Un mar de plàstics

Molt més que un problema humà

UNA DOSI MORTAL

Aproximadament nou milions de tones de residus plàstics acaben a l’oceà cada any, amenaçant els nostres ecosistemes, la vida marina i la salut humana.

UN CREIXEMENT INSOSTENIBLE

El desenvolupament econòmic augmentarà el total de residus un 70 % els pròxims 30 anys.

L’ETERNA HORA

El primer plàstic va ser creat amb l’objectiu d’obtenir un material resistent que pogués perdurar molts anys. No obstant, els humans l’hem convertit en un material que utilitzem unes poques hores però que perdura milers d’anys.

La gran quantitat de residus abocats al mar any rere any són un problema cada cop més i més important. Un informe presentat pel Banc Mundial i l’Oficina Internacional de Reciclatge apunta a que el desenvolupament econòmic augmentarà el total de residus un 70% els pròxims 30 anys, al voltant de les 54 milions de tones de deixalles. Alguns d’aquests residus acabaran en llocs com Ghana o Paquistan, on s’abocaran les quantitats de 54 i 41 tonelades de plàstic respectivament, i tota la resta s’acabarà abocant al mar, creant-se així diverses illes quilomètriques de brossa, formades a causa dels corrents marins. Actualment l’illa brossa més important és la de l’oceà Pacífic, on s’han acumulat 1,6 milions de quilòmetres quadrats de residus, amb un pes total de 80.000 tones.

Tots aquests plàstics no només són un problema pels humans, sinó que també ho són per a totes les espècies marines i algunes aus. En primer lloc, són trampes mortals per tots aquells éssers que es queden atrapats, en segon lloc es converteixen en l’aliment d’aquells animals que els confonen i se’ls mengen i finalment i degut a l’impacte de la llum solar, es van fotodegradant i per tant fragmentant-se en micropartícul·les que són ingerides de manera involuntària per animals marins, i d’aquesta manera arriben a la nostra cadena alimentària. En qualsevol cas, provoquen la mort dels milers d’individus que habiten en els mars i oceans i que interactuen de manera directa amb aquests plàstic.

La problemàtica per tant és important i implica a tothom, però ens trobem amb dues postures ben diferents. D’una banda molts països s’han adonat del problema, cada cop més rellevant, que representen tots aquests plàstics, i mica en mica estan intentant minimitzar els abocaments de residus plàstics als mars, alhora que intenten eliminar tots aquells que ja s’han abocat. Un exemple d’aquesta implicació  el trobem a Alemanya, on s’ha implantat un Sistema de Retorn anomenat “Pfand”, que ha  reciclat el 98,5% dels envasos convertint-los en nous envasos, a més d’aplicar un suplement d’entre 8 i 15 cèntims en els envasos reutilitzables i de 25 cèntims en el cas dels d’un sol ús, aquests diners es retornen quan es retorna l’envàs al supermercat en forma de descompte o de devolució de l’import.

D’altra banda però, molts països com ara la Xina, Indonèsia, les Filipines o Vietnam segueixen una escalada massiva a l’hora de l’abocament de residus plàstics al mar, cal dir però que que els països subdesenvolupats i en vies de desenvolupament no solen estar regits per una legislació medioambiental estricta i per tant és més “simple”, legislativament parlant, fer la vista.


“ En el temps que has trigat en llegir aquesta frase, més de 1.000Kg de plàstic han estat abocats al mar”

Julen Àlvaro

Per sort, moltes organitzacions han començat a posar-se en marxa per a que aquest problema es minimitzi el màxim possible, en són exemples:

  • El CRAM, que es defineixen com una Fundació de Conservació i Rescat d’Animals Marins. Aquesta fundació té la seu al Prat del Llobregat, allà recullen setmanalment desenes d’animals que han patit alguna controvèrsia i necessiten ajuda mèdica. La seva tasca, però, no acaba aquí, ja que també treballen en l’àmbit de la conscienciació, educant tant a nens com a adults.
  • Un altre exemple és l’associació “5Gyres” la qual vol disminuir la contaminació deguda al plàstic mitjançant la investigació, aquesta va ser la primera en determinar quant plàstic hi ha a la superfície dels oceans, més o menys unes 270.000 tones mètriques.
  • Finalment, tenim l’associació “4Ocean” que ha trobat la manera de fer que els pescadors de Bali, Indonèsia (zona altament afectada pels residus plàstics), en comptes d’intentar pescar peixos, treball difícil entre tant de plàstic, pesquin plàstic, generant d’aquesta manera una economia sostenible, ja que venen productes fets a partir del reciclat dels plàstics rescatats. Aquesta associació amb els anys ha anat ampliant fronteres i ja treballa a diversos punts del planeta, incidint també en la conscienciació de la població.

QUÈ HI PODEM FER NOSALTRES?

  1. Reduir l’ús de plàstic i intentar substituir-lo per a materials biodegradables.
  2. Educar a la població introduint-los conceptes com la sostenibilitat i conscienciar a aquesta del greuge de la problemàtica.
  3. Establir un sistema de retorn d’envasos a botiga, essent aquests de vidres o materials reutilitzables.
  4. En cas d’ús, al finalitzar la vida útil d’aquest, portar-lo al punt de reciclatge corresponent.

Article “¡TARIQUIA DE PIE, NUNCA DE RODILLAS!”

Des de ja fa uns anys al Departament de Tarija (Bolívia), la empresa extractora Petrobras està intentant reactivar pous d’extracció d’hidrocarburs que hi ha a Tariquía. El fet de que s’hagin dut a terme negociacions entre el Govern Estatal i Petrobras, targiversant la informació als indígenes residents de la zona, ha generat un conflicte ambiental amb una forta incidència. Concretament aquesta extracció es vol dur a terme a la Reserva Nacional de Flora i Fauna de Tariquía.

Mapa de Bolivia per regions, amb la província de Tarija en groc

El conflicte està passant a Sud-Amèrica, a l’Estat Plurinacional de Bolivia, presidida per Evo Morales. Bolívia és un país amb 11 383 094 habitants i un PIB de 95088 milions de dòlars totals. El país està organitzat amb 9 departaments i la seva capital és Sucre.
El conflicte que tractem en aquest article, concretament, es situa al Departament de Tarija. Aquest departament, el més petit en quan a extensió, es troba a l’extrem sud del país, ocupant 37 623 km2 i amb una població de 482 196 habitants. En els últims anys, Tarijia ha experimentat un gran creixement econòmic gràcies a l’explotació dels recursos naturals, considerant-se el segon departament amb menys pobresa dins de l’estat bolivià. Al sud-oest del Departament de Tarijia hi trobem localitzada la Reserva Nacional de Fauna i Flora de Tariquía; reserva fou declarada com a tal el 1989. Consta de 246.000ha i allà hi ha identificades unes 609 espècies de plantes i 415 espècies de fauna diferents. L’explotació de la que parlàvem, de fet, s’estén per tot l’estat ja que part de l’economia de Bolivia prové de l’explotació dels recursos naturals, en concret miners i gasifers i en menor mesura petroliers i manufacturats. El PIB que es calcula que tindrà Bolivia a finals d’aquest any com a conseqüència d’aquestes activitats serà 3941 dòlars nominals.

Com a primer punt a destacar, el moment en què va esclatar el conflicte és quan el Departament Suprem nº 2366 va permetre l’extracció d’hidrocarburs al Parc Natural. En la problemàtica trobem diferents actors implicats, entre ells hi destaquen el govern local, l’empresa petrolera Petrobras, els representants de les 12 comunitats de la regió de Tarija així com “l’Asamblea del Pueblo Guaraní” (APG).
Des del moment en què el bosc es va declarar Reserva Nacional ha anat passant per una sèrie de transformacions, ja que és una zona atractiva per les explotacions de petroli. És en el 2015, que la problemàtica al Departament de Tarijia es va iniciar, quan es va permetre l’extracció d’hidrocarburs del Parc.
Al cap de 2 anys l’empresa Petrobras veu la seva oportunitat per explotar aquesta zona i treure’n tot el profit possible. És llavors quan comencen les primeres marxes protagonitzades pels comuneros (residents de la zona) que s’oposen a l’activitat petrolera dins la reserva, on el lema de la marxa era: “Paso a paso por la dignidad, Tariquía de pie nunca de rodillas”. Un any després, tot i les marxes de la població local el govern de Bolívia aprova 3 contractes d’exploració i extracció d’hidrocarburs a les àrees de San Telmo Norte i Astillero, passant-se per alt les gestions necessàries i sense haver-hi transparència ni tenir en compte l’impacte ambiental i social generat a la zona. Malgrat això el ministre d’Hidrocarburs, Luis Alberto Sánchez, assegurava al diari El País que no pararia l’execució d’un projecte que mirat amb bons ulls podria proporcionar 5.000 milions de dòlars al país, que “compleix amb tota la normativa”, que només afectarà al 0,008% de les 247.000 hectàrees de la reserva i que “compta amb el recolzament de les comunitats directament involucrades”, segons ell.

Bloc on actua l’empresa petrolera Petrobras

Avançant en el conflicte, l’empresa Brasilera Petrobras comença a fer efectiva la seva intenció quan el febrer d’aquest any 2019 un grup de treballadors de l’empresa intenta ingressar a la zona per començar els treballs d’exploració de San Telmo dins la Reserva. Arribats en aquest punt, els comuneros (residents) de Chiquiacá aconsegueixen aturar momentàniament l’exploració i explotació ja que van bloquejar la via d’accés, on van resistir durant 3 dies. Per aturar les manifestacions, la policia va intervenir violentament al bloqueig dels “comuneros” de Tariquía, qui s’oposen a l’explotació, amb la finalitat més immediata d’habilitar el pas per a l’arribada de funcionaris del Ministeri d’Hidrocarburs, YPFB, del Medi Ambient i Aigües i altres entitats. La tensió de la situació es feia palesa amb les paraules que deia indignada Barbarita Meza, dirigent del Comitè de Defensa del Cantón de Chiquiacá en una entrevista con Mongabay Latam: “Si ellos vuelven a entrar vamos a tomar otras medidas”. Més recentment, a l’abril d’aquest mateix any el governador de la regió (anomenada departament a Bolivia), Adrián Olivia, es pronunciava sobre el conflicte i anunciava que no permetrà que s’extregui petroli ni gas natural de la reserva, ja que encara que es vulgui fer a la força el poble no ho vol ni ho permet. El governador demana ara, al govern central, que es faci una consulta al poble per tal de saber l’opinió del poble amb certesa i conèixer si aquest projecte es pot aplicar o no.

Sociograma del conflicte:

En última instància, val a dir que el conflicte ha passat per etapes convulses i tenses; arribats en aquest punt, tenim en estat latent un conflicte no resolt que de molt ben segur donarà peu a més estira i arronsa entre locals, governadors i empresaris. Queda per veure a quins resultats portarà la realització de la consulta ciutadana sobre quina és la seva opinió sobre com ha d’obrar el govern i fer front a la problemàtica. Un conflicte més que mostra com la societat occidental s’aprofita dels recursos il·limitadament, passant per alt tots els impactes possibles.

Petrobras al Parc Natural de Tariquía (Bolívia)

CATALÀ:

Actualment a Bolívia, a la reserva natural de Tariquía, l’empresa petrolera que es dedica a l’extracció d’hidrocarburs Petrobras vol obrir un pou d’extracció d’aquests. L’Estat de Bolívia el 2015 va aprovar el Decret Suprem nº 2366 del qual es permetia l’extracció d’hidrocarburs a les Reserves Naturals. A partir d’aquí va néixer el conflicte. Es va firmar un contracte entre l’Estat i la petrolera pel qual es permetia fer l’explotació. En aquest contracte no hi va haver transparència ni es va tenir en compte l’impacte ambiental i social a la zona. Això ha generat mobilitzacions socials dels residents de Tariquía i associacions ecologistes que han aconseguit aturar temporalment l’avanç d’aquest projecte.

ESPAÑOL:

Actualmente en Bolívia en la reserva natural de Taríquia, la empresa que se dedicaba a la extracción de hidrocarburos Petrobras, quiere abrir un pozo de extracción. El Estado de Bolívia en 2015 aprovó el Decreto Supremo nº 2366 el qual permetia la extracción de hidrocarburos a las Reservas Naturales. En ese momento nació el conflicto. Se firmó un contrato entre el Estat y la petrolera el qual permetia la explotación. En este contrato no huvo transparéncia ni se tuvo en cuenta el impacto ambiental y social en la zona. Esto generó mobilitzaciones sociales de los residentes de Tariquía y associaciones ecologistas que han conseguido aturar temporalmente el avance de estos proyectos.

ENGLISH:

Nowadays in Bolivia, in the Tariquian Natural Reserve, an hidrocarbur oil business wants to start an extraction of oil. On 2015, the State aprovated the 2366 Supreme Decree which permited the hidrocarbur extraction on Natural Reserves. It was the moment when the conflict just started. After that, a contract whic permited to start the explotation was signed between the State and Petrobras. There weren’t transparence during this signature and moreover they didn’t consider the environmental and the social imoact in the zone. This has generate social mobilisacions of Tariquian residents ans ecologists associations who have achieved stopping temporaly the evolution of this project.

DEFORESTACIÓN GLOBAL

Historia de la Desforestación:

Hasta los tiempos del Neolítico el mundo estaba cubierto por grandes hectáreas de bosque, aproximadamente la superficie boscosa del planeta era de unos 6.200 millones de hectáreas.
Encontramos pues el principal motivo de la desforestación tiempo atrás, la agricultura.
A lo largo de los siglos se han producido grandes talas de árboles para la creación de campos de cultivo por todo el globo. Gracias a la agricultura el hombre adquirió un territorio propio, dejando de lado sus costumbres nómadas de antaño.
Pese a que al principio la desforestación fue un proceso bastante bueno, con el paso del tiempo fue convirtiéndose en un problema mucho mayor, la erosión total del terreno de muchas partes del mundo.
Hace 10.000 años el ser humano taló una gran cantidad de bosques para crear tanto campos de cultivo como algunos caminos. Se dice que en la edad de piedra ya se hicieron caminos que llevaban desde Europa hasta Siberia. Además, que las aldeas que se fueron formando también acabaron conectadas por estos caminos.

Países más afectados:

En 2018, se perdieron alrededor de 12 millones de hectáreas de vegetación en las regiones tropicales. Esto equivale a 30 campos de fútbol por minuto. A pesar de ser menor a la del 2016 y 2017, sigue siendo la cuarta tasa más alta de pérdidas desde que comenzaron los registros en 2001.
Una particular preocupación es la destrucción continua de lo que se denominan bosques primarios, es decir los bosques nativos. Un área de estos árboles antiguos e intactos del tamaño de Bélgica se perdió en 2018, según el reciente informe Global Forest Watch del Instituto de Recursos Mundiales. Estas pérdidas se ubican mayoritariamente en primero, Brasil, hogar de la mayor parte de la selva amazónica con una pérdida de más de 1,3 millones de hectáreas en 2018.
La selva de la cuenca del Amazonas alberga cerca de 20 millones de personas. Entre ellas hay decenas de tribus que viven en aislamiento voluntario. Además de proporcionar alimento y refugio, los árboles en estas regiones son importantes para el mundo ya que funcionan como almacenes de dióxido de carbono y desempeñan un papel clave en la regulación del cambio climático global. Millones de hectáreas de estos bosques y selvas se han perdido en las últimas décadas, después de haber sido arrasadas por intereses comerciales o agrícolas.
El segundo lugar de la lista de países más deforestados de 2018 lo ocupa la República Democrática del Congo con una pérdida de bosques y selvas de más de 480.000 hectáreas, y el tercero es Indonesia, con casi 340.000 hectáreas. Colombia ocupa el cuarto lugar con una pérdida de vegetación de casi 177.000 hectáreas. El país registró un importante ascenso en la pérdida de vegetación que se vio por primera vez en 2016.
No es coincidencia que los países más deforestados sean casi en su totalidad subdesarrollados, ya que estudios han concluido que mientras más rico sea un país, menos deforestación sufrirá, y, además los países más ricos tienden a reforestar, es decir, a aumentar la cantidad de masa forestal.
En España, al igual que el resto de Europa por ejemplo, el territorio verde aumentó más de un tercio de 1900 al 2016 según un análisis realizado por Richard Fuchs de la universidad de Waningen en Holanda.
Esto sucede por dinámicas internacionales entre los países en los que los desarrollados prefieren importar madera y papel de los que están en vía de desarrollo para no verse afectados directamente por los problemas que puede causar la deforestación pero esto a últimas instancias acabara afectando a todos si no se hace algo al respecto.

Causas y efectos de la deforestación:

• Causas:
Entre las principales causas de la deforestación podemos encontrar algunas de la mano del ser humano y otras por fenómenos naturales.
Las causas mas comunes son: La agricultura (normalmente insostenible o monocultivada), ganadería extensiva, minería, explotación de recursos (madera y papel), expansión de núcleos urbanos (menos de un 1% de la total global). En cuanto a causas por fenómenos naturales suelen ser incendios, enfermedades forestales, inundaciones, tsunamis, terremotos, vientos huracanados, etc.
La mayoría de las fuentes de desforestación son ilegales, también se usa como blanqueo del dinero y así además sacarse un beneficio extra.

• Efectos: A continuación, los efectos mas evidentes y con mas impacto ambiental:

La pérdida de especies: La pérdida de hábitat puede conducir a la extinción de especies.

Emisiones de Carbono: Los bosques sanos ayudan a absorber los gases de efecto invernadero y las emisiones de carbono.
Ciclo del Agua: Los árboles juegan un papel importante en el ciclo del agua, ya que absorben la misma por la tierra a través de sus raíces y luego la liberan a la atmósfera. Cando los arboles desaparecen, el clima se vuelve mas seco.
Erosión del suelo: Sin raíces de los árboles para anclar el suelo y con una mayor exposición al sol, el suelo puede secarse, lo que lleva a problemas como el aumento de las inundaciones y la incapacidad de cultivar en las granjas.
Como consecuencia de los últimos dos puntos, el suelo pierde calidad, ya que al estar mas árido no puede sintetizar muchos de los nutrientes que facilitan el crecimiento de las plantas, así que muchas superficies deforestadas por la industria maderera, no pueden volver a ser utilizadas sin un previo tratamiento, que suele ser complicado y caro.

Soluciones:

Evitarla es sinónimo de prevención y búsqueda de alternativas ingeniosas que permitan reducir las talas de árboles para unos u otros fines, pero sobre todo, de una buena legislación y de su aplicación, así como de una imprescindible concienciación ciudadana.

Se trata, en todo caso, de un problema creciente, que afecta a todos los bosques tropicales, como el Amazonia, las selvas del África ecuatorial y del sudeste asiático.
Cada año desaparecen diez millones de hectáreas. Un desastre ambiental que, de seguir al ritmo actual, en menos de 300 años acabará con todos los árboles del planeta.

¿Cómo remediarlo, qué se puede hacer para que la explotación forestal se detenga? Son muchas sus causas, y para ello se deben tomar medidas de muy distinto tipo. Algunas son evidentes, como evitar la tala incontrolada (más allá de la prohibición legal, haciéndola cumplir), así como una explotación sostenible en materia agrícola o de uso de la madera.
Por ejemplo, con el incremento del reciclaje del papel, su menor uso o recurriendo a otras materias primas. Los ejemplos son innumerables. Una buena gestión forestal, una reforestación obligatoria, cultivar en zonas agrícolas destinadas al uso, etc. En general, la solución es compleja, y precisa de la colaboración de las distintas partes que la provocan, incluyendo la responsabilidad que tiene el consumidor como último eslabón de la cadena.

Conclusión:
La deforestación es un hecho que ocurre y que seguirá ocurriendo especialmente si las autoridades mundiales no toman las medidas necesarias para provocar un cambio.
No hay que dejar de lado el papel que jugamos nosotros, los jóvenes, ya que somos los llamados a generar ideas que en un futuro cercano lleven a una solución de este problema. Además, serviremos como creadores de conciencia en nuestro círculo cercano y en nuestras futuras generaciones.
El bosque en general, especialmente el tropical, ha experimentado una disminución drástica, lo que nos puede llevar a eliminar una fuente de riqueza no considerada hasta ahora. Con esto me refiero a eliminar una fuente de recursos medicinales, turísticos, climáticos y otros que están por conocerse.
En las partes donde nos presentamos para observar los terrenos se ve claramente la deforestación de lo que un día fueran cultivados por diferentes clases de árboles y arbustos. Y esto nos permite ver la necesidad de trabajar muy arduamente para ayudar en el sistema del medio ambiente. Debemos tener conciencia que al talar un árbol debemos cultivar otro en su lugar, hacer por lo menos a nuestro alrededor la tarea de reforestar en los lugares que aun se pueden salvar.

EL QUART CINTURÓ:

La controvertida autopista que mai s’acaba

La construcció del Quart Cinturó, Ronda Vallès o B-40, en procés des dels anys 60, ha causat una gran controvèrsia. Els ajuntaments de les poblacions afectades manifesten posicions contràries en relació a aquesta infraestructura. El motiu inicial pel qual es volia construir és per establir una bona connexió entre Sabadell i Terrassa degut a la precària connexió i gestió de les altres vies.

En el Vallès, als anys 60 va sorgir el projecte del Quart Cinturó, promogut per l’Estat, amb l’objectiu d’unir les ciutats compreses des de Vilafranca del Penedès (Alt Penedès) fins a Mataró (Maresme). A més, disminuir el trànsit de la C-58 que connecta el Vallès amb l’Àrea Metropolitana de Barcelona.  

El govern liderat per Jordi Pujol l’any 1985 (CIU) va tirar endavant el pla descrivint-lo com a “eix viari vital per garantir una bona connexió entre Barcelona i Europa”.

Ràpidament hi varen sorgir entitats tals com l’Associació per a la Defensa i l’Estudi de la Natura (ADENC), la Comissió Ecològica de la Federació d’Associacions de Veïns de Sabadell, la Unió Excursionista de Sabadell i la Unió de Pagesos (UP) que es posicionaven en contra d’aquesta construcció ja que pot comportar una sèrie d’impactes ambientals, socials i econòmics de gran escala.

Resultado de imagen de el quart cinturo

L’autopista travessaria zones rurals i parcs naturals com el Montseny i hi hauria una destrucció de l’espai natural de caràcter forestal i agrícola i la transformació del paisatge

La flora i fauna sofririen una alteració permanent.

I encara als beneficis econòmics que suposaria la construcció com una crescuda del comerç en les comarques que travessa i una crescuda del transport privat per la facilitat que comporta, els canvis ambientals son irremeiables.

Des de que es va plantejar dins a dia d’avui que segueix obert han anat canviant els líders del govern amb diferents ideals polítics i, això ha comportat que es deixi de banda y ha jugat a favor dels actors posicionats en contra de la construcció.

A l’actualitat el govern de Sánchez vol acabar el Quart Cinturó l’any 2020 vol donar continuïtat al tram de Terrassa a Granollers malgrat l’oposició de l’alcalde de Sabadell, Maties Serracant. D’aquesta manera es dedicaran 472.000€ al tram comprès entre Terrassa i Caldes de Montbui, sempre i quan els pressupostos s’acabin aprovant.

A més, la continuïtat del projecte també depèn en part del que dictamini el Pla Específic de Mobilitat del Vallès, un estudi elaborat per les administracions locals i comarcals per definir les necessitats de mobilitat del territori i analitzar la viabilitat de futurs projectes.

És per això que aquest any 2019 s’espera que es consolidin algunes variables necessàries que permetin tirar endavant el projecte, tals com un estudi del Vallès, l’aprovació de la Generalitat, o un suport clar del ministeri de Foment, cosa que segurament significarà que el pla s’acabi aprovant a finals d’any o el 2020.

Tal com el portaveu d’ADENC, Toni Altaió ens va comentar “si el govern estatal hagués volgut, ja s’hauria construït el Quart Cinturó per moltes objeccions d’alcaldes o organitzacions ecologistes que hi hagués hagut, doncs tenien el poder, els diners, i els recursos, per fer-ho”.

LA PESTA CÀRNICA

La indústria càrnia és desemmascarada i es converteix en un dels principals focus de la infecció al medi ambiental. Tot i la seva inexistència en moltes campanyes d’organitzacions i entitats mediambientals, res ha pogut evitar la seva aparició com a causant de la crisi ambiental.

La contaminació d’aigua dolça de la comarca d’Osona es basa, principalment, en la contaminació per purins. Les macro indústries són les principals causants d’aquest problema. Osona sempre ha estat una comarca on ha predominat la indústria càrnia porcina, però els darrers anys s’ha industrialitzat de manera que per cada habitant de la zona, equivalen 6 porcs. Aquesta nova macro indústria comporta una entrada enorme de nitrogen que no pot ser absorbit pel territori, per exemple: els pinsos que alimenten els porcs provenen de Sud-amèrica. Els purins es generen per l’aigua de neteja que es mescla amb els excrements del porc i és per això que és difícil la seva eliminació, ja que la majoria és aigua i contamina tot el subsòl. Aquests purins afecten la totalitat de la comarca com també passa a molts altres indrets del món. Sense aigua no hi ha vida, salvem-la.

L’AIGUA DOLÇA

L’aigua dolça és un recurs natural, renovable i indispensable per la vida humana i animal. Aquest recurs està distribuït molt irregularment. D’aquesta manera, depenent del clima de cada país, n’hi ha més o menys quantitat.


PAÏSOS DESENVOLUPATSPAÏSOS SUBDESENVOLUPATS
Agricultura i ramaderia75%80%
Indústria20%10%
Ús domèstic5%10%

Barcanova, SA. Llibre de text de Geografia

Un 75% de l’aigua dolça s’usa per a l’agricultura. En aquesta dada englobem l’aigua utilitzada en tots els processos, tant en els sòls que han d’irrigar-se per fer l’agricultura viable com per augmentar collites i millorar-les. El que més s’amaga, però, és que l’activitat agrícola contamina grandioses quantitats de la poca aigua dolça del planeta. Les capes subterrànies i superficials són contaminades per la producció industrial del bestiar.

Segons Jesús Soler Vilaró, expresident del Grup de Defensa del Ter, és tanta l’aigua necessària per a bestiar que pobles com el Lluçanès, on fa 30 anys disposaven d’abundants litres, “ara es veuen obligats a portar aigua del Vilaseca de Ter i altres municipis pel simple fet de l’aparició de grans granges industrials”. Aquest fet apuja l’impost dels ciutadans de la població. Cal destacar que, indirectament, l’aigua és contaminada a través de l’ús de productes químics com els pesticides i agregats alimentaris com les hormones o els antibiòtics, entre altres.

LA CARN

S’ha treballat en diversos estudis per saber la quantitat exacta, si més no, estimada de litres que calen per 1kg de carn. Segons el Departament d’Ecologia de la Universitat de Cornell, el professor David Pimentel ha investigat i calculat els litres necessaris de diversos aliments.

1 KG DE…LITRES D’AIGUA
Patates500 L
Blat900 L
Carn de pollastre3.500 L
Carn bovina100.000 L

Ens adonem de la despesa escandalosa d’aigua que cal per produir carn bovina en comparació amb els productes vegetals o cereals.

La producció agrària, incloent-hi la producció ramadera, consumeix més aigua dolça que qualsevol altra activitat. La irrigació de l’agricultura occidental és l’origen del 85% de l’aigua dolça consumida.

L’aigua necessària per produir diversos aliments i el farratge oscil·la entre els 500 / 2.000 litres d’aigua per kg de cultiu produït.

La producció d’1 kg de proteïna animal requereix aproximadament 100 vegades més aigua que la producció d’1 kg de proteïna del gra. Les quantitats d’aigua necessàries per a la producció de carn varien segons l’animal. En contrast amb la carn de vaca, 1 kg de pollastres d’engreix es poden produir amb aproximadament 2,3 kg de gra que requereix aproximadament 3.500 L d’aigua.

Fins ara només hem parlat de l’aigua superficial, i hem vist que es veu contaminada, però també hem de tenir en compte l’aigua subterrània, que també presenta un índex de contaminació, en funció de si prové o no del consum càrnic. El País  “assegura que el 41% dels aqüífers està contaminat per nitrats i que 24 masses d’aigües subterrànies depassen els límits que l’OMS recomana per al consum humà”. (Dades sobre el 2013) i Ecologia.cat diu que: “L’aigua subterrània pot contaminar-se per causes antropogèniques (degudes als éssers humans), com la infiltració de nitrats i altres abonaments químics molt solubles usats en l’agricultura, que sol ser una causa greu de contaminació dels subministraments en planes d’elevada productivitat agrícola i densa població”. El GDT (Grup de defensa del Ter) fa anys que lluiten contra l’abocament de purins que s’està duent a terme a Osona i que malmet l’aigua exageradament. Un estudi realitzat demostra que fonts com les de Masies de Voltregà conté 540,0 nitrats (mg/l). Alguns estudis realitzats en diverses comunitats indiquen que la ingesta mitjana de nitrats a través de l’aigua és d’uns 50 mg/dia.

ELS PORCS

Els Estats Units i Espanya són els que encapçalen el cens amb 71.500 milions de porcs i 29.232 milions, respectivament. En aquesta fotografia(1) també es pot veure que Espanya té més del doble de porcs que el Canadà, tot i ser un territori, en proporció, molt més gran.

El cicle de la vida del porc i com es gestiona té molt a veure amb el tipus d’indústria que el tracta. El porc comença la seva vida en una granja on el procés de reproducció dels porcs està totalment controlat genèticament (canvia segons de quina forma serà explotat el porc) i també de forma que els porcs es puguin reproduir com més millor, ja sigui natural o artificialment. Quan el porc és prou gran comença el vertader cicle; les granges d’engreix que posteriorment procedeixen a l’escorxador on es processa tota la carn i a continuació arriba a la carnisseria.

Es pot relacionar aquest cicle del porc amb la problemàtica que estem tractant, ja que en el moment d’engreixar els porcs o de mantenir-los és quan s’acumula gran part dels purins que contaminen les aigües. També té a veure amb el deteriorament del medi la procedència dels pinsos que els donen per engreixar-los i com es gestionen els recursos que permeten mantenir els animals. Un dels problemes que existeixen a Catalunya és la gestió de l’engreixament dels porcs, igual que d’on prové el pinso que s’utilitza i tota l’aigua usada en el procés.

(1)

PER REFLEXIONAR

És evident que les macro explotacions ramaderes tenen un fort efecte negatiu sobre el medi ambient. Són moltes les conseqüències destructives que afecten el planeta. Des de la mirada mediambiental, reduint el consum de carn, el món passaria a ser més sostenible. Ens hauríem de plantejar tot el que consumim i la petjada ecològica que deixam al nostre pas i reduir el consum de carn i sobretot la carn que produeixen les macro indústries. Aquest món necessita un canvi, un canvi de consciència, de manera de fer, de mentalitat…

REFERÈNCIES

L’or blau el recurs més preuat del segle XXI

Eloi Batalla, Xavi Hidalgo, Abril Martín, Carla Argilés, Eric Sancho, Paula Amer

La mala distribució i gestió de l’aigua potable són conflictes actual i d’alta importància al nostre planeta, sovint molt lligats a grans interessos geopolítics que tenen un gran impacte sobre una gran part de la població mundial. A causa del canvi climàtic, la contaminació i les guerres, l’escassetat d’aigua pot ser un dels majors reptes per a la humanitat aquest segle XXI però per abordar aquest tema cal que ens fem la pregunta: “Realment hi ha una falta d’aigua potable o es que hi ha una mala distribució del recurs?”

Introducció

L’aigua és un element indispensable per la vida, de fet és ben coneguda la seva importància, ja que és la molècula sobre la qual es desenvolupen molts dels processos biològics interns més importants. Els humans no podríem prescindir de l’aigua neta i potable, ja que podríem agafar malalties derivades de la contaminació o de la mateixa deshidratació del cos. La majoria dels éssers humans hem tingut la creença que l’aigua és un bé gratuït i sempre disponible però els últims temps això ha deixat de ser així. Actualment en tots els continents hi ha una preocupació justificada per la disponibilitat d’aquest element (Domingo J., 2009). Tots aquests motius van portar a reconèixer internacionalment el dret humà a l’aigua i al sanejament. L’Organització de les Nacions Unides va proclamar el 2003 que la dècada dels anys 2005 al 2015 seria la Dècada Internacional per l’Acció “L’aigua font de Vida” argumentant que: “L’Aigua és fonamental pel desenvolupament sostenible, en particular per a la integritat del medi ambient, l’erradicació de la pobresa i la fam i per la seva importància per la salut i el benestar humà” (ONU, 2003).

Distribució dels recursos hídrics al món

L’aigua és un recurs abundant a la Terra, però només una part és aprofitable per beure, regar o netejar, per això s’ha de gestionar de forma sostenible com un recurs preuat i que el seu aprofitament actual no comprometi les generacions futures. Aquest recurs però, no està repartit de forma uniforme, hi ha territoris que disposen molta més aigua que d’altres, per exemple Amèrica del Sud, amb el 6% de la població mundial, té el 26% dels recursos hídrics mundials, en canvi, Àsia amb el 60% de la població mundial, només posseeix el 36% dels recursos hídrics mundials. (Rocha A. 2009) .

En aquest mapa podem veure com estan repartits els recursos hídrics renovables a cada país per any. L’aigua renovable és la quantitat màxima d’aigua que es pot explotar anualment (tant superficial com subterrània) a un país sense alterar l’ecosistema i que es renova a través de la pluja. Podem observar que les zones amb menys aigua disponible són les zones desèrtiques d’Àfrica i Orient mitjà, però així i tot encara parlem de quilòmetres cúbics d’aigua disponible. Addicionalment també hem de mencionar que no tots els països tenen la mateixa població i per tant la demanda d’aigua tampoc serà igual en tots els territoris.
Podem observar en aquest mapa que quan parlem en termes de per capita, la quantitat d’aigua disponible per a cada persona per any és més limitat respecte la quantitat d’aigua total, sobretot en els països més poblats. L’aigua disponible, si no hi ha tecnologies que ho evitin també s’espera que disminueixi per l’increment de la contaminació. L’any 2050 la població mundial arribarà als 9000 milions, dels quals el 80% que estarà ubicat en uns 60 països, tindrà escassetat d’aigua (Rocha A. 2009).

D’exemples n’hi ha molts, un dels casos dramàtics actuals és Kuwait amb la xifra de 10 m3/hab/any. (FAO, 2017)
La major part de l’aigua utilitzada al món correspon a l’agricultura, també als països més secs, per això la gestió de l’aigua de reg és molt important, ja que es pot arribar a requerir xifres de més de 1000 m3/hab/any si contem l’aigua destinada a produir aliment. Però tal com mostra el mapa anterior hi ha molts països que no arriben a aquesta xifra, per això s’ha de recórrer a altres mètodes per a poder alimentar la població (Rocha A. 2009).

Figura 3. Retirada d’aigua per ús. Font: FAO (2016)

L’aigua virtual
 El concepte d’aigua virtual va ser introduït en 1993 pel professor John Anthony Allan de la Universitat de Londres. Es defineix com la quantitat d’aigua que es necessita per a produir alguna cosa (normalment aliments) i també el procés de preparació i transport. És un indicador molt útil quan volem saber les magnituds d’aigua inherents que s’exporten a través d’altres mercaderies. Si un país exportés un producte que exigís molta aigua virtual per a la seva producció seria equivalent al fet que s’estigués exportant aigua, de tal forma el país importador no necessita utilitzar aigua pròpia per obtenir aquest producte i la podria dedicar a altres fins.
Aquest comerç s’incrementarà en un futur de la mà d’una demanda creixent, paral·lela a l’esgotament i contaminació dels recursos. Aquests productes seran principalment els aliments bàsics com els cereals o l’arròs que tenen un preu per tona bastant baix (Domingo J., 2009).

Creixement econòmic o aigua, complementaris o incompetents?
 Perquè els mercats funcionin eficientment s’han de donar dues condicions: Que no hi hagi diferències entre el cost privat i el cost social i que tots els béns i serveis intercanviats en els mercats han de ser privats i no públics. (Domingo J., 2009)
Això ens porta a relacionar els problemes hídrics amb l’estructura de l’economia mundial, ja que hi ha països que utilitzen molta més aigua que la que podrien utilitzar en condicions de no intercanvi. Aquest concepte en diem la petjada hídrica d’un país i el definim com el volum d’aigua necessari per a la producció de productes i serveis consum.
Aquest intercanvi de mercat causa que països que disposin de recursos hídrics en abundància o no els puguin vendre (en forma de l’aigua virtual) als països amb una major petjada hídrica. Això pot incentivar als països que vulguin créixer econòmicament puguin sacrificar part dels seus recursos hídrics per fer créixer el PIB.

Fig. 4, Relació entre el % de població amb accés a l’aigua potable i el PIB per país (2017). Autor: Econflictes (E. Batalla)
En aquest mapa podem observar la relació de les dues variables on els colors que omplen l’àrea de cada país corresponen al percentatge de gent amb aigua potable i el diàmetre dels cercles mostra la dimensió del PIB del país. Podem observar que no hi ha una relació directa entre el percentatge de població amb accés a l’aigua potable i el PIB de cada país, hi ha països amb un nivell molt baix d’accés a l’aigua potable i que tenen un PIB tant o més gran
que països que tenen assegurada l’aigua potable al 100% de la seva població.

El comerç mundial d’aigua ens fa pensar que hi ha països en vies de desenvolupament que per créixer econòmicament estarien utilitzant el mercat de l’aigua virtual per aquest fi i deixant de banda les necessitats de la població.

Fig. 5, Relació entre el % de població amb accés a l’aigua potable i el pes de l’agricultura en el PIB. Autor: Econflictes (E. Batalla)
En aquest mapa podem observar la relació de les dues variables on els colors que omplen l’àrea de cada país corresponen al percentatge de gent amb aigua potable i diàmetre dels cercles mostra el pes de l’agricultura al PIB del país.
Podem veure que a molts dels països que estan per sota el 80% de població amb accés a l’aigua potable el pes de l’agricultura al PIB és més del 30%.
Nogensmenys també podem observar una relació directa entre el PIB per capita, l’Índex de Desenvolupament Humà i la falta d’aigua potable (mapes disponibles a l’annex).
Podem preveure com pot evolucionar la situació en un futur?

El canvi climàtic empitjora la crisi de l’aigua
 El futur és un dels enigmes que més preocupen a les nostres societats i els científics d’arreu del món i realment és molt incert. Nosaltres però, hem cregut com a exercici interessant elaborar aquest mapa on podem observar la relació de dues variables la disposició de les quals és diferent de la dels mapes anteriors. La variable que omple l’àrea dels països és la classificació climàtica de Köppen-Geiger i els cercles de colors representen el percentatge de població amb accés a l’aigua potable. Podem veure que els resultats són ambigus perquè podem observar països amb zones desertes i que disposen d’aigua potable per a tota la població i en canvi països equatorials amb pluges molt abundants que no disposen d’aigua potable ni per la meitat de la seva població. Cal fer menció que una variable que influeix sobretot en països desèrtics és la presència de rius des d’on poder extreure l’aigua, creiem que és una variable de pes així com la seva riquesa per importar aigua.
El canvi climàtic és un fenomen ja present actualment, és una alteració sense precedents causada per l’activitat antropogènica del medi físic i de tots els fenòmens intrínsecs a aquest. Actualment n’estem experimentant algunes de les conseqüències més immediates, però quines seran les conseqüències que tindrà aquest en un període a llarg termini? Possiblement desertificació d’una gran extensió de zones que actualment gaudeixen de recursos hídrics abundants.

Fig. 6, Relació entre el % de població amb accés a l’aigua potable i el clima. Autor: Econflictes (E. Batalla)

La guerra de l’aigua i el conflicte de Ghana, un presagi?
 Tots aquests fets que hem exposat poden fer que l’aigua sigui el conflicte geopolític més greu del segle XXI. S’espera que l’any 2025 la demanda d’aquest recurs tan important sigui un 56% superior al subministrament de i qui posseeixi aigua pot ser un blanc de saqueig forçat. (Domingo J.,2009)
També hi haurà conflictes entre els qui creuen que l’aigua ha de ser un bé comerciable i els que expressen que és un bé social relacionat amb el dret a la vida, de fet aquests conflictes ja han estat passant des de fa molt de temps. Un dels molts exemples que demostren aquest fet és el cas de la privatització de l’aigua a Ghana. Aquest conflicte il·lustra com d’un problema d’escala global se’n pot derivar un de regional.
El conflicte va començar als anys 80 del segle XX quan el règim de Rawlings, que en aquell moment era el governador del país, va rebre l’oferta del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional de rebre préstecs a canvi de reestructurar l’economia de Ghana.
Algunes d’aquestes reformes econòmiques van afectar sobre la gestió de l’aigua, per exemple es va intentar frenar l’aprofitament gratuït del recurs al·legant que s’havien de recuperar els diners dels préstecs per fer les instal·lacions i es va privatitzar la gestió de l’aigua. L’empresa pública que feia aquesta gestió, la Corporació d’Aigua i Clavegueram de Ghana va ser substituïda per la companyia Ghana Water Company Ltd. l’any 1999 per ordres del Banc Mundial i l’any 2001 es va fer un concurs públic per a seleccionar quina empresa privada transnacional prendria la gestió de l’aigua.
Davant d’aquest moviment la població de Ghana, alguns activistes locals i el Sindicat de Treballadors Municipals van actuar amb múltiples manifestacions, protestes i mobilitzacions. També van fundar la Coalició Nacional contra la Privatització de l’Aigua el mateix any 2001 i van aconseguir una pròrroga fins al 2006. Aquell any el Banc Mundial va aconseguir que l’empresa privada holandesa Aqua Vitens Rand Ltd. prengués la gestió de l’aigua. Però l’any 2011, després de molta pressió per part de les mobilitzacions de la població l’empresa privada no va renovar el seu contracte amb el govern i des d’aleshores la gestió ha sigut pública.
Durant els anys que va durar la privatització el nivell de demanda d’aigua per capita i per dia baixés de 45 litres a 20 litres d’aigua. També va causar que el subministrament d’aigua potable a escala nacional baixés del 46% al 30% de la població. Es va estimar que només el 66% d’habitants residents en ciutats i el 37% d’habitants residents en zones rurals tenien accés a aigua potable, la gestió privada no va millorar les condicions d’accés a l’aigua potable.
Ghana el 2017 tenia cobert l’accés d’aigua potable al 88% de la seva població, el 21,08% del seu PIB venia de l’agricultura (FAO, 2017), per tant podem veure una recuperació força bona des de la desprivatització, però encara existeix el problema estructural de l’exportació de grans quantitats d’aigua virtual, de fet Ghana és el novè país que exportava més aigua virtual l’any 2009 amb la important xifra de 18 Km3/any.

Fig. 7, Pintada de protesta contra la privatització de l’aigua a Ghana. Font: EJAtlas

Conclusions

  • No només els governs, sinó que també els consumidors, els comerços i la societat en general han de jugar un paper important per a aconseguir una millor gestió dels recursos hídrics.
  • La creixent demanda d’aigua ha generat que països hagin de comprar aigua (directament o mitjançant l’aigua virtual) per a proveir les necessitats de la seva població.
  • El mercat global ha generat que països per a créixer i augmentar el PIB hagin d’exportar grans quantitats d’aigua virtual quan no tenen cobertes les necessitats de la població.
  • El PIB d’un país segons l’economia neoclàssica es pot considerar un indicador de benestar però a la pràctica veiem que no és així, a tall d’exemple el PIB d’un país no està relacionat directament amb el percentatge d’accés a l’aigua potable per part de la població.
  • Amb el canvi climàtic la situació pot empitjorar greument.
  • La gestió privada de l’aigua no assegura una millor qualitat del servei.
  • Finalment responent a la pregunta: “Realment hi ha una falta d’aigua potable o es que hi ha una mala distribució del recurs?” volem destacar que existeix el problema estructural econòmic de la mala distribució dels recursos hídrics, ja que prevalen els econòmics sobre aquests, però en un futur sí que hi pot haver una falta real d’aigua potable a causa, sobretot, de la desertificació i la contaminació dels recursos hídrics.

Referències:
 -Rocha, A. (2009). El agua virtual en el mundo del siglo XXI. Memorias del Congreso Nacional de Estudiantes de Ingeniería Civil (CONEIC). 10 (1), 12-18.
-Domingo, J. (2009). El comercio del agua virtual. Gota a gota el agua se agota… Rev. de Investigación de la Fac. de Ciencias Administrativas, UNMSM, 12 (23), 51-59.
-FAO (UN). AQUASTAT – FAO’s Global Information System on Water and Agriculture. Consultat des de http://www.fao.org/aquastat/en/ el maig de 2019.
-EJAtlas, Environmental Justice Atlas, Consultat des de https://ejatlas.org/ el maig de 2019.

Annex:

Fig. 8, Relació entre el % de població amb accés a l’aigua potable i el PIB per capita (2017). Autor: Econflictes (E. Batalla)
En aquest mapa podem observar la relació de les dues variables on els colors que omplen l’àrea de cada país corresponen al percentatge de gent amb aigua potable i diàmetre dels cercles mostra el PIB per capita de cada país.
Fig. 9, Relació entre el % de població amb accés a l’aigua potable i el IDH. Autor: Econflictes (E. Batalla).
En aquest mapa podem observar la relació de les dues variables on els colors que omplen l’àrea de cada país corresponen al percentatge de gent amb aigua potable i els cercles mostren amb un codi de colors (semàfor) l’Índex de Desenvolupament Humà.

El Bosc de Hambach: resistència des de l’aire

Sembla un guió de pel·lícula de ficció que podria ser la seqüela de Captain Fantastic però, en canvi, és una història de lluita real; un enfrontament entre l’activisme més pur per la defensa de la terra contra un gegant energètic amb les mans brutes de carbó.

Autors: Joan Crosas, Júlia Ràfols, Clara Borrell i Ariana Younkman

La història comença el 1978 quan RWE, una empresa energètica alemanya convençuda que la terra pertany a l’ésser humà, decideix comprar una immensa extensió de terreny a la regió de l’estat del Rin de Nord-Westfàlia, a l’oest d’Alemanya. Dins aquest terreny, hi trobem el nostre vell protagonista de 12.000 anys d’edat, el Bosc de Hambach. En aquell moment s’estenia sobre més de 5.500 hectàrees i contenia una biodiversitat de flora i fauna exuberant. Actualment, ja no podem dir el mateix; però, si encara podem parlar de la seva existència, és gràcies a un grup d’activistes que han fet de la defensa del bosc un objectiu de vida.

Fa quaranta anys, l’empresa RWE compra els terrenys amb la intenció de fer una mina a cel obert per tal d’extreure el lignit que hi ha sota, una varietat de carbó que serveix de combustible fòssil i, de fet, és un dels més contaminants. Així doncs, amb aquest objectiu i amb el capitalisme per bandera, RWE engega la seva maquinària i comença a arrasar amb el bosc fins avui dia. Actualment, només queda un 10% del bosc original i la mina també ha fet desaparèixer molts pobles. La biodiversitat ha minvat en picat, però encara és llar de moltes espècies, algunes de protegides com el ratpenat de Bechstein (Myotis bechsteinii) o el picot garser mitjà (Dendrocopos medius).

Des de l’any 2012, el bosc també passa a ser llar d’una colla de persones que no pensen tolerar un arbre més caigut. Valentes i tossudes, decideixen que la millor manera de garantir-ho és instal·lant-se dalt dels arbres ja que, si la vida d’aquests i la que acullen dins el bosc no és suficient per parar-ne la tala, saben que la d’una persona sí que ho serà. Si l’antropocentrisme és la causa d’aquesta trista realitat, almenys que també pugui ser part de la solució.

D’aleshores ençà, aquest grup d’individus autoanomenats com a lliures han format un poble enlairat, integrat per casetes dalt dels arbres a l’alçada de fins a 25 metres. Les casetes es troben connectades per ponts penjants i estan distribuïdes per barris en funció de la ideologia de cadascú. Allà tothom va per lliure; ja poden pensar ben diferent que totes tenen clar que lluiten per la mateixa causa, i això és el més important. Viuen, o sobreviuen, gràcies a milers de voluntaris que s’acosten al bosc a donar suport i aliments, i que es mobilitzen cada cop que saben que fan falta per protegir el bosc.

Al llarg dels anys, ara ja en fa 7 que el bosc està ocupat, la comunitat ha anat creixent i canviant, amb comiats i benvingudes, però sempre amb el mateix objectiu: la defensa de la terra i del medi ambient. No es tracta només d’evitar que un bosc desaparegui sinó que tampoc ho faci la terra; el canvi climàtic, la destrucció d’hàbitats, la contaminació… RWE és responsable de posar innombrables granets de sorra perquè tot això passi i, qui diu granets de sorra diu molècules de CO2 a l’atmosfera. Segons l’ONG ambiental Germanwatch, l’empresa RWE és el responsable del 0,47% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle a nivell mundial. Alemanya està començant a moure fils per abandonar l’energia del carbó, tot i que encara es troba lluny d’assolir el seu objectiu i, de fet, s’acosta a un punt de no retorn d’incompliment de l’Acord de París.

Aquesta globalització de les conseqüències de la seva activitat ha fet que fins i tot persones de l’altre costat de l’Atlàntic siguin promotores de demandes judicials contra l’empresa. És el cas de Saúl Luciano Lliuya, agricultor i guia de muntanya de Huaraz, una ciutat dels Andes situada a 3.000 sobre el mar. Saúl culpa el gegant energètic del canvi climàtic, que està fent que les dues glaceres que alimenten la Llacuna Parcacocha es fonguin cada any una mica més i amenacin el seu poble amb una inundació imminent.

Tornant a Hambach; des que el van ocupar, els activistes que viuen al bosc han de viure en constant estat d’alerta i tensió. S’han hagut d’enfrontar a diversos intents de desallotjament per part de la policia i dels cossos de seguretat de l’empresa, que sempre els tenen vigilats. El desallotjament més sonat de tots va ser el del passat setembre de 2018, en el qual hi va haver un desplegament policial ordenat pel govern del Rin de Nord-Westfàlia que va mobilitzar al voltant de 4.000 policies.  Durant aquest desallotjament massiu, la policia va aconseguir dur a terme el desmantellament de més de 70 habitatges. Malauradament, aquí no es va acabar la tragèdia, enmig de tot l’enrenou va morir un reporter, que va caure des de quinze metres mentre feia el seguiment dels esdeveniments. Tot i que la policia assegura que no va passar durant les seves incursions al bosc, aquest fet va commocionar el país i va comportar la suspensió dels operatius policials per part del govern.

Uns quants dies després, arriba una bona notícia: el Tribunal Superior de Münster, una ciutat del Rin de Nord-Westfàlia, declara la suspensió de la tala del bosc fins a nou avís. El temps de pau dependrà del veredicte que emetin respecte la demanda presentada pel Grup Mediambiental BUND, que és la branca alemanya dels Amics de la Terra. El veredicte dictaminarà si el Bosc de Hambach ha d’estar protegit per les directives de la UE, fet que implicaria que no es pogués talar. Això no és una victòria, però sí un descans per als activistes, que els permet reconstruir tranquil·lament la comunitat durant un temps. A més, el febrer de 2019 la companyia RWE accepta la demanda del govern del Rin de Nord-Westfàlia de garantir un any de moratòria de la tala d’arbres i l’explotació forestal per tal d’alleujar les tensions de la zona, que està sent un punt de referència de les protestes contra el canvi climàtic.

El panorama actual és el següent: un grup d’individus lliures més cansats que mai, però amb una dosi nova d’esperança i que desprenen solidaritat; una comunitat ambientalista que creix gràcies a referents com ells; un gegant energètic al que se li està acabant el combustible i una Alemanya no fa res per tractar-se el càncer de pulmó. El rodatge de la pel·lícula està aturat mentre el guionista pensa quin serà el desenllaç però, mentrestant, si haguéssim de resumir l’argument a algú podríem utilitzar un proverbi africà que diu que molta gent petita, en llocs petits, fent petites coses, pot canviar el món.

Que prefereix l’Argentina, diners o planeta.

A l’Argentina en les ultimes s’ha apostat per l’energia nuclear i hi ha 3 centrals nuclears en funcionament: Atucha I , Atucha II i Embalse. Es per això que es va elaborar un pla per a construir dos noves centrals nuclears, una d’elles a la província de Rio Negro.

Rio Negro juntament amb Chubut són les províncies de tot el país amb més activitat minera de tota mena i el fet de que es vulgui construir una nova central nuclear va fer que moltes empreses volguessin començar a explotar i construir moltes noves mines de Urani i Vanadi per a abastir a aquesta i a la resta de centrals, ja que segons estudis realitzats per aquestes empreses, com per exemple Blu Sky Uranium de Canada* hi ha zones molt riques d’aquests recursos.

La megamineria afecta molt tant a la zona on es troba, com a tots els habitants del voltant i es per això que tota la població de les dos províncies hi estan molt en contra, i encara mes del pla de construcció de la nova central nuclear. S’han creat diverses associacions i plataformes de gent que no està a favor d’aquestes energies nuclears i tampoc de la mineria de la zona, i actualment es troben molt actius fent nombroses protestes i manifestacions arreu de les dos províncies.

Actualment a la província de Rio Negro existeix una llei que prohibeix tota activitat nuclear, per a protegir la zona. El president de l’Argentina Mauricio Macri però, no està contemplant l’existència d’aquesta llei i va aprovar la construcció de la central nuclear i de les noves mines que es volen construir també a la província. Els diners que pot comportar totes les construccions que es volen realitzar i la quantitat d’empreses d’arreu del món que volen accedir a tenir el permís per a explotar els recursos miners de Rio Negro i Chubut està superant el conflicte ambiental que suposa per tota la zona i precisament d’això es del que es queixa tota la població, ja que la zona pot quedar molt malmesa ambientalment i no serà gens reversible.

Existeix una plataforma ambiental molt activa a tota Sud-America que es diu “no a la mina” que tracta tots els problemes ambientals de tot el territori llatí.

És un altre exemple que en la societat actual els diners van per davant de tot, fins i tot de la pròpia integritat del planeta. Les plataformes en contra han de seguir protestant per a aconseguir el que realment es bo per tots i no només per uns que només es volen aprofitar i treure benefici sense pensar la gravetat de les seves accions, tant per la població actual com de les futures generacions.

*Informació sobre Blue Sky uranium de Canada.

https://www.diariojornada.com.ar/231371/economia/rio_negro_extraeran_13000_toneladas_de_uranio_por_dia_en_amarillo_grande/

REINTEGRACIÓ O EXTINCIÓ (de l’ós bru al pirineu)

Autors: Gerard Pérez, Anna Pulido, Magí Mata, Rut Blanco, Maria Pizarro.  22/05/2019

Els llops, els isards, els cabirols, l’os bru… han estat animals que han viscut durant dècades als Pirineus catalans, però a començaments dels noranta l’escassa població de l’os va alertar als científics del perill imminent de l’extinció del mamífer més gran d’Europa als Pirineus.

La caça de l’os, ja sigui furtiva o per protegir els ramats, va provocar una gran disminució del nombre d’ossos als Pirineus fins a haver-ne 5 l’any 1995. Aquestes dades van alarmar el govern francès qui va demanar a la Unió Europea aprovar el primer projecte Life, un programa inclòs dintre del Life-Natura que pretén posar en marxa un projecte de reintroducció, conservació i protecció de l’os bru. Aquest primer programa comptava amb el suport de la Generalitat de Catalunya, la Comunitat Foral de Navarra, Aragó i la Vall d’Aran i tenia una duració de 4 anys (96 – 99).

La reintroducció

Durant aquests anys van ser alliberats 3 ossos: Ziva, Mellha y Pyros, el 96 i 97 respectivament, amb l’objectiu de fomentar la procreació. Posteriorment, l’any 2006, França, amb la col·laboració d’Andorra i Espanya, va alliberar 5 ossos més, dels quals 4 eren femelles, però només 2 han aconseguit arribar a l’actualitat.1

Tots els ossos, aquests i els que es portaran posteriorment, provenen d’Eslovènia, ja que només d’aquesta forma es podia conservar la línia genètica.

Pyros, un dels 3 ossos introduïts

15 anys després que finalitzés el projecte francès, la Generalitat de Catalunya va demanar un altre programa a la Unió Europea amb la finalitat de continuar amb aquesta tasca tan important per a la conservació de la biodiversitat als Pirineus. D’aquesta manera, comença el 2014 el projecte LIFE+PirosLife. El projecte es duu a terme pel Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya amb la col·laboració del Conselh Generau d’Aran entre d’altres. 1 Dintre del programa català s’han introduït uns quants exemplars més entre els que destaca la introducció de l’ós Goiat. 2

Goiat, l’ós que més problemes ha donat al programa de reintroducció

El Goiat havia de ser l’os que permetés una major variabilitat genètica d’ossos, ja que s’havia vist que Pyros havia complert amb la seva funció de reproducció perquè la majoria d’óssos estaven emparentats amb ells, i això suposava un problema en qüestions de genètica. Però en contra de totes les expectatives Goiat, qui compta amb un collar GPS, no està complint amb les seves funcions posant en dubte la funcionalitat del programa de reintroducció i fent-hi més complicada l’acceptació d’aquest animal entre la població pirinenca.3

A més a més, tant l’administració pública i algunes organitzacions estan duent a terme projectes de plantació d’arbres fruiters per ajudar a la causa. L’inconvenient és que aquestes plantacions no donaran resultats fins d’aquí uns cinc o sis anys quan l’arbre ja sigui madur.

El cirerer silvestre és un dels arbres plantats (apart del pomer i la perera) per ajudar a la reintroducció de l’ós, depenent del terreny són silvestres o d’hort

Població

Actualment es creu que hi ha uns 40-50 ossos als Pirineus.  [1] També s’ha d’esmentar que a Astúries i Cantàbria tenen una població d’óssos notable que mai ha arribat als nombres crítics que es van arribar a assolir als Pirineus i que actualment tenen una població d’uns 300 exemplars.[2]

[1] Figura 1. Distribució de l’os bru als Pirineus.
Figura 2. Distribució de l’os a Espanya.

Malgrat que aquests ossos són animals omnívors, part de la seva alimentació és carnívora i, algunes vegades, ataquen els ramats que es troben pasturant pels prats de les seves zones. Les preses més comunes són les ovelles, però el problema real comença quan el Goiat ataca a tots els tipus de ramaderia, sobretot la ramaderia equina.

Per això, part dels diners destinats al programa PirosLife van dirigits a la compensació dels pagesos pels atacs d’aquest animal. D’altra banda, l’administració està oferint ajudes als pagesos, com poden ser l’agrupació de ramats més grans en el cas del ramat oví, tanques per als animals al vespre, pastors i gossos de vigilància.

Així, ens trobem amb tres fets molt diferents i una mica preocupant: un territori molt extens que pot acollir més de 300 ossos però a la vegada; una incapacitat, sobretot social, de gestionar-ne aquests nombres i un projecte que està finalitzant.