L’or blau el recurs més preuat del segle XXI

Eloi Batalla, Xavi Hidalgo, Abril Martín, Carla Argilés, Eric Sancho, Paula Amer

La mala distribució i gestió de l’aigua potable són conflictes actual i d’alta importància al nostre planeta, sovint molt lligats a grans interessos geopolítics que tenen un gran impacte sobre una gran part de la població mundial. A causa del canvi climàtic, la contaminació i les guerres, l’escassetat d’aigua pot ser un dels majors reptes per a la humanitat aquest segle XXI però per abordar aquest tema cal que ens fem la pregunta: “Realment hi ha una falta d’aigua potable o es que hi ha una mala distribució del recurs?”

Introducció

L’aigua és un element indispensable per la vida, de fet és ben coneguda la seva importància, ja que és la molècula sobre la qual es desenvolupen molts dels processos biològics interns més importants. Els humans no podríem prescindir de l’aigua neta i potable, ja que podríem agafar malalties derivades de la contaminació o de la mateixa deshidratació del cos. La majoria dels éssers humans hem tingut la creença que l’aigua és un bé gratuït i sempre disponible però els últims temps això ha deixat de ser així. Actualment en tots els continents hi ha una preocupació justificada per la disponibilitat d’aquest element (Domingo J., 2009). Tots aquests motius van portar a reconèixer internacionalment el dret humà a l’aigua i al sanejament. L’Organització de les Nacions Unides va proclamar el 2003 que la dècada dels anys 2005 al 2015 seria la Dècada Internacional per l’Acció “L’aigua font de Vida” argumentant que: “L’Aigua és fonamental pel desenvolupament sostenible, en particular per a la integritat del medi ambient, l’erradicació de la pobresa i la fam i per la seva importància per la salut i el benestar humà” (ONU, 2003).

Distribució dels recursos hídrics al món

L’aigua és un recurs abundant a la Terra, però només una part és aprofitable per beure, regar o netejar, per això s’ha de gestionar de forma sostenible com un recurs preuat i que el seu aprofitament actual no comprometi les generacions futures. Aquest recurs però, no està repartit de forma uniforme, hi ha territoris que disposen molta més aigua que d’altres, per exemple Amèrica del Sud, amb el 6% de la població mundial, té el 26% dels recursos hídrics mundials, en canvi, Àsia amb el 60% de la població mundial, només posseeix el 36% dels recursos hídrics mundials. (Rocha A. 2009) .

En aquest mapa podem veure com estan repartits els recursos hídrics renovables a cada país per any. L’aigua renovable és la quantitat màxima d’aigua que es pot explotar anualment (tant superficial com subterrània) a un país sense alterar l’ecosistema i que es renova a través de la pluja. Podem observar que les zones amb menys aigua disponible són les zones desèrtiques d’Àfrica i Orient mitjà, però així i tot encara parlem de quilòmetres cúbics d’aigua disponible. Addicionalment també hem de mencionar que no tots els països tenen la mateixa població i per tant la demanda d’aigua tampoc serà igual en tots els territoris.
Podem observar en aquest mapa que quan parlem en termes de per capita, la quantitat d’aigua disponible per a cada persona per any és més limitat respecte la quantitat d’aigua total, sobretot en els països més poblats. L’aigua disponible, si no hi ha tecnologies que ho evitin també s’espera que disminueixi per l’increment de la contaminació. L’any 2050 la població mundial arribarà als 9000 milions, dels quals el 80% que estarà ubicat en uns 60 països, tindrà escassetat d’aigua (Rocha A. 2009).

D’exemples n’hi ha molts, un dels casos dramàtics actuals és Kuwait amb la xifra de 10 m3/hab/any. (FAO, 2017)
La major part de l’aigua utilitzada al món correspon a l’agricultura, també als països més secs, per això la gestió de l’aigua de reg és molt important, ja que es pot arribar a requerir xifres de més de 1000 m3/hab/any si contem l’aigua destinada a produir aliment. Però tal com mostra el mapa anterior hi ha molts països que no arriben a aquesta xifra, per això s’ha de recórrer a altres mètodes per a poder alimentar la població (Rocha A. 2009).

Figura 3. Retirada d’aigua per ús. Font: FAO (2016)

L’aigua virtual
El concepte d’aigua virtual va ser introduït en 1993 pel professor John Anthony Allan de la Universitat de Londres. Es defineix com la quantitat d’aigua que es necessita per a produir alguna cosa (normalment aliments) i també el procés de preparació i transport. És un indicador molt útil quan volem saber les magnituds d’aigua inherents que s’exporten a través d’altres mercaderies. Si un país exportés un producte que exigís molta aigua virtual per a la seva producció seria equivalent al fet que s’estigués exportant aigua, de tal forma el país importador no necessita utilitzar aigua pròpia per obtenir aquest producte i la podria dedicar a altres fins.
Aquest comerç s’incrementarà en un futur de la mà d’una demanda creixent, paral·lela a l’esgotament i contaminació dels recursos. Aquests productes seran principalment els aliments bàsics com els cereals o l’arròs que tenen un preu per tona bastant baix (Domingo J., 2009).

Creixement econòmic o aigua, complementaris o incompetents?
Perquè els mercats funcionin eficientment s’han de donar dues condicions: Que no hi hagi diferències entre el cost privat i el cost social i que tots els béns i serveis intercanviats en els mercats han de ser privats i no públics. (Domingo J., 2009)
Això ens porta a relacionar els problemes hídrics amb l’estructura de l’economia mundial, ja que hi ha països que utilitzen molta més aigua que la que podrien utilitzar en condicions de no intercanvi. Aquest concepte en diem la petjada hídrica d’un país i el definim com el volum d’aigua necessari per a la producció de productes i serveis consum.
Aquest intercanvi de mercat causa que països que disposin de recursos hídrics en abundància o no els puguin vendre (en forma de l’aigua virtual) als països amb una major petjada hídrica. Això pot incentivar als països que vulguin créixer econòmicament puguin sacrificar part dels seus recursos hídrics per fer créixer el PIB.

Fig. 4, Relació entre el % de població amb accés a l’aigua potable i el PIB per país (2017). Autor: Econflictes (E. Batalla)
En aquest mapa podem observar la relació de les dues variables on els colors que omplen l’àrea de cada país corresponen al percentatge de gent amb aigua potable i el diàmetre dels cercles mostra la dimensió del PIB del país. Podem observar que no hi ha una relació directa entre el percentatge de població amb accés a l’aigua potable i el PIB de cada país, hi ha països amb un nivell molt baix d’accés a l’aigua potable i que tenen un PIB tant o més gran
que països que tenen assegurada l’aigua potable al 100% de la seva població.

El comerç mundial d’aigua ens fa pensar que hi ha països en vies de desenvolupament que per créixer econòmicament estarien utilitzant el mercat de l’aigua virtual per aquest fi i deixant de banda les necessitats de la població.

Fig. 5, Relació entre el % de població amb accés a l’aigua potable i el pes de l’agricultura en el PIB. Autor: Econflictes (E. Batalla)
En aquest mapa podem observar la relació de les dues variables on els colors que omplen l’àrea de cada país corresponen al percentatge de gent amb aigua potable i diàmetre dels cercles mostra el pes de l’agricultura al PIB del país.
Podem veure que a molts dels països que estan per sota el 80% de població amb accés a l’aigua potable el pes de l’agricultura al PIB és més del 30%.
Nogensmenys també podem observar una relació directa entre el PIB per capita, l’Índex de Desenvolupament Humà i la falta d’aigua potable (mapes disponibles a l’annex).
Podem preveure com pot evolucionar la situació en un futur?

El canvi climàtic empitjora la crisi de l’aigua
El futur és un dels enigmes que més preocupen a les nostres societats i els científics d’arreu del món i realment és molt incert. Nosaltres però, hem cregut com a exercici interessant elaborar aquest mapa on podem observar la relació de dues variables la disposició de les quals és diferent de la dels mapes anteriors. La variable que omple l’àrea dels països és la classificació climàtica de Köppen-Geiger i els cercles de colors representen el percentatge de població amb accés a l’aigua potable. Podem veure que els resultats són ambigus perquè podem observar països amb zones desertes i que disposen d’aigua potable per a tota la població i en canvi països equatorials amb pluges molt abundants que no disposen d’aigua potable ni per la meitat de la seva població. Cal fer menció que una variable que influeix sobretot en països desèrtics és la presència de rius des d’on poder extreure l’aigua, creiem que és una variable de pes així com la seva riquesa per importar aigua.
El canvi climàtic és un fenomen ja present actualment, és una alteració sense precedents causada per l’activitat antropogènica del medi físic i de tots els fenòmens intrínsecs a aquest. Actualment n’estem experimentant algunes de les conseqüències més immediates, però quines seran les conseqüències que tindrà aquest en un període a llarg termini? Possiblement desertificació d’una gran extensió de zones que actualment gaudeixen de recursos hídrics abundants.

Fig. 6, Relació entre el % de població amb accés a l’aigua potable i el clima. Autor: Econflictes (E. Batalla)

La guerra de l’aigua i el conflicte de Ghana, un presagi?
Tots aquests fets que hem exposat poden fer que l’aigua sigui el conflicte geopolític més greu del segle XXI. S’espera que l’any 2025 la demanda d’aquest recurs tan important sigui un 56% superior al subministrament de i qui posseeixi aigua pot ser un blanc de saqueig forçat. (Domingo J.,2009)
També hi haurà conflictes entre els qui creuen que l’aigua ha de ser un bé comerciable i els que expressen que és un bé social relacionat amb el dret a la vida, de fet aquests conflictes ja han estat passant des de fa molt de temps. Un dels molts exemples que demostren aquest fet és el cas de la privatització de l’aigua a Ghana. Aquest conflicte il·lustra com d’un problema d’escala global se’n pot derivar un de regional.
El conflicte va començar als anys 80 del segle XX quan el règim de Rawlings, que en aquell moment era el governador del país, va rebre l’oferta del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional de rebre préstecs a canvi de reestructurar l’economia de Ghana.
Algunes d’aquestes reformes econòmiques van afectar sobre la gestió de l’aigua, per exemple es va intentar frenar l’aprofitament gratuït del recurs al·legant que s’havien de recuperar els diners dels préstecs per fer les instal·lacions i es va privatitzar la gestió de l’aigua. L’empresa pública que feia aquesta gestió, la Corporació d’Aigua i Clavegueram de Ghana va ser substituïda per la companyia Ghana Water Company Ltd. l’any 1999 per ordres del Banc Mundial i l’any 2001 es va fer un concurs públic per a seleccionar quina empresa privada transnacional prendria la gestió de l’aigua.
Davant d’aquest moviment la població de Ghana, alguns activistes locals i el Sindicat de Treballadors Municipals van actuar amb múltiples manifestacions, protestes i mobilitzacions. També van fundar la Coalició Nacional contra la Privatització de l’Aigua el mateix any 2001 i van aconseguir una pròrroga fins al 2006. Aquell any el Banc Mundial va aconseguir que l’empresa privada holandesa Aqua Vitens Rand Ltd. prengués la gestió de l’aigua. Però l’any 2011, després de molta pressió per part de les mobilitzacions de la població l’empresa privada no va renovar el seu contracte amb el govern i des d’aleshores la gestió ha sigut pública.
Durant els anys que va durar la privatització el nivell de demanda d’aigua per capita i per dia baixés de 45 litres a 20 litres d’aigua. També va causar que el subministrament d’aigua potable a escala nacional baixés del 46% al 30% de la població. Es va estimar que només el 66% d’habitants residents en ciutats i el 37% d’habitants residents en zones rurals tenien accés a aigua potable, la gestió privada no va millorar les condicions d’accés a l’aigua potable.
Ghana el 2017 tenia cobert l’accés d’aigua potable al 88% de la seva població, el 21,08% del seu PIB venia de l’agricultura (FAO, 2017), per tant podem veure una recuperació força bona des de la desprivatització, però encara existeix el problema estructural de l’exportació de grans quantitats d’aigua virtual, de fet Ghana és el novè país que exportava més aigua virtual l’any 2009 amb la important xifra de 18 Km3/any.

Fig. 7, Pintada de protesta contra la privatització de l’aigua a Ghana. Font: EJAtlas

Conclusions

  • No només els governs, sinó que també els consumidors, els comerços i la societat en general han de jugar un paper important per a aconseguir una millor gestió dels recursos hídrics.
  • La creixent demanda d’aigua ha generat que països hagin de comprar aigua (directament o mitjançant l’aigua virtual) per a proveir les necessitats de la seva població.
  • El mercat global ha generat que països per a créixer i augmentar el PIB hagin d’exportar grans quantitats d’aigua virtual quan no tenen cobertes les necessitats de la població.
  • El PIB d’un país segons l’economia neoclàssica es pot considerar un indicador de benestar però a la pràctica veiem que no és així, a tall d’exemple el PIB d’un país no està relacionat directament amb el percentatge d’accés a l’aigua potable per part de la població.
  • Amb el canvi climàtic la situació pot empitjorar greument.
  • La gestió privada de l’aigua no assegura una millor qualitat del servei.
  • Finalment responent a la pregunta: “Realment hi ha una falta d’aigua potable o es que hi ha una mala distribució del recurs?” volem destacar que existeix el problema estructural econòmic de la mala distribució dels recursos hídrics, ja que prevalen els econòmics sobre aquests, però en un futur sí que hi pot haver una falta real d’aigua potable a causa, sobretot, de la desertificació i la contaminació dels recursos hídrics.

Referències:
-Rocha, A. (2009). El agua virtual en el mundo del siglo XXI. Memorias del Congreso Nacional de Estudiantes de Ingeniería Civil (CONEIC). 10 (1), 12-18.
-Domingo, J. (2009). El comercio del agua virtual. Gota a gota el agua se agota… Rev. de Investigación de la Fac. de Ciencias Administrativas, UNMSM, 12 (23), 51-59.
-FAO (UN). AQUASTAT – FAO’s Global Information System on Water and Agriculture. Consultat des de http://www.fao.org/aquastat/en/ el maig de 2019.
-EJAtlas, Environmental Justice Atlas, Consultat des de https://ejatlas.org/ el maig de 2019.

Annex:

Fig. 8, Relació entre el % de població amb accés a l’aigua potable i el PIB per capita (2017). Autor: Econflictes (E. Batalla)
En aquest mapa podem observar la relació de les dues variables on els colors que omplen l’àrea de cada país corresponen al percentatge de gent amb aigua potable i diàmetre dels cercles mostra el PIB per capita de cada país.
Fig. 9, Relació entre el % de població amb accés a l’aigua potable i el IDH. Autor: Econflictes (E. Batalla).
En aquest mapa podem observar la relació de les dues variables on els colors que omplen l’àrea de cada país corresponen al percentatge de gent amb aigua potable i els cercles mostren amb un codi de colors (semàfor) l’Índex de Desenvolupament Humà.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s