ABSTRACT

Analitzem la influència dels principals vectors de canvi sobre els ecosistemes d’alta muntanya. Concretament, a les transformacions del mantell nivològic anual dels Pirineu o les recessions i l’evolució de les poques glaceres presents. Els efectes i conseqüències no es limiten només a un impacte visual i paisatgístic, sinó que també a una important alteració a milers d’hàbitats i ecosistemes, juntament amb l’activitat socioeconòmica de la serralada.

INTRODUCCIÓ

La natura és canviant en tots els seus sentits. A muntanya, la manifestació d’aquests és més abrupte i accentuada. El canvi climàtic és, per tant, un vector que ha incidit, que incideix i que incidirà en l’evolució de tot ecosistema i espècie.

La suma de les activitats humanes d’esbarjo i de productivitat representa un impacte a tot sistema natural, on el creixement econòmic il·limitat definit com a “progrés” pel capitalisme ha generat i continuarà generant alteracions en els cicles naturals. Per tant, la magnitud i acceleració d’aquests augmenta conjuntament amb els valors de petjada ecològica, ara també una petjada climàtica.

La materialització d’aquest gran canvi: un fet o una tendència? En aquest projecte donem resposta a aquesta qüestió mitjançant els efectes constatables i empírics en el temps present, com és el cas del desgel a muntanya i de la pèrdua del mantell nival anual, amb tots els efectes conseqüents.

OBJECTIUS I MÈTODES

Per    a    fer    contrastables   les manifestacions climàtiques perceptibles analitzem quines són les principals variacions; expliquem el paper i estat de les glaceres i del mantell nival a

muntanya –què pot passar si s’alteren?; recerquem els efectes biològics, culturals i econòmics d’aquestes i estudiem possibles solucions / accions. La metodologia emprada és a través de la cerca d’informació i l’obtenció de documentació referent als objectes d’estudi (per exemple imatges de l’evolució de les glaceres). Finalment, el contacte telemàtic d’un actor afectat.

ANTECEDENTS I CONEXT

Tots i totes coneixem l’evolució negativa i decreixent de la neu als Pirineus durant les últimes dècades. Hi ha estudis amb previsió que a l’any 2050 aquest retrocés augmentarà més d’un 50%.

El clima als Pirineus és una variable que depèn de la interacció entre processos atmosfèrics i oceànics de l’Atlàntic Nord, la dinàmica atmosfèrica subtropical, i de en la irradiació solar derivats de les variacions orbitals planetàries. Per tant, el clima i la neu varien segons l’època estacional i la ja nombrada dinàmica del fluid atmosfèric. Així doncs, per què ens preocupem per la pèrdua de neu?

La història climàtica a escala geològica és variable; hi ha alts i baixos, períodes de glaciació i períodes de transició i/o desglaciació, evidenciant la naturalitat d’aquests esdeveniments.

Hem de tenir en compte també les limitacions geomorfològiques espacials, ja que la serralada Pirinenca s’estén per diferents territoris i països, fet que complica la realització d’un sol estudi. Tot i així, tots ells comparteixen l’augment considerable i innegable de temperatures.

ACTORS I AGENTS

La variació de la temperatura i la disminució de les precipitacions han reduït destacablement les reserves nivològiques. Aquest fet, ha estat afectant, afecta i afectarà a tot un conjunt ampli d’actors i agents involucrats.

Definim com a actor principal el canvi climàtic, ja que és influent en tot àmbit estudiat. Aquest és condicionat directament per l’acció antropogènica. En aquest escenari de retrocés, els efectes són també representants a tot ecosistema i als seus elements vitals com la flora i fauna. La modificació dels hàbitats pot ser perjudicial pel desenvolupament de les espècies, on el creixement és alterat i provoca canvis en la productivitat de individus. Per tant, és fonamental establir mesures de protecció i iniciatives, tant legislatives, normatives com presencials, on el paper de l’activisme  ambiental és de gran rellevància.

Els efectes socioeconòmics del canvi climàtic involucren a gran part de la població del Pirineu, on un important sector depèn del turisme. El turisme d’hivern és la principal font d’ingressos en moltes zones del Pirineu tal com es mostra a l’augment de les temperatures i la disminució de recipitacions han provocat problemes a totes les estacions d’esquí del Pirineu, on cada cop inverteixen més en la producció de neu artificial. N’és un exemple la posposició de la data d’inici de temporada de moltes estacions d’esquí i muntanya.

EFECTES NIVOLÒGICS

Els estudis possibles i actuals es basen en sèries sintètiques generades a partir d’una relació estadística entre el la mesura del gruix del mantell nival en una xarxa de balises i les sèries climàtiques de la zona del vessant sud del Pirineu central. Es representa un significatiu descens del mantell entre el 1950 i 2000. Un dels efectes substancials de la disminució de la capa nival i l’augment de temperatures és la pèrdua de la flora pròpia de l’estatge alpí. Els estatges vegetatius d’inferior alçada guanyaran terreny i ocuparan estatges més alpins.

La disminució de la precipitació durant els mesos de tardor, hivern i primavera és el principal vector de la reducció del mantell nival als Pirineus. Durant el període (1959-2010), els indicadors climàtics mostren una disminució de les precipitacions de l’ordre d’un 2,5% per dècada. La variable de la temperatura també ha estat de gran rellevància en els efectes sobre la nivologia. Durant la sèrie (1959-2010), la temperatura  mitjana  augmentat considerablement a tota la serralada pirinenca essent més important els darrers anys. La tendència de l’augment de temperatura durant aquest període es situa a valors de 0,2 graus per dècada.

Per corroborar els efectes a la zona, es va obtenir una entrevista a en Javier Bielsa, ambientòleg i resident al Valle de Benasque. Fa especial referència a diversos canvis, citant textualment el cambio más llamativo ha sido la desaparición de varios glaciares y la reducción de superficie de los más poderosos, pero el adelanto del deshielo también es apreciable.

ACTUACIONS

Destaquem el Projecte CLIMPY, propulsat des de l’Administració i contribuent a l’ampliació dels coneixements existents sobre el clima als Pirineus i els patrons temporals de variació dels seus elements principals esmentats. És impulsat per associacions de tot el territori pirinenc, i ha de ser una guia a l’hora d’aplicar polítiques d’adaptació i resiliència al canvi climàtic.

Els objectius principals són la creació d’una àmplia base de dades de temperatura, precipitació i neu d’alta qualitat i homogènia i l’anàlisi de la distribució del mantell nival i la seva variabilitat espacio-temporal. El desenvolupament d’indicadors climàtics permet dur a terme un diagnòstic complet de les tendències observades, les quals són anualment actualitzades per l’OPCC.

CONCLUSIONS

Els efectes i conseqüències futures són incertes. Tot i així, amb un alt nivell de confiança afirmem que és fonamental l’aplicació de mesures de protecció del medi, tant a nivell nacional com a nivell internacional. Les previsions desxifren un escenari preocupant i amb un augment dels impactes cada cop més generalitzats a tota la serralada, on les variables meteorològiques i climàtiques del Pirineu continuaran sent alterades, incrementant encara més la necessitat d’establir escenaris climàtics futurs que ajudin a la preparació de recomanacions i mesures d’adaptació.

Des d’una visió antropogènica i neoclàssica, els efectes a la població són transcendents per la seva vida social i econòmica, on les muntanyes i l’entorn són font d’oci i/o esport. Una de les solucions possibles és la divulgació didàctica per a tota la ciutadania, del Pirineu i fora d’aquest.

Com hem exposat, la situació de cara a l’any 2050 és catastròfica; no només hi haurà una reducció de més del 50% al mantell nival, sinó que una gran part de la població haurà de buscar una altra manera de generar ingressos, on les pistes d’esquí, com a motors econòmics, es veuran directament afectades.

Arran de totes les referències estudiades, observem que aquest problema no és desapercebut, però se’n ha de fer encara més ressò. La consciència col·lectiva del que suposa la pèrdua de neu i/o la recessió de les glaceres genera incertesa i inquietud entre la població,  fet innegable pel gran impacte visual generat. Les institucions i administracions científiques estan col·laborant-hi positivament a l’hora d’obtenir dades més precises i divulgar-les al públic.

Finalment, destaquem que el canvi climàtic és accelerat a moltes altres zones globals com per exemple als glacials àrtics, on l’extensió dels terrestres s’està reduint any rere any, fet que comporta l’augment del nivell del mar i la incorporació d’aigua dolça a la circulació oceànica planetària. Comuniquem i expressem la nostra preocupació pel medi naturals i les conseqüències per al conjunt d’espècies, per a la societat humana i per al planeta Terra.

Nauru, Tuvalu y las Islas Marshall sufren las consecuencias de la irresponsabilidad de países más ricos

El desplazamiento de la población debido a la degradación del medio ambiente no es un fenómeno reciente, lo que sí es reciente, son los grandes desplazamientos de población como resultado de una combinación del agotamiento de recursos, destrucción irreversible del medio ambiente etc. Es decir, que el estado del medio ambiente está cambiando y ciertas poblaciones son más vulnerables a estos.

La Convención de Ginebra sobre el Estatuto de los Refugiados de 28 de julio de 1951 y su Protocolo de Nueva York, de 31 de enero de 1967, define a los refugiados como “aquella persona que debido a fundados temores de ser perseguida por motivos de raza, religión, nacionalidad, pertenencia a un determinado grupo social u opiniones políticas, se encuentre fuera del país de su nacionalidad y hallándose, a consecuencia de tales acontecimientos, fuera del país donde antes tuviera su residencia habitual, no pueda o, a causa de dichos temores, no quiera regresar a él.”

Según un informe publicado por el Internal Displacement Monitoring Centre (IDMC) y el Norwegian Refugee Council no hay constancia de ninguna organización que recoja estadísticas sobre el posible número de desplazados medioambientales. Tampoco existen normas Internacionales que tengan como como objeto especifico los migrantes (internos o Internacionales) por causas medioambientales.

Igualmente, podemos diferenciar 3 términos relacionados con la migración, el clima y los cambios ambientales:

• Los migrantes por motivos ambientales: son los “refugiados ambientales” propiamente dichos, es decir, personas que se vean obligadas a abandonar el lugar habitual de residencia (ya sea temporal o permanentemente) debido a cambios progresivos o repentinos en el medio ambiente.
• Los desplazados por motivos ambientales: personas que se desplazan dentro del país en el que residen o que han cruzado una frontera internacional y para quienes la degradación, deterioro o destrucción del medio ambiente es la causa principal pero no la única de su desplazamiento.
• Las personas reubicadas mediante una relocalización planificada: se refiere a personas cuyos medios de sustento se han reconstruido en otro lugar.

Aunque el término “refugiados climáticos” se emplea con frecuencia en relación con la migración forzada en el contexto del cambio climático y de otros cambios ambientales, esta expresión no tiene validez legal, ya que la Convención sobre el Estatuto de los Refugiados de 1951 no reconoce los factores ambientales como criterios válidos para definir la condición de refugiado.

NAURU

Nauru es un país insular situado al sur del océano Pacífico, perteneciente a la región de la Micronesia. Colonizada durante años por alemanes, japoneses y australianos, consigue su independencia en 1968.

Existen pocos registros de la actividad de la isla anteriores al siglo XX. Su historia más reciente se ve condicionada por el descubrimiento de grandes reservas de fosfato a manos de la compañía minera británica Pacific Islands Company (PIC),la cual se agrupa posteriormente con la alemana Jaluit-Gesellschaft dando lugar a la Pacific Phosphate Company (PPC).

Tras su derrota en la Primera Guerra Mundial, Alemania cede todos los intereses de la Pacific Phosphate Company (PPC) a la British Phosphate Comission (BPC), una asociación entre Australia, Reino Unido y Nueva Zelanda cuyo control sobre la extracción de fosfato en Nauru abarca prácticamente el último siglo.

A raíz de su independencia en 1968, el gobierno de Nauru adquiere todos los derechos de la BPC por 21 millones de dólares australianos y crea la Nauru Phosphate Corporation (NPC), actualmente conocida como RONPHOS.

Esto supone un punto de inflexión; los años venideros serán los más fructíferos en la historia del país. En la década de los 70, su PIB supera al de los Estados Unidos y al de la Unión Soviética, y en los 80 se convierte en el país más rico del mundo. La buena racha dura hasta principios de los años 90, momento en el que las reservas de fosfato empiezan a agotarse. Paralelamente, salen a la luz varios casos de corrupción que, sumado a las malas inversiones del gobierno, desembocan en una grave crisis y al posterior endeudamiento del país. Para hacer frente a la situación, Nauru empieza a albergar centros de inmigración australianos a cambio de una compensación económica.

Actualmente, Nauru se enfrenta a una triple problemática: (1) ambiental, consecuencia de la explotación continuada de las minas de fosfato; (2) social, con la instalación de campos de refugiados australianos de dudosa integridad moral (ya son varios los organismos que han denunciado abusos en las instalaciones), y (3)de salud, constituyéndose como el país con la tasa de obesidad más alta del mundo, ya que prácticamente se sustenta de la importación de comida envasada proveniente de Estados Unidos. La explotación de fosfatos a manos de australianos y británicos ha dejado la tierra infértil, haciéndola nada propicia al cultivo. La línea de costa es la única zona habitable.

Los fosfatos constituyen un recurso limitado. Su procedencia es incierta; se cree que podrían ser depósitos milenarios de guano (heces de pájaro) o bien tener un origen marino. Asimismo, el futuro de la isla también es un enorme interrogante. La capa superior de fosfatos ya ha sido explotada en su totalidad (100 millones de toneladas), pero se cree que existe una capa secundaria (20 millones de toneladas), la cual se estima que abastecerá la economía de la isla como máximo hasta 2050.

A día de hoy, Nauru se encuentra entre los primeros puestos del Índice de Vulnerabilidad Medioambiental (EVI) dentro del programa de las Naciones Unidas para el Medio Ambiente. Aunque en 1989 el país emprende acciones legales contra Australia por los daños ambientales ocasionados (Nauru v. Australia), poco o nada se ha conseguido hasta ahora.

Lo cierto es que la tensión entre ambos países no es algo nuevo. Reflejo de ello son las múltiples declaraciones y comunicados públicos con reproches mutuos. El gobierno de Nauru tiene, incluso, en su página web (http://www.naurugov.nr/) un apartado con el nombre “Nauru is not Australia”, en la que podemos ver varias citas de altos cargos nauruanos como por ejemplo una de David Adeang, actual ministro de Justicia: “Many Australian media outlets and journalists have no respect for Nauru or our culture or people” (Muchos medios de comunicación australianos y periodistas no tienen respeto por Nauru, su cultura o su gente) u otras como “The Australian media approaches us with great arrogance and an air of racial superiority, which is highly offensive to us” (Los medios de comunicación australianos se dirigen hacia nosotros con arrogancia y aires de superioridad racial, cosa que es muy ofensiva para nosotros”).

TUVALU

Tuvalu es un país que se encuentra al sur del Océano Pacífico y uno de los cuatro países que forman la Polinesia. Es el cuarto país más pequeño del mundo, con una superficie de 26 Km² y 11800 habitantes. Consta de 4 arrecifes de coral y 5 atolones. Se independizó al 1978, que hasta ese año era territorio del Reino Unido. Estos dejaron varios desechos, como buques de la segunda guerra mundial, pero esta no es la principal preocupación que sufre este país.

Uno de los problemas más importantes del cambio climático es la subida del nivel del mar, y justamente a este pequeño país le afecta muy directamente ya que podría provocar su desaparición. Prácticamente toda la isla se encuentra al nivel del mar: el punto más alto son unas dunas formadas por tormentas que mide 4,5 metros. Durante el siglo XX, en esta isla subió el nivel del mar 15 cm, una cifra muy alarmante y que durante este siglo podría aumentar de manera significativa. Dos países vecinos, Kiribati y Vanuatu también están preocupados por la subida del nivel del mar, ya que se encuentran en la misma situación que Tuvalu.

Aquí tenemos el atolón principal de Tuvalu, Funafuti, donde se encuentra la capital y el aeropuerto. Las “burbujas” rojas representadas representan los núcleos de población. Podemos ver que estos núcleos son pocos ya que parte de la isla y repartidos en zonas concretas ya que parte del atolón tiene el riesgo de desaparecer durante este siglo.

Esta subida del mar provoca varios impactos sobre la isla:

• Salinización de las tierras: afectan tanto a la costa como al centro de la isla. Esto destruye el terreno fértil y dificulta el cultivo en este país. También contamina los acuíferos de agua dulce en la isla, fundamentales para la vida.
• Mareas: muchas veces no solo afectan a la línea de la costa, sino que invaden muchas partes de la isla.
• Inundaciones: Cada vez más, hay partes de la isla que quedan inhabitables por estar buena parte del año cubiertas de agua.

Aparte de tener todos estos problemas, es un país pobre y pese a tener unas playas con aguas muy limpias, es el país menos visitado del mundo: el 2016 solo lo visitaron 2000 personas. Está muy mal comunicado ya que solo salen 2 vuelos semanales desde las islas Fiji, y muchas veces la pista de aterrizaje está inundada.

Este problema se empezó a hacer visible a la COP-15 en Copenhague. Varias voces hablaron de la posibilidad de trasladar los habitantes de esta isla en países como Australia, Nova Zelanda o Fiji. Sin embargo, las autoridades locales descartaron completamente esta posibilidad, nadie quiere irse de la isla. En la XXI Conferencia sobre Cambio Climático celebrada en París en 2015, el primer ministro de Tuvalu, Enele Sopoaga, hizo un discurso emotivo, en que dio parte de culpa las principales potencias del Pacífico y pidió la lucha conjunta contra el cambio climático. Dejo claro este mensaje: “Si salvamos Tuvalu, salvaremos el mundo”.

ISLAS MARSHALL

Las Islas Marshall son un país insular del Pacífico, ubicado en la región de Micronesia, cuya capital es el atolón Majuro. El territorio está formado por 29 atolones de coral, formados por varios islotes, y 5 islas divididas en dos archipiélagos. Sus vecinos más próximos son: la República de Nauru, al sur, y la República de Kiribati, al sureste.

La historia de estas islas ha sido realmente convulsa. Japón estuvo al mando de las islas desde la Primera Guerra Mundial hasta 1944, cuando, durante la Segunda Guerra Mundial, Estados Unidos se apoderó del territorio.

Bajo el control de los EEUU, entre 1946 y 1958, se realizaron 67 pruebas nucleares. Estas pruebas preceden a la firma en 1963 del Tratado de Prohibición Parcial de Ensayos Nucleares, que prohibió esta clase de actividades.

Es entonces cuando los atolones Bikini y Enewetak se convirtieron en escenario de la operación Castle, un conjunto de pruebas de detonaciones de bombas nucleares. La más importante fue Castle Bravo, con una potencia 1000 veces mayor a Hiroshima y Nagasaki, lo que supuso la mayor detonación nuclear de la historia de los EEUU. Sus partículas se llegaron a encontrar en India, Europa y EEUU.

Los primeros refugiados ambientales de este caso son los habitantes de las islas Bikini, que huyeron de su atolón antes y después de las pruebas nucleares.

En los años 80, los lugares más contaminados fueron limpiados por soldados estadounidenses.  Estos trasladaron el suelo y materiales peligrosos a un gran cráter, creado por una de las anteriores explosiones. Este cráter fue sellado, 21 años después de las detonaciones, con una cúpula de cemento de un grosor de unos 45 cm, lo que actualmente se llama “la Tumba”, que se concibió en un principio como una medida temporal, pero ya han pasado 40 años.

Imagen de “La Tumba”, resaltada en amarillo, con un área de 1,03 ha:

En 1990 las Islas Marshall consiguieron independizarse de los EEUU al firmar un acuerdo. Este tratado implicaba que los isleños, como condición para conseguir su autogobierno, desechaban su derecho a reclamaciones pasadas y futuras a los EEUU vinculadas a los ensayos nucleares. Además, el gobierno local asumía la total responsabilidad del cuidado de la cúpula. Esto es inabarcable, dada la situación económica del país, y el enorme gasto que supone este cuidado.

En la actualidad, los niveles de Pu-239 y Pu-240 son casi 1000 veces más altos que en Fukushima, y 10 veces mayores que en Chernóbil, lo que convierte a estas islas en el lugar con mayor radiación del mundo.

El atolón Bikini debe mantenerse deshabitado. Es más, la UNESCO estableció en 2014 que no volvería a poder ser habitado hasta dentro de 30 años como mínimo.

El cambio climático tiene efectos alarmantes en el territorio. La amenaza de la subida del nivel del mar, como en sus vecinas Tuvalu y Kiribati, en este caso tendría consecuencias devastadoras. Si “la Tumba” quedara sumergida, los desechos que esta contienen podrían entrar en contacto con el agua marina. Además, actualmente esta cúpula se está desgastando a una rapidez alarmante, debido a la erosión.

La situación actual del país es realmente precaria y complicada. Además de todo lo explicado anteriormente, las Islas Marshall tienen el mayor índice en el mundo de cáncer cervical. La población presente durante las pruebas presentó niveles elevados de cáncer, abortos espontáneos y defectos de nacimiento. Un estudio de 1998 de la Sociedad Estadounidenses del Cáncer estableció que en este territorio había niveles “alarmantes” enfermedades causadas por la radiación, como la leucemia, y el cáncer de tiroides y de mama, entre otras dolencias, que suponen un problema intergeneracional.

Como podemos ver, la situación es, cuanto menos, complicada. Tony de Brum, que nació en Tuvalu y llegó a ser el Foreign Minister de las Islas Marshall dijo en una entrevista: “somos como los canarios que morían en las minas para advertir a los mineros de que si no salían al exterior también morirían, si los daños llegan a provocar la evacuación de estas islas, eso querrá decir que también es demasiado tarde para el resto del planeta”.Es curioso el significado de la bandera del Atolón Bikini:

CONCLUSIÓN

La problemática debida al creciente número de refugiados ambientales no tiene la visibilidad, y por tanto, tampoco la cobertura mediática que debería.

Actualmente existen más refugiados ambientales que refugiados por otros motivos, por ejemplo, de guerra. Curiosamente, no existe ninguna normativa vigente que ampare específicamente a los refugiados climáticos.

Los tres países que tratamos en el artículo tienen una problemática ambiental diferente. El nexo común, además de la localización geográfica, es el origen de estos conflictos, ya que son consecuencias directas de las acciones de países anglosajones: Australia, Reino Unido y Estados Unidos. Por otro lado, el cambio climático también ha jugado un papel importante en el deterioro de estas islas, por lo que no podemos atribuir la total responsabilidad a estos países.

Los casos de Nauru y las Islas Marshall son un claro ejemplo de cómo los países más ricos se aprovechan de aquellos vulnerables y, cuando los afectados les exigen que actúen para paliar los daños causados, estos evaden la responsabilidad.

Existen varias plataformas activistas cuyo objetivo es dar voz a estos conflictos y a la vez concienciar a la sociedad para que se unan a lucha y denunciar las acciones de los culpables. La mayoría de estas surgieron por el deseo de los isleños de no abandonar sus hogares y acabar convirtiéndose en refugiados ambientales.

INTEGRANTES DEL GRUPO:

• Esther Lapaz Lorenzo (1527755)
• Yennifer López Cardozo (1530400)
• Marcel Niubó Pallàs (1529024)
• Pedro Piñeiro Fernández (1529530)

A diferència del que pensa la gran majoria de la població, la Posidonia oceanica no és una alga, sinó que es tracta d’una planta terrestre que va adaptar-se al medi marí. De fet, és una fanerògama marina endèmica del mar Mediterrani i forma un dels ecosistemes més importants per a la conservació de la biodiversitat en el territori. El seu creixement és tan lent que tarda entre 200 i 600 anys en ocupar una hectàrea de fons marí. Les seves fulles es renoven constantment a un ritme d’1-2  cm  per  any  i  les seves tiges poden arribar a viure més de cinquanta anys.

La posidònia i els seus beneficis

Les praderies de Posidonia oceanica serveixen com a refugi de moltes espècies per a criar i com a hàbitat d’espècies protegides i amenaçades, com la nacra (Pinna nobilis) que és un dels bivalves més grans que existeixen i poden assolir més d’un metre d’alçada. A tall d’exemple, sosté més de 400 espècies vegetals i més d’un miler d’animals marins.

També cal tenir en compte que aquest bosc submergit és un dels ecosistemes més productius de la biosfera i destaca per la seva capacitat per a actuar com a embornal de CO2, superant la capacitat de la selva amazònica. Precisament, una hectàrea de posidònia produeix cinc vegades més oxigen que una de selva amazònica! És a dir, que les praderies de posidònia actuen com a autèntics boscos aquàtics, oxigenant l’aigua del mar mitjançant la fotosíntesi i mantenint així la seva transparència.

La posidònia pot créixer tant a sobre de sediments tous com sobre substrats rocosos. A més, pot fer-ho en vertical o en horitzontal, de manera que és capaç de crear esculls que actuen com a barreres naturals. Aquestes parets vegetals, que es caracteritzen per la seva densitat de fulles, que poden arribar fins a la superfície de l’aigua, esdevenen un component indispensable en el conjunt de la costa. Agrans trets, retenen sediments, fixen el sòl i dissipen la força de l’onatge, protegint així el litoral costaner de l’erosió.

Anualment, cap a la tardor, la posidònia perd les fulles, que són recollides i transportades pels temporals fins a les platges, on desenvolupen un paper imprescindible per a fixar la sorra durant l’hivern. Malgrat tot, per raons estètiques subjectives molta gent no vol tenir posidònia seca a les platges, però cal conèixer la seva importància per adonar-se que sense posidònia no hi ha platja.

No obstant això, els beneficis de la posidònia són tants que no poden recollir-se en una sola pàgina. Per acabar, esmentar que les praderies conjuntament amb les altres espècies que hi conviuen funcionen com a grans filtradores.

Posidònia a les Illes Balears

La Posidonia oceanica creix en una zona molt limitada de la costa (zona fòtica) on la llum permet la seva existència. La meitat de la posidònia que hi ha a les costes mediterrànies de l’estat espanyol es troba a les Balears. Les Illes són l’indret on s’han trobat a major profunditat gràcies a la transparència de les aigües de l’arxipèlag, que permeten la supervivència de l’espècie a més de 40 metres.

L’any 1999 les praderies de posidònia ubicades entre Eivissa i Formentera, al Parc Natural de Ses Salines, van ser declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. L’any 2006 es va descobrir a Formentera un exemplar de 8 quilòmetres de llargada, que s’estima que té uns cent mil anys. Aquesta troballa fa pensar que probablement la posidònia sigui un dels organismes vius més grans  en dimensions i longeus del planeta.

La problemàtica ambiental a les illes

A les Illes Balears, durant la dictadura i amb l’inici del turisme, es va veure l’oportunitat de rellançar l’economia i es va construir sense mesura ni cap mena de planificació. Aquest fou el punt d’inflexió en què la posidònia començà a veure’s greument afectada. L’entrada d’una alga invasora, la Caulerpa taxifolia, la construcció de grans hotels i urbanitzacions a primera línia de mar, la manca de xarxes de sanejament i l’abocament d’aigües residuals mal depurades al mar, juntament amb la retirada de la posidònia morta de les platges per satisfer els banyistes, l’augment de l’ús d’embarcacions per l’esbarjo, el fondeig amb àncores damunt les praderies i la poca conscienciació, ha causat que la planta es trobi en perill i, amb ella, també els ecosistemes que conté.

Tal és així que, a les Illes Balears, la seva conservació ha esdevingut un      conflicte.       Grups       ecologistes       del       territori (com GOB o Save posidonia oceanica) i internacionals (com Greenpeace, Oceana o Ecologia en acción), partits polítics i la ciutadania – cada vegada més conscienciada- ha reclamat mesures de protecció al govern autonòmic que han resultat amb un decret sobre la conservació de la Posidònia oceànica a les Illes Balears, una llei pionera a tota la Mediterrània.

Cal tenir en compte, que l’espècie no sols fa d’hàbitat per moltíssimes espècies marines sinó que també sosté l’economia dels pescadors tradicionals, protegeix la costa de l’erosió i manté les aigües transparents. Per tant, és un dels pilars del turisme de sol i platja – que utilitza de reclam la transparència de les aigües – i, aquest, la principal font econòmica de les Illes Balears. Així i tot, no tothom està a favor de la conservació de la posidònia: els propietaris d’embarcacions de grans dimensions, el sector nàutic de les illes o les empreses abocadores de residus, són les primeres que surten perjudicades per les restriccions d’aquest decret. Tampoc hi tenen simpatia el partit polític VOX i alguns hotelers i empresaris, que creuen que deixar la posidònia a les platges les fa veure brutes i espanta el turisme.

De la mateixa manera s’han vist afectades les praderies de posidònia de la resta dels països catalans, que alberguen el 83% de la posidònia de l’Estat espanyol, però la societat no li ha donat tanta importància com ho han fet els illencs, potser perquè casa seva compta amb un 54% del total     de      posidònia, envers l’1,8% de Catalunya o el 27,6% del País Valencià. Però es tracta d’un problema que afecta     a      tota      la   regió mediterrània, ja que és una espècie clau per la regió i per a la mitigació dels efectes del canvi climàtic. Per tant podem dir que la qüestió va més enllà de l’escala local, esdevenint un problema internacional.

Accions dutes a terme des d’organitzacions i des del Govern

Pel que fa les organitzacions per la preservació  de  l’espècie, com per exemple “Save Posidònia Project” plantegen varies accions com per exemple apadrinar metres quadrats de posidonia pagant 1 euro per metre quadrat o iniciatives com convertir-se en col·laboradora oficial del Save Posidònia Project  o simplement la compra de marxandatge per aportar econòmicament.

També, altres entitats com la plataforma salvem Portocolom ha fet accions de denúncia directe com per exemple un vídeo on es mostra com una àncora de veler arranca 20 metres de posidònia o declaracions pels mitjans de comunicació denunciant aspectes com la urgència de senyalitzar la posidònia mitjançant boies o la impunitat amb la que s’arranca la planta.

Per altra banda, per la via administrativa, arran de l’aprovació del Decret 25/2018 de conservació de la posidònia oceànica a les Illes Balears, es va crear el Comité Posidònia, el qual està format per 30 membres de diversos òrgans i entitats públiques i privades i les seves funcions són de deliberació, assessorament, proposta, seguiment i control en matèria de la posidònia.

Més endavant, el 02/03/2020 es va anunciar que el Comitè de la Posidònia destinarà 200.000 euros a finançar deu projectes per protegir les praderies de posidònia. Entre aquest projectes hi ha l’estudi de l’impacte produït pels emissaris públics a les praderies, l’estudi sobre l’abocament procedent de la dessalinitzadora d’Eivissa, reetiquetar les boies d’advertència  o  canviar-les per unes d’ecològiques.

A més a més, paral·lelament, la conselleria de Medi Ambient del Govern de les  Illes Balears, conscient del patrimoni natural que representen els prats de Posidonia, va elaborar i engegar amb la participació de la Direcció General de Pesca,  la Fundació Bosch i Gimpera, i l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats, el projecte “Protecció de praderies de Posidònia a LICs de Balears”. Aquest projecte destaca perquè rep el finançament europeu dins l’àmbit LIFE.

Una petita ullada al Decret

Veiem com la població d’aquesta espècie és considerada prioritària segons la Directiva 92/43/CEE de la Unió Europea (directiva hàbitats) i recollida en el Reial decret 139/2011 de l’Estat espanyol com a espècie silvestre en règim  de  protecció especial i al Catàleg d’espècies amenaçades.  És una espècie clau per la regió mediterrània, per això la seva protecció ha esdevingut un tema clau en les regions de costa.

El 28 de juliol de 2018 es va aprovar el Decret 25/2018, sobre   la   conservació    de la Posidonia oceanica a les Illes Balears. La creació del mateix            va        estar desencadenada per la importància d’aquesta  espècie en la retenció  de sediments i nutrients,  pel fet de ser un refugi per la reproducció  de moltes espècies i per la capacitat de captació de CO₂. Així doncs,  la conservació d’aquesta espècie també contribueix  en la mitigació  del   Canvi   Climàtic   i   en   el   compliment   de   l’Acord   de  París.

D’altra banda, la incorporació de la Posidònia oceànica a la Llista d’espècies silvestres en règim de protecció especial (Reial decret 139/2011), ha contribuït en la prohibició de diferents activitats que destrossaven constantment el pulmó de la Mediterrània. En definitiva, el Reial decret garanteix la conservació d’un element vital dels  hàbitats  als  quals  pertany  la  posidònia  i  la  preservació d’aquesta.

Així i tot, cal posar èmfasi en el Decret 25/2018, el qual prohibeix la pesca d’arrossegament en aigües interiors, les extraccions d’àrids, l’abocament de materials dragats i el fondeig incontrolat. No obstant això, en cap moment inhabilita el fondeig de baix impacte el qual també causa danys col·laterals a l’espècie i al seu entorn. A més, en cas de no tenir les infraestructures pertinents per realitzar les activitats seguint la normativa, podran fondejar per zones  d’arenes, en lloc de no permetre cap mena d’activitat sense el material adequat i catalogat com a òptim.

Finalment, moltes de les zones on hi és present la posidònia formen part de la Xarxa Natura 2000 o bé són patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO, però la seva conservació, malauradament, també està lligada a interessos socioeconòmics relacionats amb el turisme que a vegades guanyen davant l’interès general.

Activem l’alarma

Són molts els motius que criden fort un canvi urgent. La Mediterrània s’escalfa un 20% més de pressa que la mitjana del planeta. El primer estudi científic sobre el canvi climàtic a la regió, fet per una xarxa de 600 científics experts en canvi climàtic i ambiental de la Mediterrània (MedECC), publicat l’octubre passat, dibuixa un escenari devastador. La reducció de les precipitacions a l’estiu, que es preveu que serà d’entre  10-15%  en  els pròxims  20  anys i  d’un  30% fins  a la  dècada  del  2080,  anirà  acompanyat  per  un augment considerable de la intensitat de les precipitacions d’un 10-20% a totes les estacions excepte a l’estiu. La posidònia és clau per a la resiliència contra el canvi climàtic.

La posidònia és un element imprescindible per a la vida en la mediterrània així com la coneixem. La mar que banya les nostres costes  ens ha vist  créixer, la posidònia sosté els ecosistemes en què l’estiu     ens banyem i gaudim. La mar ha observat com la costa s’omplia d’hotels i com retiràvem la posidònia per a poder col·locar les d’hamaques i para-sols. La mar ens ha refrescat, alimentat i inspirat, és el bressol de la nostra civilització i ens dota d’un patrimoni ecològic i paisatgístic incalculable. Res de tot això hauria estat possible sense la posidònia, i ella ens salvarà si nosaltres la protegim. És el pulmó del Mediterrani i sense espècie totes deixarem de respirar.

Autores:            

Joana Fusté Costa l 1531006

Nil Ramada Muñoz l 1526072

Mireia Jové López l 1528419

Pere Amer Sureda l 1532801

Bernat Sanchez Yvern l 1526076

L’Institut Nacional d’Estudis Espacials va registrar 71.497 focus d’incendis

l’any 2019 al Brasil, vivent l’onada més gran de focs dels últims set anys.

L’ascens de Jair Bolsonaro i la intrusió de les noves polítiques han creat un nou focus de conflicte en el país sud-americà. L’expansió de les terres agrícoles i la nova capacitat de desforestació del Brasil han deixat la selva impotent davant dels incendis provocats, tot i que existents anteriorment, però ni de lluny tan destructius.

L’Amazònia és el bosc tropical més gran del món i amb una gran importància ecològica. És llar d’almenys el 10% de la biodiversitat coneguda, conté entre 90 i 140 mil milions de tones mètriques de carboni, i contribueix a l’estabilització del clima global. Els seus rius representen entre el 15% – 16% de la descàrrega fluvial total als oceans del món. El riu Amazones flueix al llarg de més de 6.600 km i conté el nombre més gran d’espècies de peixos d’aigua dolça. El cabal d’aquest és el major del món, amb 225.000 metres cúbics d’aigua per segon

Si es destrueix aproximadament un 5% més de selva amazònica, es produiran canvis irreversibles, com en el règim de pluges. Això pot causar inundacions, vents extrems, desertificació en certes zones i onades de calor, entre altres.

La selva emmagatzema 100.000 tones de carboni. El diòxid de carboni que emana dels milers d’incendis que colpegen l’Amazònia actua intensificant l’efecte hivernacle,  que  provoca que la temperatura mitjana augmenti.

La selva amazònica alberga el 10% de la biodiversitat mundial. Els incendis poden significar que espècies en vies  d’extinció desapareguin per sempre. El planeta perdrà algunes de les 2.500 espècies de peixos, 1.500 espècies d’aus, 550 espècies de rèptils, 500 espècies de mamífers i 2,5 milions d’espècies d’insectes que alberga l’Amazones, segons fonts de l’Organització del Tractat de Cooperació amazònica (OCTA). Això per no parlar de la repercussió dels incendis en les vides dels 34 milions de persones que hi viuen, incloent-hi tres milions d’indígenes de 420 tribus.

Els incendis amazònics són tants que generen una immensa quantitat de fum. Un fum que viatja fins a arribar a regions molt llunyanes a causa de l’acció de les dinàmiques atmosfèriques globals. El fum amazònic va cobrir milions de quilòmetres quadrats a Sud- Amèrica, i ho van patir els pulmons dels habitants de zones com Buenos Aires, Santa Fe, Santiago de l’Estero o Salta. Com a esdeveniment excepcional, es podia veure a Sao Paulo, fer-se fosc de cop a les 3 del migdia a causa de la gran quantitat de fum.

“El fum dels incendis es mou i acabarà donant la volta al globus” – Santiago Gassó (investigador del Centre de Vol Espacial Goddard de la NASA)

I la cosa va a més. Segons explica Santiago Gassó, investigador del Centre de Vol Espacial Goddard, de la  NASA, “el fum dels incendis es mou i acabarà donant la volta al globus”, instal·lant-se en l’estratosfera durant mesos, produint l’alteració dels núvols, un  augment de la  contaminació i l’increment de les temperatures.

El 20% de l’aigua dolça que ingressa en els oceans ve de l’Amazònia. Els incendis afectarien el cicle hidrològic global, ja que aquesta aigua ajuda a mantenir el delicat equilibri en els corrents marins que reparteixen el fred i la calor per tot el planeta. Un estudi recentment realitzat per WWF Brasil i l’Imazon, conclou que l’Amazònia perd 350 km² d’aigua dolça superficial cada any també a conseqüència de la construcció de preses hidroelèctriques, la desforestació o el canvi climàtic. Segons l’ONU, si la reserva més gran d’aigua del planeta fa figa, és molt probable que esclatin guerres entre diferents països per controlar aquest bé tan imprescindible per a la vida.

Els incendis forestals són comuns en l’Amazònia del Brasil durant l’estació seca, que abasta d’agost a octubre, on el màxim arriba a mitjans de setembre, però l’INPE ha alertat  que les xifres de l’any passat no poden atribuir- se únicament a l’estació o a fenòmens naturals, ja que no hi va haver res anormal en el clima del 2019, només les pluges, que van estar una mica per sota de la mitjana. L’Institut Nacional d’Investigació Espacial afirma que només en el mes de juliol es van desforestar 2.254 quilòmetres quadrats, un 278% més que en el mateix mes de l’any anterior.

Brasil va viure l’onada més gran de focs dels últims set anys. L’Institut Nacional d’Estudis Espacials va registrar 71.497 focus en el què portàvem d’any. Això suposava un increment del 83% respecte al mateix període de l’any anterior. També es tractava de la xifra més gran mai comptabilitzada des que es van començar a fer els registres. Segons els càlculs de l’organisme estatal dels incendis, tenien registrats fins al 18 d’agost 38.228 focs i el 52, 5% van ser detectats en estats de la selva de l’Amazònia. L’estat més afectat, amb 13.641 focus, va ser el de Matto Grosso.

“Pot estar passant, és una possibilitat, no ho estic afirmant, una acció criminal d’aquestes ONG ambientalistes per cridar l’atenció contra la meva persona, contra el govern de Brasil; aquesta és la guerra que enfrontem”. “Abans em tractaven del monstre de la serra mecànica i ara diuen que sóc Neró”

– Bolsonaro.

Jair Bolsonaro, el líder polític de Brasil, va traspassar la culpa dels incendis a les organitzacions no governamentals (ONG) que protegeixen l’Amazònia. Va suggerir que activistes podrien estar darrere dels incendis com a venjança per la retallada dels fons que el govern els lliurava. “Pot estar passant, és una possibilitat, no ho estic afirmant, una acció criminal d’aquestes ONG ambientalistes per cridar l’atenció contra la meva persona, contra el govern de Brasil; aquesta és la guerra que enfrontem”, va dir Bolsonaro.  “Abans em tractaven del monstre de la serra mecànica i ara diuen que sóc Neró”. Alguns periodistes brasilers l’anomenen “El Neró de l’Amazones”.

Bolsonaro va transferir els deures de reforma agrària de la Fundació Nacional Indígena (FUNAI) al Ministeri d’Agricultura com una de les seves primeres reformes com a  president de Brasil.

Són moltes les afectades pels incendis. A primera línia trobem les indígenes, com per exemple les tribus de Tenharim, Yuris, Passés, Mura, Waorani i Kichwa entre d’altres. En l’Amazònia, viuen prop d’un milió de membres de poblacions indígenes.

“El foc és un assot a la vida, estàs veient les vides d’aquests arbres malgastades”.”És destrucció”. “Els nostres esforços són per a protegir la nostra àrea, naturalesa, arbres i animals”. “Volem per a aquest lloc tots els nostres esforços. Si és necessari, donaré la meva última gota de sang per aquesta selva” – Raimundo Mura (líder de la tribu indígena Mura)

“El foc és un assot a la vida, estàs veient les vides d’aquests arbres malgastades”, va dir a la BBC Raimundo Mura, líder de la tribu indígena  Mura que viu en l’estat brasiler d’Amazones. “És destrucció”. “Els nostres esforços són per a protegir la nostra àrea, naturalesa, arbres i animals”. “Volem per a aquest lloc tots els nostres esforços. Si és necessari, donaré la meva última gota de sang per aquesta selva”, va assegurar Mura.

Altres afectades són les activistes i algunes ONG com Greenpeace, WWF i Amazon Watch a causa de les acusacions de Bolsonaro.

Per altra banda, es troben les empreses amb interessos econòmics en l’explotació de l’Amazones, en especial el cultiu de la soja, la indústria ramadera i la indústria de la fusta. Aquestes empreses es veuen beneficiades pel suport que els hi donen alguns polítics, com Jair Bolsonaro el president de Brasil, Evo Morales, president de Bolívia, Martín Vizcarra, president del Perú i Mario Abdo Benítez, president de Paraguai. Algun d’aquests com Bolsonaro, negaven que hi hagués aquest nombre tan elevat de focs.

Per últim hi ha el “Fondo Amazonia” que és una organització la qual compra terrenys de l’Amazònia per poder-los protegir de les empreses que busquen un benefici. Aquesta organització rep diners de donacions i de països com Alemanya o Noruega, els principals donants. Aquests dos països van deixar de donar diners el juliol de 2019, indicador de què les empreses van aprofitar per guanyar terrenys per explotar.

Sembla que Bolsonaro no es conforma a encoratjar la desforestació d’una zona que es considera vital per contrarestar l’escalfament global, sinó que també pretén censurar la denúncia d’aquesta, tal com va fer, acomiadant el director de l’INPE, Ricardo Galvao, per considerar inexactes les xifres publicades. Bolsonaro fomentava acusacions infundades sobre persones del més alt nivell de la ciència del país.

Bolsonaro és la viva imatge que el capital va abans que la vida. Sense dubtar-ho en cap moment prefereix augmentar el capital del país i el seu propi sense donar-li importància a la resta de factors. Durà a terme qualsevol acció que perpetuï el sistema capitalista i proporcioni un creixement econòmic i sembla que la seva consciència dorm tranquil·la perquè no sent cap mena de remordiment davant la massacre de biodiversitat que pot causar.

A més a més, a Bolsonaro no li tremola el pols al anar en contra de les dades científiques ni tampoc en desacreditar a tota persona o organització que li planti cara.

El planeta es mor, el matem cada dia i Bolsonaro, s’està guanyant l’etiqueta de l’assassí principal del gran pulmó del planeta. El planeta mor i des de les grans institucions no es  fa prou per evitar-ho, permetent que les grans empreses i els polítics corruptes contaminin, explotin, exterminin i en surtin indemnes.

Bolsonaro és un exemple més de com el sistema capitalista només mira per mantenir-se a ell mateix i pels grans empresaris. Necessitem un canvi, el planeta ens implora un canvi, ara més que mai, la vida abans que el capital!

Mar Arnau Pagès, Aniol Falgueras Vallbona, Aina Izquierdo Viladiu, Laura Rebollo Cabello i Albert Santiago Crespo

Ciències Ambientals – UAB

Curs 2019 – 2020

DE LA REPRESSIÓ A LA REVOLUCIÓ

Els recursos i els drets de la societat de Nicaragua han sigut vulnerats els darrers anys. Després de l’incendi produït l’abril de 2018 Nicaragua no ha tornat a ser la mateixa, ens explicava el coordinador del “Movimiento Campesino de Nicaragua”, Medardo Mairena.

El dilluns 18 de maig de 2020, vam parlar amb el coordinador d’una de les entitats ambientalistes més extensa del territori.
El “Movimiento campesino de Nicaragua” va néixer al 2013, amb la necessitat d’alçar la veu contra la Llei d’Expropiació de terres instaurada per Daniel Ortega, el president que ha convertit un Estat Democràtic, en un Estat autoritari.

Aquesta llei permetia arrabassar les terres dels camperols propers a la reserva Indio de Maíz sense cap mena de regulació, deixant-los sense recursos ni subsistència, per tal de poder explotar les terres i vendre-les a grans empreses, a més de continuar endavant el projecte de la construcció del canal interoceànic. Arran d’aquesta situació van decidir organitzar-se, amb l’objectiu de conscienciar a la població sobre la importància de cuidar els recursos naturals i el medi ambient, però era una tasca complicada tenint en compte que el president havia promès llocs de feina un cop estigués en funcionament el canal.

Van anar passant els anys i l’organització continuava treballant en el seu objectiu de manifestar-se per la cura del medi, encara que això els impliqués una dura repressió per part de l’Estat, ens va assegurar Medardo

Al 2018 va tenir lloc el gran incendi de la Reserva Indio de Maíz. Davant aquesta catàstrofe, el Movimiento Campesino de Nicaragua, va sortir al carrer per reclamar una actuació directa del govern per acabar amb el foc, la resposta rebuda va ser insignificant, la qual cosa va començar a alarmar a la població; seguidament el govern va voler instaurar una reforma en la seguretat social que vulnerava els drets de les persones jubilades, arran d’aquesta situació insostenible el poble nicaragüenc va sortir al carrer a reclamar els seus drets, però no obstant van rebre una forta repressió policial, que va desembocar en una Guerra Civil.

Respecte l’incendi, el coordinador ens va aclarir que fou provocat per poder explotar els recursos de la reserva sense cap mena de regulació; no obstant, ens explicava que les famílies pobres havien de tramitar un llarg procés de permisos per tal de poder fer ús de les terres, però qui era simpatitzant del govern podien aprofitar la reserva sense restriccions. És a dir, aquells que buscaven un benefici econòmic per sobre de la sostenibilitat de la reserva podien aprofitar-la i explotar-la.

També ens va explicar que actualment, tota aquesta situació prèvia, ha portat una gran crisi econòmica a Nicaragua, el país que tenia un creixement del PIB d’un 5% anual. Respecte Indio de Maíz, a dia d’avui continuen haventincendis per poder explotar els recursos, atemptant contra una de les reserves amb més biodiversitat del planeta. Medardo ens assegurava que com a visió de futur esperen que s’acabi el règim i tornar a una Nicaragua democràtica.

BIBLIOGRAFIA

Zoom amb Medardo Mairena. Coordinador del “Movimiento Campesino de Nicaragua”.

ARTICLES EN RELACIÓ AMB L’INCENDIO

• https://elpais.com/internacional/2018/04/10/america/1523316063_274126.html

• https://www.laprensa.com.ni/2018/04/10/nacionales/2401924-todo-sobre-el-incendio-en-la-reserva-indio-maiz
• https://www.salvemoslareservaindiomaiz.org/cual-es-la-problematica/
• https://www.bbc.com/mundo/noticias-america-latina-43675469
• https://es.mongabay.com/2018/04/nicaragua-incendio-reserva-indio-maiz/

• https://www.efe.com/efe/america/sociedad/un-incendio-consume-parte-de-gran-mercado-publico-en-nicaragua/20000013-3266205
• https://www.eluniverso.com/2008/08/02/0001/14/28D5FFAA53C4481EA00E1A069B749FBC.html

Jana Clopés, Aleix Magrans, Marina Sánchez, Clara Uría, Berta Jenks, Ada Pérez, Sara Torres

Ciències Ambientals UAB

Contaminación de la indústria téxtil

La industria textil es la segunda más contaminante del mundo después de la petrolera, produce el 20% de las aguas residuales y el 10% de las emisiones de carbono en el mundo.

Para producir un kilo de algodón se necesitan miles de litros de agua, y los otros tipos de material que se utilizan usualmente, tales como el poliéster, el nailon o el acrílico, vierten hasta medio millón de micro plásticos anualmente en los ríos que terminan en nuestros océanos afectando los ecosistemas marinos. Además, aún después de todo este desperdicio, los “tiempos de vida” de nuestras prendas son relativamente cortos y hasta el 85% de los textiles son desechados en vertederos, o incinerados, causando aún más contaminación.

La contaminación de la industria textil es, en gran parte, responsabilidad de todos los productos de telas, fibras y prendas de vestir. ¿Por qué decimos en gran parte? Pues porque parte de la responsabilidad es nuestra. Todos hemos caído en la famosa moda rápida, que tiendas como Zara del grupo Inditex o H&M nos han “enseñado”, ya que nos incitan a la compra continua de productos desechables.

Son las ansias de querer estrenar estas prendas que tenemos algunos consumidores de países desarrollados económicamente, sumándole la mala gestión de las grandes multinacionales de la moda, las que consiguen contaminar a países menos desarrollados como Taiwán, Bangladesh, Indonesia y Vietnam, entre otros muchos.

Distribución de la contaminación

Según la ONU, la indústria textil produce un 10% de las emisiones de carbono a la atmósfera en todo el mundo y genera el 20% de las aguas residuales.

Todo y ser la segunda industria más contaminante en todo el mundo esta no afecta por igual a todas las partes del planeta, si no que la gran parte de la contaminación se concentra en países pobres, donde las condiciones de vida y laborales son pésimas, un salario mínimo que apenas da para vivir, explotación infantil,… Unas condiciones que inhumanamente aprovechan las grandes empresas multinacionales para generar el màximo dinero posible, generando productos a un precio muy bajo en estos países y vendiendolos a un alto precio en países de occidente. Este hecho provoca que países como India, Bangladesh, Marruecos, China, Tailandia,… tengan unos niveles de contaminación provocada por la industria textil muy superiores a los de países de Europa.

Alternativas

CERTIFICACIONES

La industria textil ha estado asociada históricamente con problemas de procesamiento perjudiciales para el medio ambiente y el bienestar animal y complejas cuestiones de cumplimiento social, como trabajo infantil, salarios y beneficios de los trabajadores, así como cuestiones de salud y seguridad. Debido a esto, la demanda de productos certificados y sostenibles está creciendo.

Existen 2 tipos de normas, las que certifican las materias primas de origen vegetal o animal como el algodón, lana, cáñamo, entre otros, y que se certifican bajo el reglamento de la UE, la misma norma de los alimentos ecológicos.

La otra norma, tiene que ver con los productos que se fabrican con esas materias primas y que siguen criterios sostenibles de elaboración, como las sustancias que se usan en la fabricación, los tintes, la trazabilidad del producto, el empaquetado, transporte, la política medioambiental y la política laboral.

Certificación de Sustancias Químicas

Tomando como base los requisitos exigibles de protección ambiental aplicables en los bienes de consumo en mercados internacionales, se hace necesario el análisis o certificación de sustancias químicas utilizadas durante el proceso de fabricación de todo tipo de productos de consumo, tales como productos textiles, de cuero y calzado, para la detección de sustancias peligrosas restringidas.

Certificación Ecológica (Eco-Certification)

El sistema de certificación es aplicado a los textiles, cueros y sustancias químicas utilizados en el procesamiento de artículos textiles y de cuero. La Certificación Ecológica de Intertek hace hincapié sobre los fabricantes, los cuales deben mantener un sistema de aseguramiento de la calidad confiable para los productos ecológicos. El sistema de calidad se encarga de implementar estrictas garantías de calidad en los materiales entrantes y la aplicación de sustancias químicas dentro de los procesos con el fin de eliminar todas las sustancias nocivas restringidas desde el principio, sin desviarse del diseño original, evitando de esta forma cualquier contaminación durante el proceso de fabricación.

SLOW FASHION

La filosofía ‘Slow Fashion’, o moda sostenible, es la antítesis de lo conocido como ‘Fast Fashion’, también denominada moda industrializada. Se trata de un movimiento concienciado con el medio ambiente que cada vez cuenta con más seguidores.

El ‘Slow Fashion’ no es una tendencia de temporada, sino más bien una filosofía de consumo responsable de ropa. El movimiento mentaliza y educa a los ciudadanos sobre el impacto de las prendas de vestir en el medio ambiente, el agotamiento de recursos y el impacto de la industria textil en la sociedad.

Por último recalcar que la indústria textil es la causa del 10% de las emisiones de ​CO​ mundiales, 2​

hecho que la convierte en una de las más contaminantes del mundo. Esta contaminación va de la mano de la desigualdad social que genera el sistema actual, que utiliza mano de obra barata para enriquecer a los más ricos y empobrecer a los más pobres. Esta brecha social se traduce en pobreza, vulneración de derechos humanos y graves riesgos contra la salut.

Iker Fernández, Claudi Garrell, Alex Navarro

Webgrafia

https://www.niusdiario.es/sociedad/medio-ambiente/en-directo-manifestacion-clima-gran-via- industria-textil-activistas-extintion-rebellion_18_2863095100.html

https://es.archive.maquilasolidarity.org/sites/es.maquilasolidarity.org/files/MAPA%20ACTOR ES.pdf

https://www.dw.com/en/bangladeshs-textile-industry-works-towards-becoming-more-eco-frie ndly/a-50983898

http://www.industriall-union.org/es/violenta-reaccion-ante-intentos-de-crear-sindicatos-en-ba ngladesh

https://www.europapress.es/epsocial/rsc/noticia-rsc-ong-piden-firmas-textiles-no-mirar-otro-l ado-primer-aniversario-derrumbe-rana-plaza-bangladesh-20140423190857.html

https://www.accioncontraelhambre.org/es/asia/bangladesh

https://blogs.imf-formacion.com/blog/mba/greenpeace-campanas-contaminacion-textil/

La caça de balenes: legalitat, subsistència i trencament de tractats.

Des de fa uns quatre segles, es practica la caça de balenes i de cetacis en general, als oceans del planeta. I és que aquests animals són un recurs natural d’on es pot extreure abundant quantitat de productes interessants pels humans: tonelades de carn, pell, oli de balena, esperma i glàndules endocrines (per a fer productes cosmètics), i ambre.

El que passa és que, com és habitual, els éssers humans portem els recursos que els dóna la Terra més enllà dels límits sostenibles, i acabem perjudicant el planeta. La caça indiscriminada de cetacis ha portat moltes espècies a la frontera de l’extinció fins que no s’ha decidit establir normatives legals respecte la caça de balenes. A més a més el canvi climàtic i la contaminació també posen en perill els hàbitats d’aquests cetacis.

• 

• 

L’any 1946 es va crear la Comissió Balenera Internacional (CBI), amb l’adhesió d’un gran nombre de països, per tal de fer possible una adequada protecció de les balenes i un desenvolupament controlat de la indústria balenera. A partir d’aquí, l’any 1986 es va dictaminar una moratòria per posar fi a la caça comercial balenes, però que permetia la caça per a fins científics i la caça de subsistència per a certes comunitats aborígens on formava part de la seva cultura.

Actualment aquesta normativa segueix vigent, i és aquí on alguns països intenten buscar arguments i juguen amb el buit legal per encobrir la caça comercial com a una suposada caça científica.

És el cas de Japó, que va reprendre la caça comercial de balenes un any després d’entrar en vigor la moratòria i que els últims anys ha tornat a fer-ho. En primer lloc s’excusen amb arguments absurds com ara que “hi ha massa balenes al mar i s’han de caçar perquè es mengen tots els peixos”. Aquesta afirmació es falsa, ja que els peixos no són l’única base alimentària de les balenes, i la falta d’informació coherent fa que la població accepti arguments com aquest sense qüestionar-ho. Pel que fa a la caça científica d’aquest país, s’ha determinat com a injustificable degut a les irregularitats dels informes d’estudis presentats. Per exemple, s’han matat exemplars per dur a terme proves que es podrien haver fet mitjançant anàlisis de sang o biòpsies, sense necessitat de matar l’exemplar. El 2018 finalment aquest país va retirar-se la CBI per poder continuar amb aquestes pràctiques.

Hi ha dos països més que destaquen per no respectar la prohibició de caçar balenes, i són Islàndia i Noruega. Que fan servir la mateixa excusa que el Japó, afegint que la demanda de carn per part dels turistes justifica la gran quantitat d’exemplars de cetacis que cacen cada any. Però el cert és que la demanda entre els turistes ha disminuït molt les últimes dècades.

El cas de les comunitats aborígens, que són les úniques que tindrien permís per a dur a terme caça de subsistència, també s’agafa amb pinces. A les illes Fèroe (Dinamarca), es maten cada any uns 800 exemplars de cetacis, i tot i ser de forma legal, no deixa de ser una barbaritat. Altres comunitats que tenen permís de caça per a satisfer les necessitats de subsistència i culturals estan ubicades a Groenlàndia, Rússia, Estats Units o Saint Vicent i les Grenadines.

Hem elaborat un mapa on estan representats tots aquests països i el paper que juguen. També hem representat, de forma esquemàtica, el Santuari Austral de Balenes, creat l’any 1994 per la CBI.

Per sort, existeixen organitzacions que es preocupen per la supervivència i el benestar dels cetacis i de la biodiversitat en general. Sense anar més lluny, Greenpeace lluita per aturar la caça comercial i la caça amb suposats fins científics, i tot i que no rebutja la caça per a la subsistència, apel·la als governs a ser responsables amb les necessitats de cada poble. Una altra organització que es dedica específicament a la protecció de la vida marina és Sea Shepherd, que han estat anomenats fins i tot terroristes pels seus atacs a vaixells baleners. A nivell internacional, l’any 2014 el Tribunal Internacional de Justícia de La Haia va declarar il·legal la caça de balenes amb fins científics per part del Japó.

Hem trobat important conèixer quina és la visió social que es té entorn a aquesta problemàtica, i és per això que ha estat interessant posar-se en contacte amb testimonis del Japó.

El primer testimoni és un català resident al Japó, l’Uriel, que treballa en el sector turístic i es dedica específicament a l’albirament de balenes:

• Ens has dit que treballes en un vaixell que surt a fer expedicions per a observar balenes. La nostra primera inquietud és conèixer si es dóna algun ús científic a les sortides.

El seu ús és únicament turístic, tot i així hi ha molts visitants aficionats a l’estudi d’aquests cetacis. Per aquest mateix motiu s’intenta educar mínimament als turistes sumat al fet que tot l’equip del vaixell ens considerem amants de les balenes.

• Entenem que la majoria de turistes que rebeu són japonesos o n’hi ha d’altres llocs?

Principalment els què venen són xinesos, americans i japonesos. A més, com a curiositat, la major part dels xinesos sempre es mostren poc interessats en les balenes.

• Durant les sortides heu vist mai un vaixell balener, els què es dediquen a la caça de balenes?

No hem vist mai res, perquè les zones que visitem i les de caça són diferents. A més a més, les balenes que observem, les iubartes, no són la mateixa espècie que les què es cacen al Japó. Però sí que sé que hi ha activistes per aquesta zona d’Okinawa.

En relació al què ens explica, i lligat amb l’àmbit socioeconòmic, és interessant destacar que el turisme que generen les balenes, com aquest exemple d’expedicions d’albirament, generen uns beneficis econòmics molt més elevats que els què s’aconsegueixen amb la caça comercial.

En segon lloc, hem parlat amb la Chihiro, una estudiant de Honshu, l’illa principal del Japó:

• Has menjat alguna vegada algun plat que contingui carn de balena?

Sí, a l’escola, quan era petita, ens donaven carn de balena al menjador. Era quan tenia entre 6 i 12 anys, a “shogakkou” i “chuugakkou”, l’equivalent a primària i secundària.

• Per curiositat, és bona la carn de balena? Quin gust té?

Sí, és molt bona, el gust i la textura s’assemblen al de la tonyina o el bonítol.

• Creus que la població del Japó s’oposa a la caça de balenes?

No és il·legal caçar balenes al Japó. Ara ja no es menja tanta carn de balena a les escoles, per exemple. I en la població en general, cada cop hi ha més gent vegetariana i el consum s’ha reduït.

• I tu, t’hi oposes?

(No respon).

• En la nostra recerca hem trobat que al Japó s’afirma que les balenes s’han de caçar perquè n’hi ha massa. Què opines al respecte?

Sí, quan era petita sentia que deien que hi havia moltes balenes i que s’havien de caçar. Últimament ja no tant.

• Es parla amb freqüència d’aquests temes als mitjans de comunicació?

Se’n parla. És un problema aquí al Japó també, hi ha una mica de conflicte.

El testimoni d’aquesta estudiant mostra com la carn de balena, que és un recurs barat en grans quantitats, es distribuïa en llaunes de conserva en èpoques de pobresa, com per exemple després de la segona guerra mundial, sobretot en els menjadors escolars. També evidencia el fet que el consum de carn de balena al Japó està disminuint, i que no té sentit continuar amb la caça comercial desmesurada per alimentar una indústria que està en decadència.

Per últim, i per contrastar informació, hem pogut parlar amb l’Austin, un habitant de l’illa d’Okinawa, però amb ascendència americana.

• Has menjat alguna vegada algun plat que contingui carn de balena?

No, jo no he menjat mai carn de balena.

• En menjaries, si tinguessis l’oportunitat?

Sí, la provaria, perquè no? Per mi és com menjar carn de vaca.

• Coneixes algú que hagi menjat carn de balena?

No, aquí a l’illa d’Okinawa no es menja ni es caça balena. Però tinc entès que a la zona de Nago es menjava dofí però d’una manera cerimonial, mai de manera comercial.

• Creus que la població del Japó s’oposa a la caça de balenes?

Realment en aquesta regió del Japó no tenim una opinió ben formada, perquè no es parla del tema. Hi ha més neutralitat. Per a la majoria de gent de l’illa principal la caça de balenes no és un problema.

• I tu, t’hi oposes?

Jo la carn de balena la veig igual que la carn de vaca o de qualsevol altre tipus de carn.

• Es parla amb freqüència d’aquests temes als mitjans de comunicació? Hi ha neutralitat o es posicionen en algun bàndol?

No se’n parla tant a la televisió. Sí que a vegades se senten les notícies d’altres països respecte al tema, però jo no tinc coneixement d’aquesta cultura. Com que no se’n parla on visc jo, ningú s’hi oposa, ni ningú té una opinió formada sobre el tema.

• Tens alguna qüestió que no t’haguem preguntat i que penses que seria interessant?

Si, m’agradaria conèixer si a la vostra regió es menja carn de balena.

• Bona pregunta Austin. En la nostra regió no forma part de la cultura gastronòmica ni està normalitzat socialment, però si les comparem amb les vaques com has proposat tu, potser tenim un punt de vista semblant. Tot i això a nivell ecològic no ens sembla correcte la caça indiscriminada de balenes, i una altra raó és que degut a la caça intensiva ja es van veure amenaçades espècies, com la balena franca, que es trobaven a les costes del nord de la Península Ibèrica, relativament a prop d’on vivim nosaltres.

Veiem que la opinió que ens dóna aquest testimoni és molt més oberta, i la conversa és més distesa. Potser això té a veure amb les arrels culturals, doncs al Japó la societat és més prudent i potser una mica reprimida. En canvi, en relació a la informació, a l’illa principal, l’estudiant ens ha explicat que sí que els hi arriba informació i en canvi a Okinawa no se’n parla. Pel què podem entendre, a l’illa de Honshu està molt acceptada la caça de balenes i en canvi l’illa d’Okinawa, en general no tenen una opinió formada.

Seguint amb la nostra recerca a nivell social, hem aprofitat les xarxes socials d’Econflictes per plantejar una petita enquesta i fer una valoració dels resultats:

A la pregunta “Sabries dir quines espècies de balena són caçades a l’actualitat?”, el 73,9% dels participants van escollir la resposta correcta: “La balena gris, la balena geperuda i el catxalot”.

A la pregunta “Series capaç de menjar carn de balena?”, el 88,1% dels participants van escollir la resposta “No”.

A la pregunta “En quins llocs es dóna amb més freqüència la caça de balenes?”, el 84,9% dels participants van escollir la resposta correcta: “Japó, Islàndia i Noruega”.

Això ens demostra que en aquest entorn la consciència social respecte aquest tema és força elevada i que se’n coneix informació. 

Finalment, cal destacar que aquest conflicte no és un conflicte tan llunyà. Les balenes són uns animals pacífics i altament intel·ligents, i són una peça clau en la cadena tròfica. Tots els governs poden actuar ajudant a les tasques de protecció i de conservació d’aquests cetacis. Malauradament, hem vist com alguns governs tenen molt poca consideració per les lleis i tractats internacionals, i prefereixen donar més importància al capital monetari que al capital natural dels ecosistemes marins en equilibri.

Tothom a nivell individual pot contribuir a millorar la consciència i responsabilitat social, procurant no caure en la hipocresia i intentant seguir els valors de la sostenibilitat. D’aquesta manera evitarem que els mars es tenyeixin de vermell.

Ofanniel Albaladejo, Alex Borge, Clàudia Divins, Paula León, Maria López, Roger Rovira

Mapa: O. Albaladejo, A. Borge, C. Divins, P. León, M. López, R. Rovira

La finalitat d’aquest article de caire divulgatiu és informar, sensibilitzar i conscienciar a la població sobre la problemàtica global que suposa la desaparició del permafrost. Per tant, mitjançant aquest article, es vol fer entendre el veritable significat del permafrost com una bomba que portava anys en silenci per a poder aplicar-hi una visió crítica.

El permafrost és el material que, formant part del sòl, es manté per sota dels 0ºC durant dos anys o més i que, per tant, pot ésser considerat sòl congelat independentment del seu contingut aquós. Aquest material presenta una rellevància destacada ja que desenvolupa la funció de substrat; en altres paraules, és la base sobre el qual es desenvolupen innumerables ecosistemes. A més a més, a l’hemisferi nord, el permafrost ocupa el 25% de la superfície terrestre, que equival a 23 milions de quilòmetres quadrats. No és d’estranyar, doncs, que a partir d’aquestes dades ens podem donar compte de la dimensió del conflicte ambiental que estem analitzant.

Durant els segles XX i XXI la temperatura de la Terra ha augmentat de manera significativa per efecte de la intensificació de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle fet que ha comportat, entre d’altres coses, el començament del desglaç del permafrost. La pèrdua de l’estructura dels sòls de permafrost implica la impossibilitat de dur a terme la funció protagonista de suport vital que acaba
amb el col·lapse de tot el que es troba per sobre d’ell, ja siguin infraestructures, construccions o boscos. Un dels casos on la inestabilitat dels sòls de permafrost pot tenir efectes més importants és el cas de Rússia, on més del 60% del seu territori es troba localitzat en zones de permafrost. Algunes ciutats siberianes com Norilsk, amb 175.000 habitants, Yakutsk, amb 270.000 habitants, i Vorkuta, amb 75.000 habitants, que van ser construïdes per a l’obtenció de minerals, es troben precisament damunt d’aquests sòls i, les previsions més pessimistes indiquen que més del 70% de totes les construccions col·lapsaran. Altres ciutats més petites com el cas de Bethel, Alaska, es troben obligades a remodelitzar un gran nombre d’habitatges i carreteres degut a la deformació que aquests estan patint.

Podria semblar irònic parlar d’aquest fenomen com el desglaç de la història però, la realitat és la que és. Pensar que el desglaç del permafrost fa referència només a la desaparició de les capes més superficials del sòl és un error. Tot i que aquesta desaparició és una de les conseqüències de més repercussió en el present, no és la única. En llocs com a Batagai, Rússia, s’ha obert un cràter en
el sòl resultat de la transformació del permafrost en aigua. En aquest cràter de Batagaika, també anomenat “Hell’s door” per les seves dimensions de 2 quilòmetres de llargada i 150 metres de profunditat, es va trobar mostres de sòls de 200.000 anys d’antiguitat i restes de mamuts i bisons extingits ja fa milers d’anys. Aquest fet, va molt més enllà d’un simple descobriment ja que producte de la capacitat de conservació d’aquesta capa, es va trobar la carcassa perfectament conservada d’un poltre de fa 42.000 anys i se’n van poder, fins i tot, extreure mostres d’orina i sang de l’animal.

• 

• 

Aquestes masses de sòls congelats suposen un còctel d’escletxes de la història climàtica i vírica de la Terra. A dia d’avui, sabem que una de les conseqüències més perilloses del desglaç del permafrost és la filtració a la superfície de quantitats enormes de gasos amb efecte hivernacle acumulats i retinguts durant la formació del permafrost. L’alliberació de gasos com el diòxid de carboni, el metà o l’òxid nitrós generen un cicle de retroalimentació positiva entre l’escalfament global i el desglaç del permafrost. A l’illa de Bely, Rússia, es poden trobar bombolles de metà formades per efecte de les grans quantitats de metà acumulat. Aquestes bombolles, que se’n poden contar unes 7.000, contenen 1000 vegades més del contingut de metà i 20 vegades més del contingut de diòxid de carboni del que hi ha a present en l’aire. A més a més, un altre contaminant
associat al permafrost és el mercuri. Es calcula que hi ha unes 1.656.000 tonelades de mercuri atrapades en el sòl polar i, conseqüència del desglaç del permafrost, s’està produint l’entrada d’aquest element tòxic en la cadena alimentària dels éssers vius.

Per si fos poc, sota aquestes masses de gel encara hi ha amagades més sorpreses. Cal entendre que, juntament amb la retenció de gasos al permafrost, també poden haver quedat atrapades partícules víriques i bacterianes. Des del punt de vista de la ciència pot no ésser un aspecte negatiu, ja que es pot considerar com un avenç per a l’estudi i l’enteniment de determinades malalties però, des del punt de vista de la immunitat, pot fer reaparèixer el risc biològic. En el 2016, la
bactèria de l’Àntrax que es trobava en un cadàver d’un ren, es va descongelar a causa de les elevades temperatures d’aquell estiu a Yamal, Rússia. Degut a aquest desglaç, la bactèria de l’Àntrax es va filtrar en aigües subterrànies i va contaminar l’aigua de la zona, fet que va infectar 2300 rens i va provocar la hospitalització de 75 persones, entre els quals hi va haver una desena d’infectats i, la pèrdua de dues vides humanes.

Per altra banda, les conseqüències del desglaç del permafrost són, actualment, inestimables. Davant de l’amenaça de la irreversibilitat dels efectes que pot comportar, nombrosos estudis han intentat estimar l’afectació en el dia a dia: l’augment d’un grau centígrad de la temperaturaglobal del planeta suposaria la pèrdua d’una superfície de permafrost, més o menys, similar a la superfície ocupada per l’Índia i, un augment de dos graus centígrads de la temperatura
global del planeta suposaria la pèrdua del 40% de la superfície de permafrost.

Depenent de l’actitud que adopti l’ésser humà en el futur immediat envers aquesta problemàtica, es calcula que l’impacte per a finals del segle XXI sigui la pèrdua d’entre el 30 i el 70% de la superfície de permafrost. Aquesta alteració, si assoleix un cert grau d’impacte, pot donar lloc a l’aparició d’una sèrie de fenòmens en cadena que transformarien les condicions climàtiques de la
Terra d’adequades a inadequades. La desertització de zones, l’augment en el nombre d’huracans produïts, el desglaç dels casquets polars, l’afebliment de la capa d’ozó, la inundació de zones, la degradació dels ecosistemes o la l’extinció d’algunes espècies són alguns indicis que deixen veure els grans problemes del canvi global, i, ara, a més a més cal sumar-hi el permafrost, que els científics el descriuen com una “bomba que portava anys en silenci”.

L’impacte econòmic de les conseqüències del desglaç del permafrost per a finals del segle XXI en l’agricultura, en els ecosistemes i en la salut s’ha valorat en 40 bilions d’euros.

La magnitud dels fets anteriorment descrits, posen de manifest la gran necessitat que té l’ésser humà de retenir el retrocés del permafrost. No només per aturar una crisi econòmica sense precedents, sinó també per intentar contenir una pèrdua ecològica inimaginable. La solució a aquest problema és clara i evident, tots els científics i experts ens mostren el camí: cal aturar el canvi climàtic. Aquesta és, la única via viable per assolir tal objectiu.

La teoria fins aquí és bastant senzilla, sabem les conseqüències i coneixem les causes, per tant, només cal actuar per tal d’evitar-les. La pràctica però, sempre és presenta més difícil. I si darrere de tots els aspectes negatius que s’han plantejat en aquest article, també hi haguessin aspectes positius? Poques coses, a primera vista, es poden veure positives del retrocés del permafrost, però cal ampliar el nostre camp de visió. El permafrost no és l’únic component que es troba en perill
de veure’s dràsticament reduït. El gel àrtic també es troba en perill de desaparèixer en la seva major part. El que potser no saben la majoria és que el gel àrtic amaga un dels més valuosos tresors mai buscats. Parlem del codiciat petroli i per conseqüència, parlem dels diners.

Els estudis dels científics, moltes vegades finançats per els mateixos governs de les nacions de la zona, preveuen una gran font de combustibles fòssils sota les aigües del Mar Àrtic com també a les zones interiors d’Alaska i Rússia. Aquest gran tresor, valorat en una quarta part del petroli que hi ha en el planeta Terra, quedarà al descobert amb el canvi climàtic i es convertirà en una zona completament accessible i per tant, explotable. Els països que es veuran beneficiats són Estats Units, Canadà, Rússia, Noruega, Islàndia i Dinamarca. Aquests països es podrien mostrar responsables amb la situació que estem vivint i la que esperem viure, però, com ja hem dit, la pràctica és sempre més difícil.

Tots aquests indicis porten irremeiablement, a la conclusió que aquests sis països estan més interessats en què el canvi climàtic esdevingui una realitat, més que no pas que es quedi en un avís. Les raons que porten a aquest anàlisis però, no acaben aquí. Els models creats per meteoròlegs, físics i tota la comunitat científica preveuen que bona part del gel àrtic es fondrà a l’estiu si seguim al ritme de contaminacions com les actuals. Fins i tot els models de previsions
més esperançadors ens diuen que hi ha zones actualment cobertes per gel que no ho tornaran a estar. Això, com ja hem explicat abans obra la porta a possibles extraccions de recursos de la zona, però no serà l’única porta que s’obri. Amb el desgel, el mar s’obre i permet el pas dels vaixells per aquest. El Mar Àrtic, com apunten molts experts, esdevindrà la nova ruta més transitada en alta mar de la segona meitat del segle XXI. Un cas molt representatiu d’aquesta nova era, és el cas de Rússia que està ampliant la seva flota de grans vaixells o bé la disputa que tenen Estats units i Canadà per aclarir si el Pas del Nord-Oest pertany a Canadà o són aigües internacionals. Per aquesta ruta hi passaran, sense que passi gaire temps, molts vaixells fins i tot a l’hivern, ja que seran capaços de trencar un gel cada vegada més debilitat.

Cal fer un incís doncs, amb la definició d’aspecte positiu que havíem utilitzat anteriorment. Els jaciments que s’amaguen a l’Àrtic són més aviat uns “caramels enverinats”. És evident que amb tot els coneixements que disposem actualment, l’explotació dels jaciments de l’Àrtic són incompatibles amb el fet d’aturar el canvi climàtic i, a la vegada com a conseqüència, és incompatible amb el no retrocés del permafrost. La permanència en el temps d’una societat petro-dependent és sinònim a una societat destinada a veure el canvi climàtic i la reducció del permafrost, on alhora també esdevindrien totes les conseqüències que hem explicat en l’inici d’aquest article.

La situació no deixa de ser una gran paradoxa. Els països que es veuran més afectats per el retrocés del permafrost, són els més interessats en que esdevingui una realitat per poder treure benefici econòmic. Queda clara la prioritat dels governs, disposats a vendre a la seva pròpia població per un millor pronòstic econòmic a curt termini.

És hora doncs que posem les coses en una balança i valorem què és allò que realment té un valor per a nosaltres. Els països abans esmentats, no s’aturaran en el seu intent d’explotar els recursos que tinguin al seu abast. Cal a més, separar poder i riquesa de la resta de la població. Seran molt pocs els que obtindran un benefici de l’explotació de recursos, en contrast, serà la majoria, els qui pagarem i patirem els desastres ocasionats per la desaparició del permafrost i el canvi climàtic. Un cop els actors implicats han decidit el seu rumb és hora de decidir nosaltres cap a on volem anar com a societat.

MARC VILA, MIQUEL GARCIA-DIE, FERNANDO CARRERA, MARTÍ RAMBLA, JOAN OT MARIN, MARÇAL BUSQUETS i ALBERT DELGADO.

En els últims cinquanta anys han experimentat una sèrie de canvis dràstics en les seves dinàmiques socials i culturals així com les relacions de parentiu, formes de producció, economia… Aquests es deuen a dues causes principals que es van iniciar al voltant del 1950 amb el primer contacte del SummerInstitute of Linguistics (SIL) i l’explotació petroliera.

La població Waorani és un grup ètnic que viu als vessants altes del riu Amazones a la conca del Curaray, corresponent a la regió equatoriana, i és un dels boscos plujosos tropicals amb major biodiversitat del planeta.

Habiten tres províncies de l’Amazònia equatoriana: Pastaza, Napo i Orellana. Tenen una població aproximadament de 3.000 habitants distribuïts en unes 24 comunitats. 

El seu territori arriba al milió d’hectàrees (més gran que l’illa de Jamaica) i el govern equatorià el divideix en diversos blocs en funció dels seus interessos i les concessions atorgades a les companyies petrolieres. 

En els últims cinquanta anys la indústria del petroli ha ocupat el seu territori per accedir a plataformes i oleoductes que travessen el cor del territori Waorani. No només han estat aquestes extraccions petrolieres les que han afectat aquesta zona, sinó també el sector agropecuari, és a dir, les activitats econòmiques com la caça, la pesca i les indústries alimentàries.

En resposta a la caça furtiva incontrolada en la Reserva de la Biosfera Yasuní, l’Associació de Mujeres Waorani Ecuatorianas (AMWAE) s’ha organitzat per promoure el cultiu orgànic del cacau com a mesura de protecció de la fauna silvestre apostant per un camí cap al desenvolupament local sostenible i obtenint tant un guany econòmic com ecològic.

“A través de esta iniciativa se protegen los bosques y subiodiversidad al reducir la presión sobre estos recursos”, diu Elizabeth Riofrío. L’encarregada del projecte explica que les plantacions de cacau se sembren en zones prèviament desforestades en el territori waorani, evitant, d’aquesta manera, l’expansió de la frontera agrícola.

També han creat una font alternativa d’ingressos mitjançant una activitat que porten fent centenars d’anys, la fabricació d’objectes com bosses, hamaques, etc. A més, gestionen les activitats de caça de subsistència per protegir la fauna, ja que al viure-hi, elles tenen el coneixement sobre quines espècies són silvestres i quines d’altres, a més a més, estan amenaçades.

Mencayn, la presidenta de AMWAE, diu que les dones són les que més lluiten per protegir la selva. És l’instint matern que les crida a l’hora de buscar alternatives sostenibles, perquè volen que les noves generacions siguin testimonis del caràcter bondadós de la natura.

Davant una situació d’explotació, el Territori Waorani s’ha mobilitzat i s’ha adherit amb diferents associacions, organitzacions internacionals i professionals per protegir l’Amazònia. 

Posem com a exemple, un conflicte judicial que ha guanyat la comunitat Waorani: el Bloc 22, una de les regions Waorani lliures de presència petroliera que, fa cosa d’un parell d’anys el govern va anunciar la intenció de posar en venda drets d’explotació en el seu territori. Van realitzar mapes per tal de visibilitzar la importància del seu territori, en aquests s’hi mostren llocs on hi van haver històriques batalles, coves amb inscripcions ancestrals, rastres de jaguars, plantes medicinals, zones d’aparellament animal, encreuaments de rius, etc.

“Las petrolerasempezaron a entrar a nuestroterritorio y mal enseñaron a los indígenas a obtenerdinero a cambio de algo”, diu Mencayn.

Amb l’entrada de les petrolieres al territori Waorani, la seva cultura s’ha vist afectada. Ha augmentat significativament el contacte de les Waorani amb la gent de fora i ara senten que si volen continuar conservant la selva han de fomentar el vincle entre els “pikenanis” (avis i àvies) i el jovent, per tal de revitalitzar i mantenir la cultura, mitjançant històries i llegendes.

Les dones Waorani tenen una relació íntima amb la natura, a més, el seu estil de vida afavoreix un contacte directe amb el riu, la terra, les plantes i, si aquests elements estan contaminats la seva salut, cultura i essència es veuen fortament exposades.

Per tant, els sabers de les wao solament subsistiran en el conjunt del seu territori i biodiversitat, és per això que, perquè aconsegueixin el benestar o el “buenvivir” requereixen un bosc sa, on habitin felices, amb salut i educació, en gaudir de les necessitats bàsiques satisfetes, així com amb programes de desenvolupament sostenible incloses en la lògica Wao.

Fins fa poques dècades les Waoranis eren nòmades, es desplaçaven d’un lloc a un altre per deixar a la natura regenerar la terra. Actualment les waoranis viuen en comunitats de forma sedentària. 

Utilitzen l’idioma Wao que traduït significa “la gent” i en oposició trobem “cowode”, “la no gent” literalment, és a dir, la gent estrangera. Tenen dos dialectes separats geogràficament “waotededo” riu amunt i “wao tiro” riu avall.

Avui en dia l’educació dels infants és molt limitada per poder-se desenvolupar en el món occidental. Per tant, els hi agradaria comptar amb una educació que enfortís la identitat cultural de la joventut Waorani, per aquest motiu necessiten escoles en el seu territori i més després d’haver perdut gran part dels seus xamans, els més connectats amb la natura. 

Aquests van marxar després del primer contacte amb el SIL 1956 (és una organització sense ànim de lucre que pertany al cristianisme protestant evangèlic, relacionades indirectament amb les companyies petrolieres per fer fora les waorani del seu territori). 

“Un punto a destacar es la relación de respeto de los pueblosindígenashacia la naturaleza. Ellos se consideranparte del bosque, de los animales, de las plantas. No hay una separación entre la naturaleza y la cultura”, explica Barragán.

Pel que fa a la seva política, les Waoranis són individualistes i exigeixen la igualtat, per aquest motiu no existeixen caps. Els seus papers són flexibles i una persona mai imposa la seva voluntat sobre la d’un altre independentment del sexe. Sobre aquesta estructura autònoma, es destaca un/a líder, que es coneix com a “awene” i es determinen segons les competències davant de cada situació. Només tenen influència en el seu grup associat vetllant per la pau i/o en l’organització de festes. 

Encara que no tinguin un lideratge constant, senten un profund respecte cap als i les “pikenanis”, dels quals han heretat les creences, tradicions i festes. Aquestes giren al voltant de la flora, la fauna i els fenòmens naturals de la selva on han crescut (per exemple decoren les seves corones, braçals i armes amb parts d’animals perquè aquests rebessin les seves qualitats), però estan determinats també pels temps de pau i de guerra que han passat. Aquestes dues èpoques han tingut una profunda relació amb el bosc i les plantes i romanen a les tradicions i rituals del poble.  

En els seus rituals i festes utilitzen els cants com a vies d’expressió. Aquests cants barregen símbols i significats molt profunds i sovint són recitats pels pikenanis que relaten tradicions, experiències a la selva, sensacions davant el bosc, la crescuda dels arbres, històries del poblat, fantasies d’herois i les seves llances… Textualment la seva lletra diu: “Cuando era niño mis abuelitas despertaban a las tres de la mañana para tomar ‘tepe’ dulce de ‘kene’, luego con toda la familia recogían la semilla e iban a sembrar. Yo no dejo esta costumbre, lo que me enseñó mi abuela y mi madre me hace ser quién soy. Así es como debo trabajar por mi familia y mis nietos”.

Alguns rituals i tradicions waoranis són l’afavoriment dels embarassos i els matrimonis durant l’època de floriment i fructificació del “tewe” (una planta del seu territori), perforar el lòbul amb un tros de “tewe” a l’inici de l’etapa de la pubertat, quan els més grans els transmeten els seus coneixements sobre diferents disciplines. Els homes aprenen sobre l’art de la guerra i la caça i les dones aprenen sobre els secrets del bosc (plantes medicinals i fruits alimentaris, identificació de les estacions i orientació al bosc entre d’altres).

Actualment el poble waorani està tenint molt més contacte amb el món exterior, fins i tot hi ha casaments entre waoranis i gent de fora, i aquest fet impacta dràsticament en la seva cultura. Per això han de continuar amb les tradicions dels pikenanis.                                      

L’extracció de recursos naturals està generant greus impactes socials en les comunitats on hi tenen lloc, així com l’alcoholisme, drogoaddicció, violència intrafamiliar, violacions i prostitució, destruint cada vegada més la seva cultura. Després del contacte amb l’exterior, les dones i s’han vist més vulnerables per la creixent violència domèstica i també per part dels treballadors petroliers. Aquests són els motius pels quals les dones estan al capdavant de la lluita per la defensa del territori, la cultura, la naturalesa i elles com a dones. Per sort, a través de l’AMWAE han pogut reivindicar el seu rol de gènere i de protecció del medi ambient, àmbits totalment interrelacionats. 

Així doncs, l’ecosistema, la cultura i les dones es veuen especialment vulnerats per la concepció occidental de l’explotació tant dels recursos del medi com de les persones, malmetent tota la història ancestral que centenars d’anys formant part d’aquestes terres. 

Júlia Antolino Cervera

Helen Conesa Bernat

Alba de Jorge Oriol

Aina Mañosa Igual

Dídac Ruiz Pitarch

Webgrafia

Ecuador: les dones waorani i el seu treball per protegir el boscamazònic.

Saberes Waorani:       

http://suia.ambiente.gob.ec/documents/10179/346525/Saberes-Waorani-ok-final-1.pdf/d5f613ed-9d47-47a7-b9fc-c80810f5a957

https://digitalrepository.unm.edu/cgi/viewcontent.cgi?referer=https://www.google.com/&httpsredir=1&article=1039&context=abya_yala

Click to access ecofem-ecuador1.pdf

Dones Waorani, ecofeminisme:

Click to access TFLACSO-2012NG.pdf

AMWAE – Asociación de Mujeres Waorani de la AmazoníaEcuatoriana 

SIL

https://es.wikipedia.org/wiki/SIL_International

AmazonFrontlines:

https://waoresist.amazonfrontlines.org/

La reintroducción del oso pardo en los Pirineos está siendo todo un éxito ecológico, pero algunos vecinos de estos animales no parecen muy contentos al respecto.

Imagen de la manifestación organizada en Aínsa por la Plataforma Transpirenaica.^[1]

En los Pirineos siempre ha habido osos, pero fueron perseguidos hasta su práctica extinción hacia la segunda mitad del S. XX. Esa fue la razón por la que, en 1993, se puso en marcha el proyecto LIFE, impulsado por la Unión Europea, Francia y España, cuya finalidad era salvaguardar las 3 especies más amenazadas de los Pirineos, entre ellas el oso pardo de los Pirineos (Ursus arctos arctos).

Estas políticas de reintroducción del oso pardo en el Pirineo central y occidental, llevadas a cabo durante los últimos veinte años, han sido objeto de debate y controversia entre las diferentes partes implicadas. Los mayores opositores han sido los políticos y organizaciones locales, principalmente vinculadas a la ganadería extensiva, alegando grandes daños y pérdidas a raíz del creciente número de ejemplares de oso en sus tierras.

Aquí empieza el gran problema. Ganaderos acostumbrados a la ausencia del oso contra ecologistas que luchan por mantener en equilibrio la biodiversidad de los Pirineos. El factor económico y antrópico frente la concepción de una naturaleza salvaje y viva con derechos independientes a los intereses de las personas. Pero claro, ¿qué tiene más fuerza de decisión? ¿Quién tiene razón? Supongamos que ambos.  

El año 2014 el departamento de Territorio y Sostenibilidad de la Generalidad de Catalunya inicia el proyecto PirosLife (2014-18), con el objetivo de contribuir a la conservación de la especie en los Pirineos Catalanes. Sus objetivos son: conocer y consolidar genéticamente la población, diseñar una red de espacios de conectividad para el oso pardo y mejorarlos, demostrar que el riesgo “cero” de ataques a la ganadería y apicultura es posible, generar un clima de aceptación y coexistencia e incrementar y mejorar los espacios de coordinación internacional en relación al oso pardo. Ellos, sin duda, lo están intentado pero, tal vez, sus medidas están tardando demasiado en surgir efecto.

No cabe duda de que las relaciones con este tipo de grandes depredadores nunca han sido fáciles. Las pérdidas económicas por ataques de oso no son algo que invalidar ni infravalorar, ya que no sabemos la situación de esos ganaderos, ni el verdadero valor de sus pérdidas más allá del coste monetario. Pero, aún así, las demandas de los ganaderos tal vez sobrepasan la línea de la justicia. “OSO NO, PIRINEOS SEGUROS” es un cántico rotundo y constante en las manifestaciones de la Plataforma Transpirenaica, la gran impulsora de la oposición, que evoca no a un deseo de convivencia, sino a la eliminación drástica de la especie en su territorio. Tal vez sea una mala elección de palabras, pero sin duda están dejando bien claro el peso de sus propios intereses.

Hay matices que pueden desmontar la concepción idílica de la introducción del oso, como el hecho de que, la gran mayoría de ejemplares reintroducidos, son de Eslovenia: no se está introduciendo literalmente el oso pardo del Pirineo, algunos de los osos están siendo agresivos con el ganado y la gente se había acostumbrado a no convivir con él… todo eso conduce a un clima de descontento “justificado”, y a poner en duda si la reintroducción fue una necesidad o un capricho.

En Cataluña, a lo largo de los años 1996-2000, se atribuyó a los osos la muerte de 118 cabezas de ganado, principalmente ovejas. Con toda seguridad, las depredaciones realmente producidas por los osos fueron menores, al computarse cabezas de ganado muertas por otras causas y, ejemplares muertos consumidos como carroña por los osos. Durante los años 1998, 1999 y 2000, se le atribuyó la muerte de 397 ovejas y cabras.

 Estacionalidad de los daños atribuidos a los ejemplares de osos de Cataluña durante el período 1996-2000.^[2]

Estos ataques evidencian la interacción negativa que mantienen la ganadería extensiva y los osos, principal problema de la reintroducción de la especie. Pero la verdadera cuestión está clara: ya tenemos 52 ejemplares de oso pardo en el Pirineo, y una buena solución jamás irá cogida de la mano de la muerte de esos ejemplares, al igual que ignorar las demandas de los ganaderos y las personas que se sienten inseguras por la presencia del oso, aquellas que gritan y claman por unos “Pirineos seguros”, tampoco es una opción. Todos sabemos a dónde nos lleva esa clase de problemáticas donde la gente está enfadada y asustada; siempre acaba de la misma forma: la caza furtiva de la especie salvaje, como se intuye que ha pasado con el oso Cachou, del que recientemente se encontró su cadáver.

Ante este horizonte, la única solución factible necesita una colaboración y un esfuerzo extra por ambas partes. ¿Se podría alcanzar una coexistencia entre los dos? La respuesta es sí, puede ser posible mediante estrategias más ambiciosas.

En primer lugar los ataques se verían drásticamente reducidos si se cambia la forma de cuidar los rebaños. Los ataques suelen producirse ante la presencia de ganado sin ningún tipo de protección. Una forma de cambiar eso sería a través de iniciativas y ayudas fomentadas por la administración. Los pastores se sienten inseguros, tienen miedo, “Antes de la llegada de los osos, subir los animales a la montaña era una liberación. Ahora cada semana es un malvivir, no sabemos cómo los encontraremos y nos vamos con el corazón encogido…”, expresa Montse Barado, de casa Armengol de Sorpe (Pallars Sobirà)^[3]. La administración puede y debe ayudarles, y aunque ya hemos comentado algunas medidas positivas realizadas por PirosLife, está claro que hay que ir un poco más allá.

Los perros de protección en los rebaños, especialmente la del mastín y la del montaña de los Pirineos, son una medida básica para la protección del ganado. Numerosos datos demuestran que su presencia reduce significativamente las probabilidades de que los rebaños sufran ataques. En el caso de colmenares, también se podría financiar cercados electrificados. Por otro lado, también se debería evitar la presencia de basura o comida de origen humano que pueda atraer a los osos.

Y si queremos darle un valor económico al oso (que es la única forma de que, por desgracia, algunos tomen por válida su presencia), el programa de reintroducción del oso pardo, a parte de todas las finalidades con el valor natural y ecológico, también puede ser un elemento dinamizador de la vida socioeconómica y una oportunidad turística (en el sentido de turismo rural y respetuoso medioambientalmente) para el territorio donde este está presente.

Un ejemplo es el del Parque Natural d’AdamelloBrenta, en Italia, donde la reintroducción de la especie entre el 1999 y 2002, coincidió con el aumento de entre un 60 y un 70% de los visitantes del parque. También se destaca el caso de la Sierra Cantábrica donde el oso pardo se utiliza como símbolo de naturaleza salvaje y como reclamo turístico.

En diferentes parques naturales se han diseñado actividades ecoturísticas que han sido piezas clave para un desarrollo sostenible y una diversificación de la economía de la zona; convirtiéndose así, en un referente internacional para la observación del oso pardo y el descubrimiento de su entorno natural.

Podemos encontrar actividades organizadas y centradas en estos animales, rutas familiares para conocer el hábitat de los osos, actividades para aprender a identificar su rastro y los restos que deja en el territorio. Incluso expediciones para avistar, a una gran distancia para no interferir en su rutina diaria, a estos grandes mamíferos en su vida en las montañas del Pirineo.

Y por último, pero no por ello menos importante, podemos hablar del miedo. Debe mencionarse que los ataques a personas son muy poco frecuentes, los osos son generalmente muy tímidos y es difícil toparse con algún ejemplar, incluso en zonas donde son abundantes. Detectan a los humanos a una gran distancia gracias a su olfato y oído privilegiados y los ven como una amenaza, por lo que huyen antes de ser detectados para evitar confrontaciones… y al contrario de lo que se cree, el oso pardo no es agresivo, sólo ataca cuando se ve amenazado o sorprendido, como fue el caso del único ataque de oso a una persona desde el inicio de su reintroducción, donde un cazador sorprendió a una osa con sus perros de caza, y la cual lo atacó antes de huir, causándole heridas de poca gravedad al hombre.

En definitiva, quizás no la hemos liado parda. Es cierto que la situación está en un punto delicado, pero una relación beneficiosa entre las dos partes puede ser posible si se llevan a cabo las medidas apropiadas.

Para conseguir solucionar el conflicto se tienen que escuchar las necesidades de las partes implicadas y sus opiniones, pero sobre todo, debemos mirar por la seguridad de los 52 osos pardos que habitan en el territorio, y que, por supuesto, no tienen la culpa de esta situación, no puedes condenar a un animal por pensar en su propia supervivencia y actuar de acuerdo con sus necesidades, a fin de cuentas es lo que todos hacemos, la única diferencia es que a un oso no puedes decirle que no se le está permitido cazar.

Grup 1

Sonia Carazo

Paula Garcia

Pol Olivella

Alba Orellana

Paula Ramírez

Clara Ribes

REFERENCIAS

Dugi-doc.udg.edu. 2020. [online] Available at:

https://dugi-doc.udg.edu/bitstream/handle/10256/17055/CuatrecasasEstevezJordi_Treball.pdf?sequence=1&isAllowed=y

Secem.es. 2020. [online] Available at:

Click to access Galemys-14-2-02-Palazon-27-48.pdf

Escales, C., 2020. Los Osos Afianzan Su Vida En El Pirineo. [online] elperiodico. Available at: https://www.elperiodico.com/es/sociedad/20200507/los-osos-afianzan-su-vida-en-el-pirineo-7947832

Piros Life. 2020. Qué Hacer Si Nos Encontramos Con Un Oso – Piros Life. [online] Available at: https://piroslife.cat/es/el-oso-pardo/que-hacer-si-nos-encontramos-con-un-oso/

Rabal, T., 2020. Manuales De Buenas Prácticas Del Proyecto Piroslife – Piros Life. [online] Piros Life. Available at: https://piroslife.cat/es/manuales-de-buenas-practicas-del-proyecto-piroslife/

---

^[1] Imagen extraída de: https://www.radiohuesca.com/comarcas/los-ganaderos-del-pirineo-se-manifiestan-en-defensa-de-la-ganaderia-extensiva-y-contra-la-reintroduccion-del-oso-22082019-128525.html.

^[2] Imagen extraída del artículo “Resultados De Una Translocación De Osos Pardos De Eslovenia A Los Pirineos Centrales”, para más información consultar el cuarto enlace de las referencias.

^[3]Extraído del artículo de El Periódico “Los osos afianzan su vida en el Pirineo” de Carme Escales publicado el 07/05/2020, para más información ver el tercer enlace de las referencias.