Les polítiques adoptades per la transició energètica, tant respectuoses amb el medi ambient com ens diuen? Les conseqüències socials i econòmiques a les conques asturianes.

L’amenaça del canvi climàtic i l’escalfament global ha obligat a la societat a plantejar un canvi en els sistemes energètics. La coneguda transició energètica no és la primera que es dona en la història de la humanitat, per tant sabem que aquestes no només causen un canvi energètic sinó que també provoquen un canvi en els sistemes econòmics, ecològics i socials. La situació actual compleix els requisits per precedir aquesta transició energètica però ha d’existir per tant, una voluntat política i un canvi econòmic en els sistemes de producció.

Sabent això, nosaltres intentarem analitzar el cas espanyol i, en concret, el de la regió minera d’Astúries contemplant les conseqüències que ha esdevingut la posada en marxa d’aquestes polítiques enfocades a la transició energètica. Les polítiques europees, se suposa, són unes de les més avançades actualment, i Espanya, és una de les regions europees on s’han aplicat amb més rigidesa.

Astúries és una zona tradicionalment minera que fa més d’una dècada es va veure afectada pel tancament progressiu de les mines espanyoles, arrel de la normativa europea que obliga el tancament de les mines de carbó no competitives, és a dir, que fossin subvencionades per l’estat. Aquest moment de tancament coincideix amb la crisi de 2008 que va afectar greument a l’economia de tot el país i que deixaria a tota la regió en una situació econòmica que, juntament amb les conseqüències derivades del tancament de les mines, portaria Astúries a convertir-se en una de les regions més empobrides de tot l’estat espanyol.

El tancament de les mines va anar acompanyat d’unes ajudes estatals i un pla d’industrialització per la zona per tal de que l’economia no quedes tant perjudicada. Tot i així, Astúries no ha aguantat la rescissió econòmica i ha portat a molts dels habitants a abandonar la zona en busca d’oportunitats.

D’altra banda, també cal destacar que l’estat espanyol i la comunitat europea justificava el tancament d’aquestes mines per dur a terme la transició energètica i reduir així, l’emissió de CO2 lligada a la producció d’energia a partir de fonts no renovables com el carbó. Tot i així, l’any 2018 el 14,1 % de l’energia creada a Espanya es va produir a partir de la combustió del carbó, el que va suposar una contribució de 40 milions de tonelades de CO2. A més, les tres centrals més contaminants a Espanya, que són centrals termoelèctriques, estan localitzades a As Pontes, Litoral i Aboño, es troben entre les trenta més contaminants a tot Europa.

Cal destacar també que tot i que Espanya està totalment immersa en la transició energètica i és un dels països que amb més rigidesa ha aplicat les polítiques europees en quan a tancament de mines, no descarta mantenir obertes algunes d’aquestes centrals tèrmiques de carbó, anteriorment mencionades, més enllà del 2030.

Tots aquests problemes esmentats ens fan pensar que les mesures preses entorn el tancament no han tingut una intenció favorable envers el medi ambient, tot el contrari, només han buscat el benefici econòmic per alguns països de la Unió Europea. El fet que el tancament de les mines no hagi significat una reducció suficient de les emissions de CO2 relacionada amb la combustió de carbó, que segueixin en ple funcionament les centrals tèrmiques de carbó, o que els plans del govern segueixin plantejant el manteniment de les centrals tèrmiques; ens fa pensar que les mesures preses no intenten fer canvis profunds en la forma en la que produïm energia, sinó que el que busquen és abaratir el procés acabant amb un sector subsidiat, o fins i tot, beneficiar a certs països europeus que, a més de ser coneguts per tindre gran influència sobre les decisions preses a la Unió Europea, són tradicionalment grans productors de carbó, com poden ser Alemanya o França.

En primer lloc, és obvi que el pla d’industrialització dut a terme a les conques mineres asturianes ha estat un fracàs absolut. El pla d’ajudes al tancament per part dels estats es va dur a terme, i tal i com es va acordar, les empreses van rebre les compensacions econòmiques i les mines van tancar definitivament el seu funcionament al 31 de desembre de 2018. Però no sembla que hagi passat el mateix amb el pla d’industrialització que va impulsar l’estat espanyol a partir de les conegudes com a Ayudas Miner 2015, i que tenien com a objectiu reactivar les comarques mineres d’Astúries a través de projectes empresarials alternatius a la producció de carbó, que fossin capaços de crear treball i que servissin com a revulsiu per a altres iniciatives en la zona. Dins d’aquestes zones s’incloïen 51 municipis, tots ells afectats de forma més o menys directa per la reconversió minera.

En el mapa anterior, podem observar els diferents concejos, que surten marcats segons si pertanyen al grup I o II i, per tant, segons si reben o no les ajudes mencionades anteriorment. Es pot veure com els concejos que formen les conques mineres, surten marcats en color taronja, indicant-nos que formen part del grup I i que, per tant, reben més subvencions doncs són les zones més afectades per la reconversió. Caldria esperar que si les Ayudas Miner 2015 haguessin donat els resultats buscats, aquestes zones no haurien d’haver patit una gran despoblació o pèrdua de llocs de treball.

En el mapa representat a la figura 2, podem observar les dades que ens mostren la projecció del creixement de la població calculada entre els anys 2016 i 2029. Com podem veure, Astúries sencera es troba en una situació crítica, encara més agreujada en els concejos que formen les antigues conques mineres, on el despoblament es calcula es produirà entre un 15% i un 30%. Tot i així, cal destacar, que les zones més afectades pel despoblament són els municipis situats a la part occidental de la Comunitat Autònoma, municipis que no s’inclouen en les zones afectades pel tancament de les mines i que no van rebre ajudes. Cal dir, que el despoblament és un problema que la regió arrossega des de fa anys, però que sens dubte, s’ha vist molt agreujat amb aquests últims fets.

Astúries, juntament amb Castella i Lleó i Extremadura, són les tres úniques Comunitats Autònomes que han disminuït la seva població respecte l’any 1971. La seva població ha baixat un 6% des del retorn de la democràcia, i avui en dia, existeixen un 5% menys de llocs de treball que fa poc més de 40 anys. A més, Astúries es situa com la regió més envellida, amb 47,5 anys de mitja; i la regió amb la natalitat més baixa, amb tan sols 1,03 fills per dona en edat fèrtil. Es calcula que per aconseguir corregir aquesta situació per la via de la natalitat, es necessitaria que cada dona tingués, de mitja, 7 fills.

D’altre banda, Astúries és l’única Comunitat Autònoma que no ha duplicat el seu PIB en els últims 40 anys, a més, és probablement la regió a la que més li està costant recuperar els nivells post-crisis de 2008.

Tot i així, tot i que les dades semblen catastròfiques, són una mica enganyoses ja que per sort, la lluita obrera va aconseguir les subvencions suficients per a que el nivell de vida fos més elevat del que consta en aquestes dades, de fet, les taxes de pobresa i criminalitat són molt baixes, inferiors a la mitjana espanyola.

La qüestió és que clarament, i més després de veure totes aquestes dades, és obvi que els plans duts a terme per l’estat han fracassat. Això ens demostra com de lligats estem encara a aquestes fonts d’energia no renovables. Si tots els projectes duts a terme en aquesta zona, per tant, no han donat els resultats esperats es degut a que aquests no pretenen crear una alternativa real, és a dir, al acabar amb el suport principal de l’economia asturiana, s’esperava que es plantegés una alternativa que permetés als habitants de les regions trobar nous llocs de treball, no només pels miners de les mines tancades, doncs aquests ja van rebre, la gran majoria, les bones pensions i jubilacions que òbviament mereixien; sinó per les generacions futures que, després del fracàs de la reindustrialització, i buscant treballs que no sempre pot suplir el sector del turisme, es veuen obligats a marxar dels seus pobles, deixant la seva regió natal en la situació actual.

En aquest mapa fem un recull dels mapes anteriors esmentats, per observar la relació entre les mines de carbó tancades que hi ha, el percentatge de despoblació de cada consell d’Astúries i dels consells que van rebre una subvenció de l’Estat. D’aquesta manera podem observar i afirmar que només ha sigut un tràmit desaprofitat, en vers d’una ajuda per un pas cap a la transició energètica i amb una finalitat efectiva.

D’altre banda, com ja hem comentat anteriorment, i com, en part, ja hem pogut observar després de l’anàlisi de la situació de la Comunitat d’Astúries, creiem que els plans de l’estat espanyol, poc o gens estan relacionats amb una transició energètica real, sinó que més aviat sembla que vagin encaminats cap a desfer-se d’un sector subsidiat i que realment, ja fa gairebé un segle que no és capaç de competir en el lliure mercat. Si l’estat espanyol, juntament amb la Unió Europea, busquessin una transició energètica, el tancament de les mines de carbó hauria anat acompanyat també per una baixada considerable de les emissions de CO2 associades a la generació d’energia elèctrica a partir de la combustió de carbó.

Tal i com podem observar en la gràfica de la figura 4, aquesta reducció no es pot considerar molt significativa o, com a mínim, digna d’un país que hagi iniciat una transició energètica mitjançant l’aplicació de les mesures de la Unió Europea de la forma més rígida. De fet, les dades ens mostren com les emissions de l’any 2018 són bastant superiors a les dels anys en els quals es va produir la crisi econòmica més recent. Això és degut a que Espanya, tal i com hem comentat a l’inici, segueix produint el 14’1% de l’energia elèctrica que consumeix mitjançant carbó, és a dir, l’any 2018 tot i el tancament de les mines asturianes, es van seguir produint 37.274 GWh en les centrals tèrmiques, algunes de les quals es troben entre les 30 més contaminants de tota Europa.

La central de As Pontes, una de les més important de les 16 centrals existents a l’estat, consumeix el carbó provinent del port de Ferrol. La diferència de carbó descarregat en aquest port, per tant, hauria d’haver baixat considerablement un cop iniciada la transició, però no ha estat així. Mentre a l’any 2017 es van descarregar 4.796.068 de tones de carbó, a l’any següent se’n van seguir descarregant 4.730.189,61 tones provinents principalment de Colòmbia, Indonesia, Rússia, i Sud Àfrica, segons dades publicades per Endesa en el seu Informe d’Activitats.

Tal i com podem interpretar en les gràfiques de la figura 5, que primer de tot ens mostren l’origen del carbó consumit a Espanya, orígens entre els quals trobem països d’on es sap es vulneren drets humans a l’extreure aquests minerals, cosa que es contradiu amb el Plan de Acción Nacional (PAN) d’Empresas i Drets Humans que implementa els Principis Rectors de les Nacions Unides sobre les Empreses i els Drets Humans aprovat pel Consell de Ministres l’any 2017; les importacions de carbó a Espanya tampoc han variat d’una forma significativa en aquests últims anys, tot el contrari, tant les tones de carbó com la quantitat de diners invertits en aquests ha augmentat en els anys 2017 i 2018.

Cal destacar que, segons dades del Ministerio de Industria, Comercio y Turismo (MINCOTUR), 1041 operadors han importat carbó des dels països anteriorment mencionats entre els anys 2000 i 2019, mentre 672 operadors també importen carbó provinent d’Alemanya, els Països Baixos i França, tot i que aquests siguin, alhora, importadors de carbó d’origen incert, doncs no existeixen dades de l’origen del carbó amb el qual es comercia dintre de la UE.

Un cop mostrades totes les dades anteriors, ja podem concloure amb la idea que hem plantejat des d’un inici, les mesures preses per la Unió Europea i aplicades per l’estat espanyol, o no són suficients, o disten de ser les polítiques adequades per a resoldre que ens planteja el canvi climàtic i totes les seves conseqüències.

Com hem assenyalat en diferents ocasions durant el desenvolupament d’aquest article, la transició energètica, tot i venir motivada per l’amenaça de l’escalfament global, necessita d’una voluntat política favorable no només a canviar les tecnologies mitjançant les quals produïm l’energia que consumim, sinó també a fer un canvi profund en la forma en la que la consumim i, més en general, en la forma en la que es basa el nostre sistema econòmic, tant enganxat i dependent a les fonts d’energia no renovables i als combustibles fòssils.

En el cas concret d’Astúries, semblava ja obvi que el tancament de les mines era un procés llarg que en algun moment havia d’acabar per esfondrar-se, no només perquè el carbó asturià subsistia a base de subvencions i ja feia més d’un segle que no era competitiu, sinó perquè és necessari avançar cap a fonts d’energia noves i, per tant, deixar enrere els combustibles fòssils. Tot i així, el que no sembla tolerable, és la solució que se li ha donat als habitants de la regió, que han passat de treballar en un sector que sobrevivia de les subvencions de l’estat, a sobreviure a base de pensions. La situació és complicada, i la solució per sortir-se’n encara ho és més, però el que sembla evident, és que buscar-la en els mètodes ja utilitzats és inútil.

Astúries és avui en dia una comunitat en descens que veu amenaçada la seva cultura i formes tradicionals de viure, que són per cert, molt més respectuoses cap al medi ambient i la natura que qualsevol altra alternativa que s’hagués plantejat fins al moment. La solució per tant, potser parteix d’aquest punt, i no d’un nou pla de subvencions que només serveixi per a enriquir a certs empresaris que mai acaben de generar treball o riquesa a la regió, o del turisme, que sembla ser l’última opció a la que s’aferra la comunitat tot i no crear la suficient ocupació, tot i els problemes o riscos que poden generar-se d’una economia basada principalment en el turisme.

Referències i fonts d’informació

“La muerte dulce de Asturias: de las barricadas a los jubilados de oro”. Carlos Prieto. El Confidencial: https://www.elconfidencial.com/espana/2018-11-18/asturias-espana-crisis-mineria reconversion_1651094/

“Las heridas abiertas del carbón”. GreenPeace amb la col·laboració del Centro de Información Sobre Empresas y Derechos Humanos: https://es.greenpeace.org/es/en-profundidad/las-heridas-del-carbon/

2010/787/EU : decisió del Consell, de 10 de decembre de 2010, relativa a les ajudes estatals destinades a facilitar el tancament de mines de carbó no competitives: https://eur-lex.europa.eu/legal content/ES/TXT/?uri=CELEX%3A32010D0787

“Los expertos consideran que la sangría de población «no tiene solución demográfica»”. Marcos Menéndez. El Comercio: https://caleyandoporvaldes.wordpress.com/2016/04/14/los-expertos-consideran-que-la-sangria-de-poblacion-no-tiene-solucion-demografica/

Article: “Asturias tiene 627 pueblos sin vida”. Observatoria social Cantabria. La voz de Asturias: https://observatoriosocialcantabria.wordpress.com/2011/12/20/asturias-tiene-627-pueblos-sin-vida/

“MINER 2015. Ayudas a la instalación de empresas en las zonas mineras de Asturias”. Invest in Asturias: https://www.investinasturias.es/es/miner-2015-ayudas-a-la-instalacion-de-empresas-en-las-zonas-mineras-de-asturias/

“ahora nuestros terrenos de caza han sido convertidos en plantaciones de árboles”

Nos encontramos en el distrito de Merauke en Indonesia, un lugar conocido por sus extensas selvas y bosques donde las tribus nativas vivían en harmonía hasta la llegada de las multinacionales agroindustriales que conllevó la destrucción de las selvas y el destierro de las tribus.

El conflicto empieza en 2010 con la aparición del proyecto MIFEE (Merauke Integrated Food and Energy Estate) propulsado por los grandes inversores extranjeros que trajeron a Merauke el engaño de dar a conocer su agricultura a nivel mundial a cambio de la explotación de sus tierras. El proyecto tiene como objetivo abastecer de alimentos la población global y combatir la crisis mundial energética, así se planea ocupar 2,5 millones de hectáreas de las cuales 1,2 se sitúan en la zona forestal protegida de Merauke, esto implica que un cuarto del distrito quedará cubierto de extensiones de monocultivo para satisfacer el mercado internacional sin importar sus consecuencias. A pesar de la presión de los inversores, la evaluación ambiental de planificación espacial-provincional del proyecto determinó que no cumplía con los requisitos y quedó paralizado.

En 2014 Joko Widodo llegó a la presidencia prometiendo en su campaña electoral proteger la esencia natural de Merauke. Casualmente, un año más tarde se dieron una serie de incendios forestales en la zona destinada al proyecto MIFEE dejando miles de hectáreas sin vegetación. Este suceso facilitó a las multinacionales la apropiación de las tierras para así exprimir los nutrientes del subsuelo y generar su máximo beneficio.

Una vez iniciado el proyecto, Joko Widodo envió las fuerzas militares a la zona tribal y los expulsó de su hogar abusando de sus derechos, de este modo, aunque lucharon incansablemente contra esta decisión, más de 130 poblados indígenas fueron desalojados. Uno de los poblados más afectados es el de Marind, formado por las tribus que viven en comunidad como los Kaize, Gebze, Balaigeze, Mahuze, Ndiken y Basik-basik.

Durante generaciones de estas tribus han convivido de manera armónica y ordenada gracias a un sistema donde se reparten entre ellas el mantenimiento de las tierras y la racionalización de las fuentes de agua. Para estas tribus es de gran importancia la conservación de sus costumbres, así como el respeto a la naturaleza, que la perciben como medio de interconexión con sus ancestros, por esta razón la consideran sagrada y de importante conservación.

Aparte de suponer la pérdida del lugar natal, el proyecto MIFEE también ha causado una crisis alimentaria para los indígenas, el organizador de las comunidades locales afirma que “En el pasado, nunca teníamos dificultades para conseguir carne, porque en Merauke había ciervos y canguros. En los pantanos había peces. Sin embargo, ahora nuestros terrenos de caza han sido convertidos en plantaciones de árboles; nuestros bosques de sago han sido talados y nuestros peces de pantano han desaparecido”. Estas declaraciones nos demuestran que las potencias extranjeras se han llevado por delante los recursos alimentarios de las tribus.

En el proyecto MIFEE también hay implicadas empresas que aprovechan los residuos de biomasa originados por la deforestación de hectáreas adicionales a las quemadas transformándolos en energía. Este proceso conlleva la contaminación del agua que llega a los poblados por los cursos fluviales. El pueblo Zanegy está sufriendo los efectos de las enfermedades intestinales y epidérmicas a consecuencia de agua contaminada, como también la desaparición de los animales en busca de agua impoluta que ocasiona una falta de alimento y, por lo tanto, una desnutrición generalizada que afecta mayoritariamente a los niños y niñas causando su muerte.

Delante de esta injusta situación muchas entidades y organizaciones han querido unirse a la lucha contra el proyecto que atenta contra los derechos humanos, tribales y ambientales. Han contribuido en la divulgación y denuncia a nivel internacional mediante distintas acciones, como por ejemplo la petición de la ONG Salva la Selva a Joko Widodo, con la intención de acabar con el proyecto, que termina con la siguiente cita: “Sr. Presidente, no deje la soberanía alimentaria en manos de las grandes empresas. Fomente el pequeño campesinado, comprométase con los derechos humanos, y
especialmente los de los indígenas. Defienda la naturaleza biodiversa de Papua.”

Pese a todas las movilizaciones de las tribus y de las entidades y organizaciones a nivel internacional, actualmente el proyecto de los monocultivos sigue su curso. Vemos cómo en distintos sectores repartidos por la región de Merauke se sobreexplotan numerosas hectáreas que pertenecen a áreas protegidas.

• 

• 

Como vemos el proyecto MIFEE no solo destruye el ecosistema de la región de Merauke, sino que también viola los derechos humanos de aquellos que se ven afectados por las agresivas acciones de las empresas multinacionales. Para poder luchar contra esta injusticia se necesita de una organización y coalición de las respectivas fuerzas en contra del proyecto MIFEE, así como también una mayor divulgación de la situación actual para hacer visible el conflicto, y poder así, involucrar a las grandes organizaciones internacionales de apoyo a los derechos humanos y del medioambiente. De esta manera, también se exige al gobierno un posicionamiento en contra de las multinacionales.

Por otro lado, también es necesario desmantelar el falso mito con el cual el proyecto MIFEE prometió la soberanía alimentaria del país utilizando la mínima energía posible. De esta manera, lo que pretende es avanzar con la explotación agrícola sin el obstáculo que le supone la legislación ambiental.

Además, el hecho de otorgar remuneraciones monetarias a los miembros de las tribus no compensa el daño ambiental en su totalidad, ya que muchos de ellos son irreversibles y los estragos que han causado perdurarán en sus tierras indefinidamente. Un anciano de Zanegy dijo “El agua tiene ahora un sabor diferente”, nada volverá a ser igual.

REFERENCIAS

Explicación del conflicto: https://wrm.org.uy/es/articulos-del-boletin-wrm/seccion1/indonesiamonocultivos-de-arboles-destruyen-tierras-y-medios-de-vida-indigenas/

Mensaje: https://www.salvalaselva.org/peticion/1000/papua-en-la-mira-de-la-agroindustria#more

Mapa de Merauke: https://wrm.org.uy/es/articulos-del-boletin-wrm/seccion1/relanzando-la destruccion-en-papua-proyecto-agricola-de-monocultivos-amenaza-tierras-y-medios-de-vida-indigenas/

LINK DE ZOOM: https://zoom.us/j/95369108677

Per més informació aneu a l’entrada d’activitats. Us hi esperem a tots i totes!!

[CATALÀ]

En aquest mapa es pot observar el territori waorani conjuntament amb els blocs petroliers que afecten la seva zona. Com podem veure, hi ha diferents empreses que exploten l’Amazònia a Equador i el bloc 22 és l’única part del territori que encara no ha caigut a les mans de cap empresa petrolera. 

Els territoris explotats per aquestes empreses pateixen els passius ambientals lligats a l’activitat extractiva del petroli. Les fuites de petroli afecten significativament a la fauna i la flora locals, provoquen la mort d’animals, contaminen rius i aqüífers i  destrueixen el sòl.

A més, obren camins i desforesten el bosc, afectant a la vida dels waorani.

[CASTELLANO]

En este mapa se puede observar el territorio waorani conjuntamente con los bloques petroleros que afectan su zona. Como podemos ver, hay diferentes empresas que explotan la Amazonia en Ecuador y el bloque 22 es la única parte del territorio que aún no ha caído en las manos de ninguna empresa petrolera.
Los territorios explotados por estas empresas sufren los pasivos ambientales ligados a la actividad extractiva del petróleo. Las fugas de petróleo afectan significativamente a la fauna y la flora locales, provocan la muerte de animales, contaminan ríos y acuíferos y destruyen el suelo.
Además, abren caminos y deforestan el bosque, afectando a la vida de los waorani.

[ENGLISH]

On this map you can see the Waorani territory together with the oil blocks that affect its area. As we can see, there are different companies that exploit the Amazon in Ecuador and block 22 is the only part of the territory that has not yet fallen into the hands of any oil company.
The territories exploited by these companies suffer from environmental liabilities linked to oil extraction activities. Oil leaks significantly affect local fauna and flora, kill animals, pollute rivers and aquifers, and destroy soil.
In addition, they open roads and deforest the forest, affecting the life of the Waorani.

[CATALÀ]

En el mapa es mostra l’àmbit d’estudi que s’utilitzarà per analitzar els efectes del canvi climàtic sobre la nivologia del Pirineu. En ell s’hi identifiquen els diferents factors antropogènics, pistes d’esqui i poblacions turístiques, a més de zones naturals d’interès tals com els parcs naturals més importants, pics de la zona i les principals damnificades les glaceres.

[CASTELLANO]

En el mapa se muestra el ámbito de estudio que se utilizará para analizar los efectos del cambio climático sobre la nivología del Pirineo. En él se identifican los diferentes factores antropogénicos, pistas de esquí y poblaciones turísticas, además de zonas naturales de interés tales como los parques naturales más importantes, picos de la zona y las principales damnificadas los glaciares.

[ENGLISH]

The map shows the field of study that will be used to analyze the effects of climate change on the snow of the Pyrenees. It identifies the different anthropogenic factors, ski slopes and tourist towns, as well as natural areas of interest such as the most important natural parks, peaks in the area and the main damaged glaciers.

Map link: https://www.google.com/maps/d/drive?state=%7B%22ids%22%3A%5B%2218_50ZnT207h3VFjODDGeyFKJXy5cFPz5%22%5D%2C%22action%22%3A%22open%22%2C%22userId%22%3A%22105444742747510074213%22%7D&usp=sharing 

• 

• 

[CATALÀ]

Aquests gràfics, del 2017, mostren els percentatges de contaminació i reciclatge de plàstics dels països de la Unió Europea. Podem veure que la mitjana de reciclatge és només d’un 42%, menys de la meitat de tots els plàstics.

[CASTELLANO]

Los gráficos corresponden a estudios del año 2017, en ellos se muestran los porcentajes de contaminación y reciclaje de plásticos en los distintos países de la Unión Europea. Podemos ver que la media de reciclaje es del 42%, menos de la mitad de la cantidad generada.

[ENGLISH]

These graphs, from 2017, show the percentages of pollution and recycling of plastics in the countries of the European Union. We can see that the average recycling is only 42%, less than half of all the plastics.