va fer una sèrie de modificacions al reglament que obligaven a les candidates construir el menor nombre d’infraestructures des de zero que després quedarien obsoletes.

Amb la intencionalitat de complir amb aquest nou requisit, l’organització dels jocs a la nova proposta, va optar per dividir les proves amb més seus, que ja partissin amb unes infraestructures de base. La candidatura 2030 és un projecte en desenvolupament i encara no es coneix amb seguretat. Sí que se sap, però que les proves d’interior se segueixin fent a Barcelona mentre que les d’exterior es repartirien entre la Vall d’Aran, La Cerdanya i el Pirineu Francès.

El que més destaca, és l’elecció del Pirineu Francès per dur a terme les proves de Bobsleigh i Skeleton, infraestructures que no existeixen a cap punt del territori Espanyol. En celebrar-les a França, en un lloc on ja hi són construïdes, s’aconsegueix així seguir amb aquesta dinàmica d’intentar construir poc i que després no quedi inutilitzat i abandonat.

Damià Calvet, ex-conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya (JuntsxCat), apunta que “Per celebrar els jocs no s’ha de construir res que no estigui ja construït. Aquesta és precisament l’aposta per la sostenibilitat. Si es necessita alguna instal·lació per una disciplina esportiva i no està a Catalunya, s’haurà de celebrar allà on sí existeixi. Seran uns jocs amb discontinuïtat territorial per garantir que no tenen impacte ambiental”.

Tenint això en compte, el pla per al 2030 assegura que no es construirà cap infraestructura des de 0 per acollir els jocs, sinó que es rehabilitaran instal·lacions ja construïdes, millorant-les perquè siguin aptes per als jocs. Ara bé, realment és viable aquesta idea?

Per exemple, pretenen que tots, tant el públic, com els esportistes i els seus equips s’allotgin a hotels ja existents de la zona, però si mirem els requisits del COI, ens trobem que un dels principals requisits perquè pugui tenir lloc la celebració és disposar d’una Vila Olímpica de 800 habitatges, cosa que es contradiu amb el que diuen al principi.

El perjudici que pot causar en el medi ambient el desenvolupament de certes infraestructures destinades als jocs, no acaba aquí.

És sabut per tothom que la temperatura global està augmentant a un ritme vertiginós, i està clar que els Pirineus no en són l’excepció. En els últims anys ja s’han fet grans inversions per construir canons de neu artificial i així allargar la vida a les pistes d’esquí. Però els escenaris futurs de la continuïtat de la neu al Pirineu són desesperançadors. Aleshores sorgeix la pregunta de si és bona idea seguir invertint en un negoci que està clar que no li queden gaires anys de futur.

A més a més, les institucions asseguren que pretenen fer uns JJOO sostenibles, però el simple fet d’haver de crear tota la neu artificialment, com es pronostica d’aquí al 2030 ja fa impossible aquesta sostenibilitat.

“Rentat de cara i portar una política de sostenibilitat, vestir de sostenibilitat qualsevol cosa que es faci, i en nom de la sostenibilitat poder fer qualsevol cosa.” Apunta Sangenís. 

Totes les millores d’infraestructures que es fan en un territori amb l’objectiu de la celebració dels Jocs Olímpics estan encarades a l’acollida del turisme de masses. Això ho veiem amb els Jocs Olímpics del 92 a Barcelona, que tot i que es van fer moltes millores a la ciutat, els locals van ser els menys beneficiats, ja que tot es va encarir molt, però els seus ingressos seguien essent els mateixos.

Hi ha qui considera que els Jocs del 92 són una de les primeres causes per les quals avui dia hi ha tanta gent que malviu a la ciutat barcelonina, la qual s’ha convertit en un dels principals destins turístics arreu del món. Per tant, aquest és un clar exemple del que van comportar els jocs a llarg termini per una ciutat que els va acollir, estem disposats a permetre que passi el mateix als Pirineus?

PER SABER-NE MÈS: CRONOLOGIA

AUTORS: Martina Alboquers, Paula Costa, Sira de Gispert, Mireia Lage, Joana Martínez i Esteve Oromí.