Aina Campàs, Nora Hendrikse, Camila Hope, Marta Navas i Raquel González

Àngel Gregorio, Pol Font, Eduard Sarró Alberto, 

Roger Vergés, Joceline Méndez, Sankalp Miquel Gómez López

El vessament de petroli és un fenomen que succeeix contínuament al nostre món i que de manera directa o indirecta afecta la nostra vida. Tot i que el conflicte del Delta del Níger és un dels més coneguts del continent africà juntament amb el conflicte del Delta (interior) de l’Okavango no en són els únics. 

El Delta del Níger és la regió productora de petroli més gran d’Àfrica i una de les zones més contaminades del món. L’extracció de petroli ha arruïnat tant el medi ambient de la zona com les vides de milers de nigerians. El conflicte ve caracteritzat pel constant abocament de petroli a les seves aigües i superfícies, causat sobretot per les explotacions de grans empreses, com Shell, Eni i Chevron, malgrat que al·leguen que es produeixen a causa de sabotatges i que per la seva part procuren fer tot el possible per evitar-ho i netejar-ho, encara que aquestes afirmacions són de dubtosa fiabilitat i a més en la majoria dels casos la seva inactivitat i passivitat davant els abocaments n’agreuja la situació, ja que poden arribar a trigar mesos a posar-hi solució, si és que n’arriben a posar.

El 2009, un abocament al poble de Bodo va contaminar-ne tots els rius, llacs i superfícies provocant que molta gent quedés privada d’accés a aigua potable. Segons Shell aquest abocament va ser mínim i van oferir una indemnització de 4000 dòlars. Aquest fet va provocar que la població de Bodo demanés ajuda internacional, va ser aleshores quan gràcies a la intervenció d’Amnistia Internacional es va aconseguir exposar la veritat, Shell havia mentit sobre el volum de petroli que s’havia abocat. Finalment la indemnització va ser de 70 milions de dòlars per a la comunitat de Bodo.

Cal remarcar que els interessos pels recursos energètics de la desembocadura del Níger es remunten a l’inici del segle XX. En aquella època aquesta regió de Nigèria era un protectorat britànic i més tard, el 1914, va esdevenir una colònia britànica. En aquell moment es va descobrir un gran jaciment de minerals i hidrocarburs (carbó, petroli, gas natural,…). Diverses empreses angleses petrolíferes van explotar els recursos de la zona fins que el 1937 la multinacional anglo-holandesa Royal Dutch Shell va apoderar-se del monopoli de l’extracció de petroli, arribant a produir més de 5000 barrils per dia. 

Tres dècades més tard, després de la independència i l’establiment oficial de la República Federal de Nigèria, el govern militar va emprendre una política de nacionalització i adquisició de les firmes estrangeres del país, obligant les empreses a registrar-se de nou amb empreses locals. D’aquesta manera es va aconseguir transformar aquesta activitat en el primer sector estratègic per a l’economia del país. Des de l’entrada de Nigèria a l’OPEP (Organització de Països Exportadors de Petroli) el 1971, el seu govern Federal posseeix avui en dia el 60% de la participació en el capital de pràcticament totes les petrolieres en actiu, ocupant un important paper com a soci majoritari.

L’activitat econòmica principal del país abans d’aquesta greu transformació era l’activitat agrària, més de la meitat de terres utilitzades eren plantacions de cacau i la seva ramaderia estava centrada en els productes bovins, caprins i ovins, malgrat que a partir del 1980 aquesta activitat es va veure greument minvada. Actualment les plantacions de cacau van ser progressivament substituïdes per d’altres més rendibles (com l’oli de palma), encara que actualment, i a causa de la greu desertització que pateix el país, es tracta bàsicament d’una agricultura de subsistència.

La zona del Delta és extensa i per tant s’han arribat a observar desenes de conflictes relacionats amb el petroli a la zona, cadascun d’aquests conflictes ha tingut una repercussió diferent, encara que la majoria d’ells tenen un impacte de caràcter local, és a dir, afecten una única sola població. Tot i això la suma de tots aquests conflictes fa que sigui un tema amb una gravetat de consideracions importants en el país en qüestió el que ha fet que aquesta zona sigui considerada una de les zones més contaminants del planeta.

• Actors

Actualment entre les poblacions més afectades trobem els col·lectius Ogoni i els Ijaw, ambdós grups habiten el sud del país, principalment els estats a l’oest del riu Níger fins a la desembocadura del seu Delta. Des dels anys 50 han protestat activament per la contaminació continuada de les petrolieres, sobretot Shell, així com per l’abandonament de la regió per part del govern Nigerià. Potser un dels casos que més repercussió mediàtica va tenir va ser l’execució de l’escriptor i activista ogoni Ken Saro-Wiwa, que va ser acusat pel govern federal de Nigèria i sentenciat a morir penjat el 1995.

Però la lluita pels drets dels col·lectius natius de la regió del Delta no és en tots casos verbal, la disconformitat davant la passivitat del govern Nigerià i l’acció extractiva de les companyies petrolieres ha portat a l’aparició de grups armats que proven per mitjà de la força expulsar aquests remanents símbols de l’imperialisme que durant tants anys va sotmetre el continent africà. Grups com el Niger Delta Pople’s Volunteer Force (NDPVF) o el Movement for the Emancipation of the Niger Delta (MEND). L’acció d’aquests grups armats ha estat denunciada per Shell i totes les empreses petrolieres en repetides ocasions i declarats responsables de més del 90% dels vessaments de petroli que al llarg de l’any es produeixen, així com pel segrest i atac a treballadors de les multinacionals.

Des dels anys 2000 (sobretot després de la repercussió mediàtica que l’execució de Ken Saro-Wiwa va tenir a escala internacional) el govern nigerià per la seva banda ha donat resposta a la situació mitjançant la institució de dues agències especialitzades en la gestió i tractament dels vessaments d’oli: La National Oil Spill Detection and Response Agency (NOSDRA), creada el 2006 i encarregada del seguiment i control dels vessaments de petroli i la National Environmental Standards and Regulations Enforcement Agency (NESREA), de caràcter paraestatal i encarregada des del 2007 de garantir l’aplicació i compliment de les lleis, guies, polítiques, estàndards i regulacions ambientals a Nigèria.

• Efectes:

“Si quieres ir a pescar, tienes que caminar durante cuatro horas atravesando a pie varios ríos para llegar a donde puedes encontrar peces y el vertido es menor […]; a veces, al abrir el vientre de los peces que atrapamos, huelen a petróleo.” ¹

• Social:

El delta del Níger és un dels 10 ecosistemes pantanosos i marí-costaners més importants del món, i acull al voltant de 31 milions de persones. El petroli ha generat ingressos d’aproximadament 600.000 milions de dòlars des de la dècada de 1960. Malgrat això, la major part de la població del delta del Níger viu en la pobresa. Segons el Programa de las Naciones Unidas para el Desarrollo (PNUD), la regió viu enmig de “l’abandonament administratiu, el col·lapse dels serveis socials i les infraestructures socials, l’elevat atur, la privació social, l’enorme pobresa, la misèria i la brutícia i el conflicte endèmic”. La majoria de les persones que viuen al delta del Níger no tenen un accés adequat a l’aigua neta. La seva pobresa, i el contrast que representa amb la riquesa que genera el petroli, s’ha convertit en un dels exemples més notoris i alarmants de la “maledicció dels recursos”.

• Ecològic:

El vessament de petroli té un gran impacte en l’ecosistema en el qual s’allibera. S’han destruït grans extensions de boscos de manglars, que són especialment susceptibles al petroli. Aproximadament entre el 5 i el 10% dels ecosistemes de manglars nigerians han estat  eliminats. El bosc que anteriorment ocupava uns 7.400 km² de terreny també ha desaparegut.

Hi ha vessaments en zones poblades, sovint dispersos en una àmplia zona, destruint cultius i aqüicultures a través de la contaminació de les aigües subterrànies i els sòls. El consum d’oxigen dissolt per bacteris alimentació en el vessament hidrocarburs també contribueix a la mort del peix. En comunitats agrícoles el subministrament d’aliment pot ser destruït instantàniament. A causa de la naturalesa descurada de les operacions petrolieres al Delta, el medi ambient creix cada vegada més inhabitable.

• Econòmic:

Tot i que la producció de petroli es concentra al delta del Níger, aquesta regió ha vist com l’arribada d’aquesta indústria ha empitjorat la seva economia i qualitat de vida. Paradoxalment, l’augment de les exportacions de petroli va provocar una sobrevaloració de la moneda nigeriana a principis dels anys setanta que va reduir l’atractiu d’altres productes nigerians i, per tant, de les exportacions agrícoles.

A més, els beneficis milionaris que el petroli començava a aportar mai van passar a la població local, no només per la corrupció, sinó perquè el govern federal va distribuir aquests beneficis amb una quota predeterminada a tots els estats del país, tan productors com a la resta. Aquesta distribució pot semblar una manera lògica de distribuir la riquesa, però, atès el deteriorament que pateixen els estats del delta a conseqüència de l’extracció, el sistema de quotes ha acabat provocant que siguin els més deprimits de Nigèria. 

No obstant això, la principal causa que l’economia del delta estigui totalment estancada és la degradació continuada de la regió a conseqüència dels vessaments de petroli i la crema de gas. S’estima que uns dos milions de tones de petroli s’han vessat al delta des de l’inici de les extraccions, fent de Nigèria el país amb més vessaments de petroli del món.  A més, cada any s’emeten setanta milions de tones de diòxid de carboni a la zona. Un entorn així fa pràcticament impossible desenvolupar tasques com la pesca o la ramaderia, i la major part de la població es veu abocada a l’atur o a migrar.

Pel que fa a les explotacions petrolieres que porten més de 100 anys empobrint els sòls de Nigèria, l’extracció que se’n realitza de petroli es correspon a una demanda que durant aquest mateix període ha anat en constant augment, doncs no ha estat fins als darrers anys de la dècada del 2010 que el salt tecnològic ha permès pavimentar el terreny de transició cap a les energies renovables en el món de l’automoció, sector de gran influència dins el mercat del petroli.

La regla de Hotelling és una proposició que estableix la forma d’explotació social i econòmica més rendible per a l’extracció d’un recurs no renovable, en el cas que a nosaltres ens até seria el petroli, ja que és del que tracta el conflicte del delta Nigerià. La regla diu que l’esgotament de recursos no renovables genera certes implicacions bàsiques de com la disponibilitat finita d’un recurs no renovable afecta els camins dels preus i dels recursos de l’extracció d’aquest. Bàsicament fa que el propietari d’aquest recurs es pregunti quanta quantitat del recurs podria gastar ara i quina quantitat hauria de guardar pel futur. L’agent ha de triar entre el valor actual del recurs si s’extreu i es ven o el futur augment del seu valor si ara es deixa sense explotar. L’existència d’aquest recurs no renovable té un cert valor de mercat que produeix un benefici al seu propietari en certa taxa, aquesta taxa pot venir determinada per diferents components que serien: 1. El flux de producte generat per la unitat marginal del recurs, 2. El canvi en les característiques físiques del recurs en el temps i 3. La velocitat a la qual el valor de mercat del recurs canviarà amb el temps. En el nostre cas, tractant-se de l’extracció de petroli sabem que està subjecte a 2 característiques, la primera és que les seves dimensions són fixes i no augmentaran amb el temps i el segon és que el recurs in-situ és improductiu. Això fa que la productivitat marginal del producte sigui nul·la, el segon ítem també seria 0, ja que considerem que en el dipòsit on es trobin no canviarà la condició del recurs enfront del temps. Per tant l’únic factor determinant que ens trobem seria la taxa d’apreciació del valor del recurs la qual serà la que ens indicarà si val la pena o no extreure aquest recurs ara.

L’extracció de petroli i els seus vessaments, a més de la desestabilització econòmica del país, també comporten moltes altres externalitats, els danys que es contemplen tenen a més components històriques, estètiques i ecològiques, doncs les terres que han malmès eren abans fèrtils i riques en fauna i flora, així com el lloc de residència de milers de persones.

Per a donar resposta a les externalitats sovint s’atribueix una valorització monetària al medi, per tal de quantificar els danys en valors unitaris. Però és assumible establir un valor concret en aquest cas?  La problemàtica es causada pel fet que la natura és “gratuïta” i per tant no existeix un cost inherent d’extracció de recursos – més que el cost de la tecnologia requerida per a la seva extracció – no hi ha un cost de retorn, sempre queda un buit acompanyat dels efectes perjudicials que la seva extracció comporten. Malgrat que la idea d’atribuir un valor per tal que es pugui contemplar econòmicament el cost de la contaminació pugui semblar ideal des d’una perspectiva de mercat, al final aquesta no és més que una perversió de la realitat, una manipulació que en última instància legitima la destrucció del medi, doncs per elevat que sigui el cost, el ràpid increment de les economies i l’expansió del mercat acabarà convertint aquests costos en “assumibles”, si l’interès del producte és prou elevat com per justificar-ne el risc. Shell no ha assumit encara tots els costos de la seva contaminació i ha estat ja condemnada a pagar copioses indemnitzacions (55 milions de lliures a la població de Bodo), tot i això l’extracció petroliera sembla ser un negoci rendible i la politització dels recursos alenteix qualsevol operació contra les multinacionals que haurien d’assumir el cost de la seva contaminació.         

• Webgrafia:

¹ Informe sobre entrevista con pescadores locales en Report on the state of human rights abuses and violence in the Niger Delta region of Nigeria, CEHRD, 2008, http://www.cehrd.org, p. 157.

Rodríguez-Marín, A. G. (2020, 19 marzo). La maldición del petróleo en Nigeria. El Orden Mundial – EOM. https://elordenmundial.com/nigeria-y-el-oro-negro/

Problemas ambientales en el Delta del Níger – Copro, la enciclopedia libre. (s. f.). Delta del Níger. Recuperado 7 de junio de 2021, de https://copro.com.ar/Problemas_ambientales_en_el_Delta_del_Niger.html

Amnistía Internacional. (2009, junio). Nigeria: Petróleo, contaminación y pobreza en el Delta del Níger. https://www.amnesty.org/download/Documents/44000/afr440172009spa.pdf

El nostre futur i el nostre retrocés

Aquest article és de caràcter divulgatiu amb l’objectiu d’informar i conscienciar a la població dels macroprojectes urbanístics. Una problemàtica que amenaça amb destruir zones naturals per crear habitatges. En aquest article ens centrarem en El Pla de Ponent.

Introducció

El Pla de Ponent és un macroprojecte urbanístic que afecta les poblacions de Gavà, Castelldefels i Viladecans. Durant la pròxima dècada els ajuntaments d’aquests municipis planegen construir més de 5000 habitatges ubicats en les zones naturals i de conreu de les rodalies dels tres municipis. 

Aquest Pla, va començar l’any 1993 després que la constructora Vértix, comprés el terreny en plena bombolla immobiliària, més endavant, l’any 2006 es va aprovar el projecte i amb l’autorització de l’ajuntament, es van construir els primers habitatges. Actualment, el fons d’inversió Kronos Homes, amb seu a Luxemburg ha adquirit el 50% dels terrenys privats i vol continuar l’edificació de la zona.

Imatge 1: Pòster i situació geogràfica de la problemàtica ambiental

En total es veuen afectades aproximadament 200 ha de natura. Aquestes zones compten amb importants restes considerades patrimoni (iberes, romanes, preindustrials…), una considerable flora i fauna i per últim i no menys important la geografia única del lloc. El projecte que tindria seriosos avenços per al 2025 afecta molt negativament la ja empobrida riera dels canyars (important font d’aigua per als municipis propers), farà augmentar el núvol de contaminació present a Barcelona, afavorirà a la massificació tractant-se de zones properes a la ciutat comtal, farà augmentar els episodis de contaminació bacteriològica (que ja han estat dos durant l’últim estiu), entre altres efectes adversos. Un dels punts crítics d’aquest projecte, és la destrucció de l’últim corredor biològic que connecta el parc natural del Garraf amb el parc agrari del Baix Llobregat, aquest realitza una gran funció per garantir la biodiversitat de la zona.

Però, qui és el principal responsable del projecte?

Taula 1: Àrees afectades per la urbanització

El principal promotor del projecte és Felip Massot, constructor dels anys setanta i fundador de l’empresa Vèrtix, la més emblemàtica del conjunt. Aquesta empresa va participar en diversos plans, però, el pla de ponent és el més destacat per la seva repercussió social. 

Amb la crisi immobiliària i financera del 2008, aquest macroprojecte d’urbanització, va quedar aturat. Tot hi així, gràcies als seus contactes, Vèrtix va facturar 200 milions d’euros i es va calcular que tenia un milió de metres quadrats edificables. Catalunya Caixa, principal soci de Vèrtix al Pla de Ponent, ha estat la segona entitat de l’estat Espanyol que més injeccions de capital ha rebut Durant la crisi. Catalunya Caixa va fer fallida i va ser posada a disposició de l’Estat qui a través del FROB i la SAREB (el banco Malo, que és una entitat on tant l’Estat espanyol com els principals bancs espanyols en són accionistes) va gestionar el seu balanç.

Taula 2: Ajudes a la banca

Quin seria realment l’impacte ambiental?

Els ajuntaments de Gavà i Castelldefels actuen de forma irresponsable sense prendre seriosament l’impacte ambiental que provocarà la desaparició de l’últim corredor biològic entre el Parc Natural del Garraf i el Parc Natural del Delta del Llobregat.

El Pla Territorial Metropolità de Barcelona aprovat per la Generalitat en 2010, va definir el connector biològic de la Riera dels Canyars com a àrea crítica amenaçada: precisament l’espai que el Pla de Ponent destruirà.

El Pla de Ponent amenaça directament amb destruir les vies d’accés dels animals entre zones i, per tant, augmenta la pressió sobre un ecosistema que, malgrat l’estat de degradació que suporta, segueix mantenint una gran riquesa natural.

A més la presència d’aquest territori no urbanitzada vèrtebra de forma natural el territori resseguint els eixos fluvials, esponjant l’espai construït i les infraestructures tot evitant continu urbà en què amenaça convertir-se la regió metropolitana.

El Baix Llobregat està entre les 10 zones d’Espanya amb pitjor qualitat de l’aire, al Baix Llobregat es superen els límits recomanats de partícules en suspensió, ozó troposfèric i diòxid de nitrogen a l’aire.

Aquestes noves urbanitzacions augmentaran la presència de cotxes tant a Castelldefels com a Gavà, fins a 4000 cotxes més.
Les infraestructures de transport públic, les estacions de RENFE i els autobusos de la AMB, ja es troben al màxim de la seva capacitat.

Aquesta operació implica la tala de més de 1.000 arbres. Un sol arbre pot absorbir en un any tot el CO₂ que produeixen 6 cotxes durant el mateix temps que seran substituïts per cotxes, agreujant el problema de contaminació.

Bibliografia web

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/tot-es-mou/polemic-macroprojecte-urbanistic-entre-gava-i-castelldefels/video/6031060/

https://salvemelcalamot.org/

https://www.gavaciutat.cat/es/ciutat/urbanisme-i-obres/pla-de-ponent

Autors

Luisa Triviño
Oleksandr Kharytonov
Àlex Jurado
Martí Ortíz
Ainoa Uriach

Introducció
Es calcula que al voltant de 150 anys s’hauran exhaurit les reserves de carbó, l’urani entre 70 i 80 anys, el gas natural 65 anys i per últim i més destacat el petroli amb 40,6 anys sent la font d’energia majoritària. Com a conseqüència, és d’extrema urgència buscar alternatives per les fonts d’energia anteriors i la RAE ja ho va dir clar: una energia renovable és “la energía cuyas fuentes se presentan en la naturaleza de modo continuo y prácticamente inagotable”.
L’energia solar és considerada la font amb més potencial i rendibilitat al territori espanyol.
Disposem d’una geografia privilegiada, només superats per Turquia, Itàlia i Grècia. En alguns punts del país, com Mallorca s’arriben a 2800 hores de sol anuals.
“L’impost del sol” desde 2011 fins el passat 2019 va dificultar la instal·lació de plaques solars a Espanya amb traves burocràtiques. Amb els canvis legals del nou marc legal establert per la actual administració en els reials decrets 15/2018 i 244/2019.
L’acumulació de la potència fotovoltaica generada el passat 2019 amb prou feines va arribar
als 5.037 megawatts, quan el Pla Nacional d’Energia i Clima (la principal estratègia per lluitar
contra el canvi climàtic) oficialment diu que, per a 2030, hauran d’instal·lar-a Espanya 55.000
megawatts d’energia renovable, la meitat només d’energia solar , és a dir, 25.500. Quan
l’any passat es van instal·lar només 187 megawatts, el 90% per a autoconsum. Tanmateix
s’ha d’assolir els objectius de la Unió Europea d’arribar a un 30% d’energies renovables i
incrementar a un 30% l’eficiència energètica, tot respectant l’Acord de París de 2015 de reduir un 40% les emissions de gasos d’efecte hivernacle respecte les de l’any 1990.
Encara i així, hi ha una enorme infraestructura dedicada al petroli. L’any 2019 Shell va
guanyar uns beneficis de 14.388 milions d’euros, i Repsol va acumular 2.341 milions d’euros
el 2018.
Definició de la controvèrsia
Hi ha molt més darrere del terme “energia” que el fet de poder encendre i apagar la llum.
Com per exemple, sense energia no seria possible prendre cafè; sense llum solar (energia),
no brotaria la espècie del cafè, sense gasolina (energia) no el podriem transportar i sense
electricitat (energía) no podriem fer servir la cafetera. Quan molts necessiten prendre cafè
(energia) pel matí abans de sortir de casa (Economistas sin Fronteras, 2017) .

Per què és tan complicat canviar a les energies netes a Espanya quan la forma més barata
de produir electricitat a Espanya ara és mitjançant el sol o el vent?

➔ Les energies renovables encara pateixen les conseqüències de la crisi.
➔ La manca de consens polític
◆ Per exemple, al 2017 es va aprovar al Parlament de Catalunya la Llei Catalana de Canvi Climàtic, amb l’aprovació de tots els grups parlamentaris excepte el PP, qui es va abstendre. Encara que en aquest cas no va afectar, sí que mostra que hi han certs sectors polítics que no consideren aquests
apartats. En l’apartat internacional, es poden observar tendències que no afavoreixen la transició a energies renovables, com les polítiques de Trump, qui va enretirar els EUA de l’acord de París i va donar suport a empreses de la minería de carbó, com per exemple Murray Energy.
➔ Els pocs incentius per a l’autoconsum i una grandíssima inversió en polítiques verdes
➔ Portem anys d’estancament degut a l’impost del sol
➔ Dificultats a l’hora de aplicar certes energies:
◆ En el cas de la solar, la generació d’energia depèn de l’irradiació de la zona.
A més a més, requereix instal·lar els panells, i actualment té un rendiment relativament baix.
◆ En el cas de l’eòlica, fan falta parcs dedicats exclusivament a l’energia eòlica, i fa falta una inversió enorme. A més a més, es degrada el paisatge.
◆ En el cas de la geotèrmica, no hi han gaires llocs on es pugui aplicar efectivament. A més, a vegades s’arrosseguen sals i minerals indesitjats cap a la superfície.
◆ En el cas de l’hídrica, fan falta preses que interrompen, modifiquen o dificulten el cicle de l’aigua, alterant la dinàmica prèvia de l’ecosistema. Aquestes preses també degraden molt el paisatge, i poden presentar posteriors riscos
◆ Generalment, no es poden aplicar totes, si no que cada cas requereix un tractament concret (no es pot aplicar infraestructura hídrica si no hi ha cap riu).

Actors implicats. Sociograma (Quins són els actors? Quins objectius tenen? De
quins recursos (polítics, econòmics, legals, cognitius) disposen? Quins interessos
tenen? Amb qui interaccionen?)
Els actors són els següents:

Empreses elèctriques
● Objectius: proporcionar energia a la màxima quantitat de gent possible, amb l’objectiu d’obtenir un benefici econòmic.
● Recursos disponibles: depèn de l’empresa. Tot i així, disposen de força quantitat de personal i de recursos econòmics. Per exemple, el 2018, les següents empreses: (15, 16, 17)
○ Repsol va tenir un benefici net de 2341 milions d’euros.
○ Cepsa va obtenir un benefici net de 830,2 milions d’euros.
○ Iberdrola va obtenir un benefici net de 3014,1 milions d’euros.
Les empreses també disposen d’equips de publicitat i relacions públiques i d’advocats, a més a més d’investigadors.

● Els hi interessa rebre la màxima quantitat de diners possible, encara que això es pot fer per varies vies. Per exemple, Iberdrola ofereix plans per a fomentar i instal·lar energia solar, a més de facilitar el control de l’energia produida. (18) També pot passar que ignorin les energies renovables, però a la llarga no seguirà rendint igual (regla de Hotelling).

Govern
● Objectius: Depenen del tipus de govern que hi hagi sobre el país en concret. Com a mínim, els seus objectius serien assegurar que el país disposa d’energia suficient per dur a terme les seves funcions, i assegurar la continuïtat d’aquest fet.
● Recursos disponibles: ministeris, diputacions i diversos òrgans polítics. Pel referent a recursos econòmics, els governs compten amb els impostos recaudats. En el cas d’Espanya el 2018, va recaudar 208.685 milions d’euros, que després es reparteixen entre els diferents departaments. (19)
● Interaccionen amb tothom, doncs s’han de posar d’acord amb les empreses elèctriques, i a la vegada permeten la construcció de l’infraestructura que arriba fins els consumidors.
Consumidors
● Apartat nul: la ingent varietat de factors fa impossible l’anàlisi.

Plataformes ecologistes
● Objectius: Conservar i rehabilitar en la mesura del possible el medi ambient.
● Recursos disponibles: depèn de la plataforma ecologista. Per posar un parell
d’exemples:
○ En el cas de Greenpeace, només disposen de voluntaris. Es financien amb
campanyes de finançament, és a dir, donacions voluntaries. (20)
○ En el cas de WWF, els recursos econòmic provenen de quotes de socis, donacions, i línies de finançament polítiques i europees. (21)

Incís sobre els missatges en les plataformes ecologistes
En aquest cas, prendrem per exemple de Transición Ecológica Justa. Hem dividit la secció
dels missatges en apartats més concrets, doncs considerem que són de les vessants més importants en la difusió ambiental. Al mateix manifest podem veure que s’adjunta un correu electrònic i un compte de Twitter, en aquest últim publiquen totes les novetats i interactuen amb la ciutadania. Hem pogut veure també que la plataforma tenia organitzades unes jornades de debat, l’objectiu de les quals és fer participar a tothom que li interessi en una anàlisi crític del PNIEC i la transició
energètica que s’està portant a terme a Espanya. Però també es volia parlar d’agroecologia,
biodiversitat, economia circular, entre altres.

En definitiva tot el que té a veure amb crear consciència vers un estil de vida més sostenible. Malauradament no es va portar a terme a causa de l’actual situació provocada per la Covid-19. Aquesta es posposa fins a nou avís.
Els actors se senten escoltats?
Sí d’alguna manera, ja que després de la seva crida a la ciutadania, incloent associacions,
col·lectius, constitucions com particulars, a que solicitin a MITECO , “Ministerio para la
Transición Ecológica”, ser informades del PNIEC durant el període d’al·legacions i ser
incloses al procés de participació abans que es presenti a la unió europea, es van començar
a obtenir respostes per part de MITECO. Perquè es pugui portar a terme, la plataforma va
facilitar al seu comunicat els correus electrònics tant de la “Subdirección General de
coordinación de acciones frente al cambio climático” com del “Plan Nacional Integrado de
Energía y Clima”.
La plataforma rep el suport de 1250 persones, incloses més de 250 del món de la
investigació i professorat universitari, i més de 160 organitzacions , asociacions i colectius.
Tot i així, el manifest considera que s’estan passant per alt molts aspectes, especialment
trets de l’infraestructura energètica que acaben donant lloc a problemes en primer lloc.
Quina és la resposta al missatge?
Com acabem de comentar a l’apartat anterior, MITECO va reaccionar responent a les
peticions d’informació sobre el PNIEC. Aleshores, el següent pas que va fer la plataforma
ciutadana, va ser demanar que s’incloguin les mesures del seu manifest al document
definitiu del PNIEC i facilitar un esborrany per a que qualsevol persona o organització per
poder presentar una al.legació.
Com es pot amplificar el missatge?
El missatge es pot transmetre per multitud de llocs diferents. Una de les vies importants
podria ser estendre la voluntat a diferents interlocutors, com per exemple més ONG, o més
institucions estatals.
També convindria fer un ús extensiu de les xarxes socials, sent una de les possibles opcions
col·laborar amb altres entitats.

S’ha resol el conflicte? Com? Ha quedat obert? Com ho haguéssiu plantejat
Vosaltres?

• Foment de l’autoconsum domèstic
  La Fundació Renovables aposta pel desenvolupament prioritari de l’autoconsum com un
  dret que s’ha de regular de manera adequada sense les traves jurídiques i
  administratives que,
  com passa actualment a Espanya, tracten d’impedir el seu desenvolupament, per les
  següents raons:
  5
  • És un element principal per donar poder a al consumidor i convertir-lo en un subjecte
  actiu i centre de el sistema energètic.
  • És un instrument bàsic per a la gestió de la demanda.
  • Efectivitat per la reducció de pèrdues.
  • És un element de diversificació dels agents de el sector energètic, afavorint el
  intercanvi entre consumidors.
  • La seva capacitat d’emmagatzemar energia com a base de la gestionabilitat de el
  sistema.
  • És un pilar bàsic de l’triangle eficiència, autoconsum i mobilitat sostenible.

Mapa d’actors
Dades extretes de l’Oficina Espanyola de Canvi Climàtic i a la Direcció General de Política Energètica i mines del Ministeri per a la Transició Ecològica

Indústria elèctrica
A Espanya la producció electrica es concentra en 5 grans empreses: Endesa, Iberdrola,
Naturgy, EDP España y Viesgo; que alhora es troben incloses formant la Asociación de
Empresas de Energía Eléctrica (aelēc). Aquesta patronal aporta el 63% de la potencia
electrica, pel que fa al 37% restant es reparteix entre més de 270 empreses.
El potencial de la transició es centra per tant en aelēc. La seva presidenta, Maria Serrano
va comunicar al juny de 2018 el següent:
“Desde Unesa (antic nom de aelēc) pensamos que, en efecto, la energía eléctrica está
llamada a ocupar un papel protagonista en este proceso de transición, ya que es la
energía final con más posibilidades de integración de renovables y de reducción de
emisiones de CO2. De este modo, esperamos que las políticas que ponga en marcha el
Ministerio constituyan una oportunidad para avanzar hacia una economía y una sociedad
más eficiente y sostenible”
En aquest comunicat deixen entendre que es posicionen a favor de de la transició a una
transició cap a les energies renovables però posen al govern com a element que ha de
propiciar aquest canvi a través de la legislació.
ONG
Dins del conflicte, les ONG són claus en certs aspectes concrets.

Quan les mesures estatals fallen o són insuficients, solen haver-hi moviments ciutadans
que criden l’atenció cap a la problemàtica en concret. Alguns d’aquests moviments
acaben convertint-se en entitats més grans, o inclús adherint-se a un altre.
Alguns exemples en són Greenpeace, que va començar a actuar a Espanya el 1982,
Verdegaia, una ONG gallega dedicada a la manifestació pacífica i a la difusió
d’informació sobre la soberania ecològica, o Ecologistas en Acción, dedicat a la pressió
jurídica, diplomàtica i informativa contra activitats que provoquin danys al medi ambient.
Per tant, es situen com un actor que es podria considerar com una extensió de poder de
la ciutadania, doncs no estan subjectes a cap altre institució, sent així independents.
Consumidors
Tothom que utilitzi energia. Hi ha moltíssims tipus de consum d’energia diferents, com és
evidenciat en aquesta taula de l’IDAE (Instituto para la Diversificación y Ahorro de la
Energía):

Es pot observar que un 18,5% de l’energia recau en l’apartat domèstic, sent tota aquesta
elèctrica. De l’energia elèctrica que es produeix, de mitja, un 19,20% és per eòlica, un
10,50% és hidràulica, un 5,50% és solar, un 1,5% és de altres renovables, i un 19,80%
és per gas natural, un 4,20 % és de carbó, un 20,90% per nuclear, un 12,00% per
cogeneració, i el 1,1% restant és a partir de la crema de residus. Això significa que, el
2019, un 36,7% de l’energia requerida als domicilis va ser proporcionada per energies
renovables. Encara i així, també cal tenir en compte la pobresa energètica, que afecta
principalment a les capes baixes de la societat, afectant més del 40% de la població
espanyola el 2019.
S’infereix, d’això, que hi ha una ingent diferència entre els diferents consumidors
d’energia, però que inclús així es poden agrupar com a actors en el sentit que totes les
persones que estan en aquest grup necessiten aquesta energia.

Governs
El president del Govern, Pedro Sánchez, va justificar la creació de la cartera de Transició
Ecològica per la necessitat de concentrar les polítiques encaminades a construir un futur
sostenible. En aquest sentit, aquest nou ministeri aglutinarà totes les competències
energètiques i mediambientals amb les quals es pretén, entre altres, accelerar la
descarbonització a Espanya.
Ciència i innovació
La comunitat cientifica ja fa molt anys que es dedica a la recerca de fonts d’energia
renovables i a millorar la seva eficiencia. Actualment algunes d’aquestes fonts
alternatives ja son competitives econòmicament en alguns escenaris, sense tenir en
compte ajudes ni subvencions (Lazard, 2014). Algunes d’elles arrivant a oferir costos
inferiors a les energies no renovables. Morgan Stanley va publicar l’any 2014 Solar
Power & Energy Storage on afirmava que en aquell any l’energia fotovoltaica ja era
competitiva gairebé en tota Europa, i que en 6 anys ho seria inclús amb
emmagatzematge a bateries. També avisava de les possibles repercussions negatives
per les companyies elèctriques ja que els consumidors podrien començar a
desconnectar-se de la xarxa. Un estudi dut a terme per la consultora Monitor Deloitte
l’any 2016 on calculava l’impacte econòmic derivat del compliment de l’acord de París per
a l’any 2050 resulta en un estalvi del 40% en la despesa energetica.
Cimera Social pel Clima
El PNIEC fomenta la industrialització del camp mitjançant la implantació de megacentrals
de producció d’energia renovable (solar i eòlica), la qual cosa implicaria convertir al món
rural en productor d’energia destinada a l’exportació. A més, aquest model beneficia als
grans inversors i especuladors nacionals i estrangers. I per si no fos prou limita l’accés a
la xarxa de les petites instal·lacions d’autoconsum. Tot això perquè ni tan sols es
compleixi amb els objectius de reducció d’emissions de l’Acord de París signat pel
Govern Espanyol en 2018.
Consideren que per a una transició ecològica justa el PNIEC ha de garantir els següents
objectius: priorització de l’autoconsum, no especulatiu, reducció del consum i eficiencia
energètica, un nou disseny urbà, preservar els sòls agrícoles i la biodiversitat i la
concreció de les vies de finançament de les mesures que conté el propi pla i l’exposició
pública de la concreció espacial del pla.

CAS PRÀCTIC: OAXACA
La indústria energètica a Oaxaca és beneficiosa, però no per a tothom
Desplaçament i empitjorament de la qualitat de vida a causa de la indústria eòlica a l’Istme
de Tehuantepec (Juchitán, Oaxaca, Mèxic). Paisatge actual de l’Istme, per Kirsten Luce.

Introducció
L’Istme de Tehuantepec és la zona més angosta entre els oceans atlàntic i pacífic, la qual
separa geogràficament Amèrica del Nord de Centreamèrica. A Mèxic, el desenvolupament
de l’energia eòlica està profundament connectat amb les condicions geogràfiques i amb el
potencial tecnològic de l’istme, del qual és ben coneguda l’excel·lent qualitat del vent; tant és
així que resulta ser la localització preferida per a la construcció de grans parcs eòlics, essent
una atracció per a grans empreses i inversors privats.
I és que els parcs eòlics generen prosperitat a Oaxaca, però no per a tothom. A La
Ventosa, un poble silenciós de 4000 habitants amb vents tan poderosos que en alguns
casos poden arribar a derribar un camió, l’explosió energètica ha deixat la seva empremta.
Més d’una desena de petites empreses de construcció que brindaren la infraestructura pels
parcs eòlics han sorgit en els últims dotze anys. En molts carrers, cases de dos pisos ben
construides es barregen amb les vivendes més humils.
Per a Juan Piñeda Lopez, més enllà d’escoltar el brunzit d’una turbina situada a 275 metres
de la seva casa d’adob, d’olorar el lubricant que vessa pel màstil de l’aerogenerador i veure
com ha canviat el paisatge de la llar on es va criar i viure, la situació que viu la regió no ha
afectat a la seva vida vida quotidiana.
I és aquí on radica el problema.

Dotze anys després que Mèxic es comprometés a lluitar contra el canvi climàtic –cosa que
va generar una febre per l’energia eòlica a l’Istme de Tehuantepec– qui viu en comunitats
indígenes pobres estan dividits en quant als beneficis de la revolució ecològica. Alguns
inclús estan rebutjant els projectes eòlics. A Juchitán, una ciutat majoritàriament zapoteca
que es troba a 32 kilòmetres de la casa d’en Juan, més de mil residents s’han oposat als
plans per a construir un dels parcs eòlics més grans d’Amèrica Llatina. El cas enfatitza la
necessitat d’equilibrar els desitjos que la produeixen. La població vol una energia eòlica,
però no a qualsevol preu.
Iberdrola, l’empresa energètica espanyola propietària de parc eòlic situada després de la
casa de Piñeda, ha pavimentat carreteres i construït clavegueram com a part de la seva
inversió social a la regió, la qual segons un portaveu de l’empresa ha tingut un cost de més
d’un milió de dòlars.
Cosme Vera, un pagès que renda 40 hectàrees a Iberdola per 2900 dòlars a el mes, ha
pogut renovar la seva finca i fins i tot comprar aire condicionat per a les habitacions. Vera,
de 69 anys, va dir que la renda anual que rep d’Iberdrola és quatre vegades la quantitat que
guanyava per collir sorgo. “Ara, el meu treball és anar a el banc un cop a el mes i recollir els
diners”, va dir. Però no per tots ha prosperat. Els parcs eòlics generen una explosió de llocs
de treball durant la construcció, però després l’impuls es perd i no se’n genera cap més.
Els que no són propietaris de terrenys no obtenen els diners de rendes, entre ells, Piñeda,
un peó. El seu carrer no està pavimentat, i la seva casa de dues habitacions no té
subministrament d’aigua. Es va retardar tant amb els pagaments del servei elèctric que el
proveïdor el va deixar sense llum farà cosa de vuit mesos.
“Vam creure que tots ens beneficiariem, tinguéssim terres o no. Els fruits de les turbines
passen per aquí i no deixen res”, va dir mentre amb la mà imitava el moviment del vent.”
L’oposició als parcs eòlics va més enllà dels paisatges arruinats. En una de les regions
més pobres de Mèxic, només ha fet que aprofundir la desigualtat socioeconòmica.

“La població vol energia eòlica, però no a qualsevol preu”
Shojanes Pinera Gutiérrez, de 9 anys, amb els seus avis i familia en una comunitat pobre sota les turbines. Per Kirsten Luce.

Context Polític
Malgrat que històricament el sistema energètic mexicà i la seva política s’han basat en el
petroli, no ha sigut ben entrat al segle XXI quan aquest s’ha consolidat en l’energia eòlica. Si
mirem un parell de dècades enrere als anys vuitanta cap corporació tenia molt interès en
desenvolupar megaprojectes d’energia eòlica a la zona, tot i que als anys 90, tant aquestes
com els agents immobiliaris, ja començaven a arrendar parcel·les de terra a la zona. No és
fins a partir dels anys 2000 les corporacions, els funcionaris estatals i els propietaris de
terres han estat discutint la qualitat del vent i “l’assignació de terres abans del procés de
licitació”. És important remarcar que moltes d’aquestes corporacions tenien vincles amb els
politics, especialment en les xarxes del Partido Popular Español (PP) i el Partido de Acción
Nacional (PAN) en el govern de 2000-2012. Més endavant, una corporació agrícola va
vendre els contractes d’arrendament a empreses d’energia eòlica; que ja havien obtingut
llicències de la Comisión de Regulación de Energía (CRE) per explotar l’energia eòlica.
Aquest context polític i regulador que va permetre als actors privats ingressar al mercat
energètic de Mèxic, altament nacionalitzat fins al 2013. Al 1992, el president Salinas
(1988-1994) va canviar la Ley de Servicios Públicos de Electricidad (LSPEE) de 1975 per
modernitzar la producció i reduir la despesa estatal mitjançant l’atracció d’inversió privada.
La regulació preveia “llacunes” perquè el sector privat produís electricitat com a Productor
Eléctrico Independiente (PEI) i, un terme enganyós, que ve a tenir l’estatus d’auto-proveïdor
(autoabasto). Normalment, un PEI ven energia a la Comisión Federal de Electricidad (CFE),
la qual té el monopoli pel que fa a les línies de transmissió elèctrica; un proveïdor propi no
produeix energia directament per a si mateix, sinó que té contractes bilaterals amb
corporacions privades durant anys. Els productors de autoabasto gaudeixen d’alguns
subsidis indirectes, no han de vendre l’excedent d’electricitat que es produeix en èpoques de
forts vents a la CFE a preus fixos, sinó que poden estendre-ho durant l’any per a equilibrar
les diferents densitats de vent. El model d’autoabastiment va representar la forma dominant
per a la producció d’energia a l’Istme de Tehuantepec, almenys fins 2015, amb empreses
majoritàriament grans com Walmart Mexico, Peñoles (mineria), CEMEX (ciment), Heineken i
Femsa-CocaCola com a consumidors finals. Els inversors han de participar en un procés de
licitació i estan obligats a realitzar contribucions financeres per a la construcció de
subestacions i línies de transmissió. Tot i això, els desenvolupadors s’han queixat de les
circumstàncies poc clares pel que fa al desenvolupament de la xarxa i les taxes
d’alimentació.
Els interessos i deures en competència entre les agències estatals CFE i CRE han provocat
la demora d’alguns projectes, que els desenvolupadors d’energia eòlica han percebut com a
“problemes fets a Mèxic”. La Ley para el Aprovechamiento de Energías Renovables i
Financiación de la Transición Energética (LAERFTE), promoguda per l’expresident i
defensor de l’economia verda Felipe Calderón (2006-2012), va establir una llacuna
addicional per a la liberalització el sector energètic, encara que diverses preguntes sobre la
regulació de la xarxa i les tarifes van romandre obertes. Una regulació detallada per a la
construcció de turbines eòliques a nivell local, per exemple, no es va esmentar en els
documents de política sobre desenvolupament d’energia eòlica a Mèxic fins al 2015.

En el context d’aquest marc regulador fragmentat, els actors que ja són forts en el sector de
les energies renovables (corporacions europees, nord-americanes i consorcis
transnacionals) van ingressar al mercat i van construir parcs eòlics, operant principalment
com a proveïdors. L’Estat podria permetre els llargs processos de licitació fins que
obtinguessin permisos per començar amb la construcció i disposició de la tecnologia i l’estoc
financer (per exemple, utilitzant capital accionari i préstecs per a projectes de protecció
climàtica), necessaris perquè la CRE i la CFE acceptessin la participació en el procés de
licitació, així com les xarxes i els coneixements per tenir èxit. Acciona / Nordex, Iberdrola,
Gas Natural-Fenosa, Gamesa / Siemens, EDF, ENEL, Vestas i Clipper són els principals
productors d’energia per turbines en l’Istme de Tehuantepec, que normalment funcionen a
través d’una filial mexicana. Els parcs eòlics necessiten una gran inversió per al procés de
desenvolupament i construcció a causa de raons tecnològiques, de transport i de
construcció, mentre que els costos operatius són relativament baixos. Els diners per a les
instal·lacions en l’Istme va provenir de bancs privats, mitjançant el Mecanismeo de
Desarrollo Limpio, el Fondo de Tecnología Limpia, el Banc Europeu d’Inversions, el
Mecanisme d’Inversió UE-Amèrica Llatina (Laif), el Banc Mundial i el Banc Interamericà de
Desenvolupament (BID). Es demostra, per tant, que qui es beneficia dels vents

particularment forts a l’istme de Tehuantepec no és el poble mexicà, sinó els poderosos
actors transnacionals i les coalicions d’actors que han entrat en el terreny de joc.
“Qui es beneficia dels vents particularment forts a l’istme de
Tehuantepec no és el poble mexicà, sinó els poderosos actors transnacionals i les coalicions d’actors que han entrat en el terreny de joc”.
El present cronograma explica resumidament quins han sigut els esdeveniments clau que han portat l’Istme a l’actual situació:

Context Social
Ja des del segle XIX, Oaxaca arrossega una difícil guerra contra les privatitzacions i
terratinents, havent-hi nombroses revolucions i pel control de les terres.
En la dècada dels 1970, va haver-hi gran conflictivitat política i sindical, deguda al moviment
estudiantil, que amb altres sectors metropolitans i camperols van ocupar regions privades i
aprovar vagues. La COECEO (Coalició Obrera Camperola Estudiantil d’Oaxaca) va ser
fortament reprimida pel govern del PRI (Partido Revolucionario Institucional, de
Centre-Dreta), el qual per aquell aleshores ja portava quaranta anys en control de Mèxic (el
PRI va ser fundat el 1929).
Aquesta repressió va portar a corrents més radicals amb lluita armada, com la Lliga
Comunista, o el PROCUP-Partit dels Pobres.
Tot i així, des de la dècada dels 90 hi han hagut molts casos documentats de terratinents
paramilitars, grups policíacs, armament generalitzats de comunitats indígenes i
organitzacions populars d’autodefensa, els quals s’han caracteritzat no per tenir cap
ideologia en concret, si no per els conflictes per la terra o divisions religioses. Hi hauria, pel

1994, intervenció per part de l’exèrcit mexicà, que entraria a les comunitats per diferents
motius.
Actualment, el context polític a Oaxaca es refereix principalment a la resistència contra la
privatització de béns públics, com per exemple l’educació, la qual ha sigut caracteritzada per
mestres d’origen indígena que han sigut capaços de organitzar i formar a les comunitats
indígenes, d’acord a les seves necessitats i tradicions.
Des del propi govern, s’ha reconegut que la zona de la costa d’Oaxaca té característiques
que la fan propensa a la guerrilla. Això és degut a la ingent quantitat de conflictes per límits
de terres i a la inexistent intervenció del govern per resoldre aquests conflictes, el que porta
que moltes vegades els propis municipis acabin resolent els seus propis problemes a la
seva manera, a vegades amb actuacions armades.
Resulta interessant aquest apartat, doncs s’observa que els problemes amb propietaris
privats ve de lluny, i que porten dècades lluitant contra ells i les seves polítiques.
Segons la Constitució Política de l’Estat Lliure i Soberà d’Oaxaca, la base de l’organització
político-administrativa de l’estat és el «municipi lliure».
Cal remarcar que, de 570 municipis, 418 segueixen un sistema d’usos i costums, els quals
reivindiquen el poble i li donen una identitat, a més de conservar les costums. En aquests
casos, les autoritats municipals són escollides per la comunitat, considerant els serveis i la
qualitat moral de cada persona

Context econòmic
A Oaxaca, les activitats més comunes són, per ordre:

1. Sector terciari
2. Serveis financers i immobiliaris
3. Turisme
   El sector agropecuari s’ubica a l’últim lloc, amb el cultiu de
   canya de sucre, llimona, taronja, alfals, ordi, avocat, pinya,
   arròs, meló, síndria, atzavara, cafè i tabac.
   Són una de les regions amb més rellevància pel que fa a les energies renovables, tenint el
   complexe hidràulic més important de Mèxic (Regió de la Conca de Papaloapan), les preses
   de Temascal i Cerro de Oro, a més de la presa Benito Juárez.
   Pel que fa a l’eòlica, «La Venta» va ser la primera planta eòlica integrada a la xarxa a Mèxic
   i l’Amèrica Llatina, amb una capacitat instal·lada de 84.875 MW.
   Tot i així, a l’istme de Tehuantepec els parcs eòlics existents estan controlats per 9
   empreses: Comisión Federal de Electricidad, Iberdrola Energías Renovables, Acciona
   Energía, Eléctrica del Valle de México, Cemex, Peñoles, Enel México, Gamesa Energía,
   Energías Ambientales de Oaxaca i Demex

Context demogràfic
La situació de les poblacions indígenes a l’Istme de Tehuantepec s’ha vist molt afectada
degut a l’aparició d’empreses multinacionals de la indústria eòlica afectant de forma total a la
seva forma de vida, costums, tradicions, etc. El problema és que la regió de l’Istme de
Tehuantepec, és una gran plana que mesura 200km en la qual per diferents condicions
climatològiques tenen lloc fortes rafegues de vent i això ha generat un interès molt fort per
part de diferents multinacionals ja que és una zona ideal per a dur a terme la construcció de
parcs eòlics.
Tots aquets territoris, per a la població indígena, tenen una gran importància històrica, en les
seves creences, són les terres dels seus avantpassats, les quals han sigut la seva principal
font de recursos per a la vida. L’Istme alberga una població de aproximadament 1,2 milions
de persones, on els seus principals centres estan ubicats a la zona del golf de Mèxic, molt
associats a la indústria petrolera. Dos terços de la població estarien ubicats en aquesta zona
mentre que la gran part del terç restant, es troba ubicada majoritàriament a la costa pacífica
de l’Istme. En el cas de la regió d’Oaxaca és una àrea de menor densitat, on no superen els
10.000 habitants, i en comparació a la resta la densitat de població és força més baixa ja
que l’extensió del territori és major.
És en aquesta zona d’Oaxaca on hi ha una forta presència indígena, a diferència d’altres
regions de Mèxic. En aquest indret trobem una gran varietat d’ètnies i diferents tribus, les
quals es veuen força amenaçades per l’aparició d’aquestes grans multinacionals.
Les poblacions indígenes lamenten que amb aquesta arribada de les multinacionals estan
perdent l’última cosa que els hi quedava com era el territori. Ja van perdre la religió
ancestral amb l’arribada dels colonitzadors, després poc a poc van anar perdent les
tradicions fins finalment ara perdre el territori. És en aquest context que va aparèixer La
Resistència, la qual té la finalitat de cuidar el que queda de tradició i territori i evitar que
acabi desapareixent.

La població per altra banda, sap que la construcció de parcs eòlics també é una part
positiva, i a la llarga és una via cap a un desenvolupament sostenible, però amb el que no
estan d’acord és amb les maneres amb les quals s’estan fent les coses, per això demanen
que s’implementin diferents polítiques que considerin i respectin els seus drets i les seves
necessitats.
Actors
Podem distingir tres classes d’actors segons la seva forma organitzativa: actors públics,
privats i socials.
Pel que fa als públics trobem la CRE (Comisión Reguladora de Energía). És tracta una
dependència de l’administració pública federal amb caràcter d’òrgan regulador en matèria
energètica. Va ser creat l’any 1992 derivat de la reforma energetica que liberalitzava la
producció d’energia a l’estat. L’objectiu d’aquesta comissió és la de evitar els conflictes
d’interessos entre el sector públic i el privat. Aquesta comissió ha aprovat les propostes de
construcció dels parcs.
Trobem també la CFE (Comisión Federal de Electricidad), una empresa fundada pel govern
mexicà l’any 1937. Es dedica al control, generació, distribució i comercialització d’electricitat
a tot el pais. Aquesta empresa té contractes per la comercialització de la energía produida a
Oaxaca.
Un altre seria la PAN (Partido Acción Nacional). Aquest partit va ser fundat en 1939 com a
oposició al règim post-revolucionari, conformant-se com el principal partit opositor a Mèxic,
situació que es va consolidar en governar diversos estats des de 1989.Els seus estatuts
estableixen que la seva posició ideològica és l’humanisme polític, afí a les idees liberals,
tomistes i de la democràcia cristiana. Aquest partit es troba més relacionat a les classes
mitja i alta i especialment a les zones urbanes. Hi ha vincles i interessos personals entre alts
càrrecs del partit i les corporacions privades relacionades amb l’explotació eólica.
En relació amb aquest últim tenim el PP (Partido Popular español). Aquest partit polític
espanyol té alts càrrecs vinculats a la indústria energètica mexicana i amb uns dels grans
inversors d’aquesta, Iberdrola i Acciona.
Per altre banda trobem el Sedena (Secretaría de la Defensa Nacional). Aquest es
l’encarregat de dissenyar, planejar, executar i coordinar les polítiques públiques
relacionades a les dues branques de les Forces armades que administra: l’Exèrcit i la Força
aèria. Es posicionen en defensa del govern.
Pel que fa a actors privats, hi ha la Eolica del sur, una empresa mexicana responsable del
projecte de la construcció del parc eòlic a Oaxaca.
I per últim els inversors estrangers. Oaxaca ha rebut inversiò de capital estranger per valor
de més de 2.000 milions de dòlars. Els principals inversors són les elèctriques espanyoles
Iberdrola i Acciona, la japonesa Mitsubishi, el conglomerat empresarial alemà Siemens i
Electricidad de Francia.

L’última categoria d’actors són els socials, ón trobem a Cencos (Centro Nacional de
Comunicación Social). Aquesta organització civil mexicana sense ànims de lucre fundada
l’any 1964 està dedicada a la comunicació social d’accions en favor dels drets humans així
com el treball en temes com la llibertat d’expressió, el principi del degut procés i les
desaparicions forçades, entre d’altres. Ha ajudat a donar veu a les reivindicacions del poble
indígena en aquest cas.
La APIIDTT (Assamblea de Pueblos Indígenas del Istmo oaxaqueño en Defensa de la Tierra
i el Territorio). Es tracta d’una Organització formada per la població indígena del istme de
Oaxaca per reivindicar i defensar els drets sobre el territori en el que habiten.
La Població indígena en seria un altre. Està formada pels propis habitants propis de de la
regió d’Oaxaca. S’estima que va ser poblada per primer cop fa uns 11.500 anys. Aquest
grup és contrari a l’explotació eólica en les condicions en les que s’ha dut fins ara.
Per acabar aquest grup tenim els cacics locals, uns personatges de la regió amb un cert
poder polític/econòmic i amb interessos propis pel desenvolupament eòlic de la zona.

El present organigrama resumeix la interacció entre els diferents actors:

Desenvolupament de la problemàtica
Actualment, la energia provinent de combustibles fòssils s’ha convertit en una problemàtica
ambiental i de recursos, ja que és limitada. És per això que cada cop ens veiem més
obligats a buscar alternatives més sostenibles i duraderes, com ho és l’energia eòlica.
A Mèxic hi ha tres zones amb potencial per generar electricitat mitjançant la força del vent
(al nord de Baixa Califòrnia, el nord del Golf de Mèxic, a Tamaulipas, i el sud de l’Istme de
Tehuantepec, a Oaxaca). L’Istme és la que posseeix major potencial per generar energia
eòlica a Mèxic i la tercera a nivell mundial.
Aquests projectes es veuen rebutjats per les comunitats del poble Ikoods i Binnizá. Es van
organitzar en un front regional per aturar els projectes: La Assemblea de Pobles Indígenes
de l’Istme de Tehuantepec en Defensa de les seves Terres i Territoris (APID).
L’actual conflicte social de la regió de l’Istme de Tehuantepec és només la punta visible d’un
conflicte social, agrari i polític que s’ha generat i intensificat durant dècades. La violència
política és la forma de governar i controlar aquests territoris, els quals ara perden molt més
del que guanyen les empreses amb aquesta nova instal·lació.
Al Mèxic d’avui, les comunitats indígenes són considerades “entitats d’interès públic”, com
les persones amb alguna discapacitat, les persones de la tercera edat i els nens en situació
de carrer. El que s’interpreta, com a persones, que necessiten de l’assistència de l’Estat per
subsistir i no com a subjectes de dret. Aquesta condició jurídica, impedeix la possibilitat de
dissenyar polítiques públiques i projectes de desenvolupament que tinguin com a lògica
enfortir les capacitats locals i promoure l’autogestió i l’autogovern com a via per assolir la
justícia social, la reconciliació, la pau i les condicions materials per a una vida amb dignitat
de persones que durant dècades han estat reprimides, despullades, empresonades i
negades de tots els seus drets agraris, polítics, econòmics i socials. El conflicte
socioterritorial neix del fet que les poblacions indígenes pateixen la presa de les seves terres
amb la justificació de la modernització i el desenvolupament d’aquestes.
19
No només estan modificant el paisatge, sinó que també talaran els seus arbres, modificaran
els ecosistemes de la zona i els seus cultius. La població no s’està beneficiant d’això,
segueix sent pobre. Esperaven rebre ingressos de tot això, però no ha sigut així.
La demanda proposada argumentava que el govern no va consultar de manera adequada a
el poble indígena de Juchitán sobre el projecte eòlic, la qual cosa és una obligació sota la llei
d’hidrocarburs de 2014. El govern no va complir amb aquesta regla a el donar permisos a
Eòlica de Sud durant la consulta, ha afirmat.
El parc eòlic va ser aprovat amb un vot a mà alçada en una reunió al juliol de 2015. El destí
de Eòlica de Sud ara està en mans dels tribunals. Un jutge va fallar a favor de el govern al
juny, i el grup indígena va apel·lar la decisió. Un judici final podria demorar-setmanes o
mesos, d’acord amb Ricardo Lagunes, un advocat involucrat en el cas. Les associacions en
contra del projecte encara no han sigut reconegudes.

Conclusions
El desenvolupament de noves tecnologies, com poden ser per exemple l’energia eòlica, està
plagada de riscos de molts tipus diferents. Per una banda, s’ha de tenir en compte el context
social, el polític i l’econòmic, i prendre decisions i assessorar sobre l’implementació
d’aquestes tecnologies, a la vegada que hem d’intentar, com a món globalitzat, reduir les
emissions de CO2 i prendre una numerosa quantitat de mesures ambientals.
Tot i així, l’actual sistema presenta dificultats: els actors que podrien permetre els canvis que
es desitgen tenen una agenda molt particular que els beneficia a ells, i rarament a algú més.
Cal, per tant, trobar alguna forma d’arreglar la situació, doncs es produeix una injustícia tant
en termes econòmics com en socials, polítics i climàtics.
El particular cas d’Oaxaca ens ha permès veure la manera en la que es desenvolupen
problemàtiques en determinats contexts polítics, i amb sort servirà per identificar agents
nocius al procés per un futur.

Estanislao, Hanane, Ana, Arnau, Marc, Paula, Victor, Guillem

Hi han múltiples opinions al respecte, i és possible que ninguna sigui totalment errònia o correcta. Després d’haver vist la repercussió que els plàstics tenen en la nostra vida i en la del biòtop del Mediterrani podem extreure varies conclusions.

Després d’haver llegit les pàgines de l’article i la gran quantitat d’informació que existeix sobre aquest tema, és possible que cadascú extregui les seves pròpies conclusions.

Existeix una gran infinitat d’opinions al respecte i és possible que ninguna sigui totalment errònia o correcta.

Les dades recollides per diversos estudis són preocupants, ja no només es tracta de la quantitat de residus que són abocats al Mar Mediterrani, sinó les conseqüències que aquesta activitat provoca en la biodiversitat marina.

Al mar mediterrani els residus plàstics conformen el 95% dels residus totals que acull la superfície aquàtica i Barcelona és la segona ciutat més responsable d’aquesta situació. La contaminació per plàstics és un problema que no només afecta de manera visual les nostres costes, sinó que genera una sèrie de canvis en l’ecosistema marí que suposen greus repercussions per la biodiversitat marina i aquells organismes que depenen del mateix.

En els últims anys l’ús de plàstics ha augmentat de manera significativa i Espanya, de 47 milions d’habitants, no és una excepció. El nostre Estat aboca 126 tones de plàstics al dia al Mar Mediterrani i no és l’únic. El precedeix Turquia, amb 82 milions d’habitants,, i per sota del país ibèric trobem els països d’Itàlia (60 milions d’habitants), Egipte (98 milions d’habitants) i França ( 66 milions d’habitants) com els cinc majors contaminadors del Mar Mediterrani per causa de l’abocament de plàstics.

Així doncs estem parlant que menys de la meitat de la població europea (353 millions d’habitants respecte els 741,4 dels totals a tota europa) produeixen al voltant de 500 tones de plàstics que són posteriorment abocades a la superfície marina. Això suposa que, de mitjana, a Espanya es produeixen 2,68 tones al dia per cada milió d’habitants. En el cas de Turquia, la quantitat de tones generades per milió d’habitants i dia és de 1,76 unitats. Itàlia i França generen 1,5 i 1 tones respectivament per milió d’habitants i dia. Per últim, Egipte genera menys quantitat, 0,78 tones per milió d’habitants i dia.

La producció de plàstics (o el seu boom) comença els anys cinquanta i, durant un període de temps, ningú es va preocupar per la contaminació que aquest material podria suposar per al medi ambient. De manera que el conflicte es trobava en la nostra societat de manera latent. El conflicte comença els anys cinquanta amb la producció massiva de plàstics arreu del món. Durant certa etapa, aquest conflicte es manté latent, donat que no s’havia efectuat cap investigació sobre els efectes perjudicials del plàstic ni s’havien vist les repercussions que aquest provocava en el medi ambient. Va ser amb l’aparició d’aquestes conseqüències a la natura, que diverses organitzacions mediambientals i investigadors van començar a fer visible aquest conflicte. Des de llavors el conflicte segueix en les nostres vides, donat que tot i els intents de reduir, reciclar i eliminar els plàstics, aquest material segueix sent una part indispensable en les nostres vides.

La contaminació dels mars i oceans degut a residus plàstics és un problema que està generant greus repercussions arreu del món. La producció de plàstics ha incrementat de manera exponencial en els últims cinquanta anys. Això, sumat a una mala gestió dels residus que generen, ha provocat la contaminació de mars i oceans, la qual cosa suposa un greu problema mundial.

En ser un conflicte ambiental que abarca un gran espectre de territoris, el nostre grup ha decidit centrar-se en el mar de les costes catalanes, el Mar Mediterrani. Es calcula que el 96% de les mostres marines recollides a la superfície aquàtica mediterrània són plàstics, els quals es troben en la totalitat de la zona: des de platges i costes, fins a profunditats marines de 3000 metres. Això comporta la intoxicació de les aigües i, per tant, suposa un problema per a les espècies que viuen al nostre mar. De fet, s’estima que un total de 1300 espècies que trobem en el Mar Mediterrani el seu nínxol ecològic ( aus, peixos, cetacis, taurons,…) es veuen afectades diàriament degut a l’aparició de plàstics en el lloc on viuen.

Es recompten un total de 6000 empreses productores de plàstics a tota Europa, les quals facturen fins a 355 mil milions d’euros i se’n beneficien d’un total de 17 mil milions d’euros anuals.

De tot aquest conjunt de plàstics generats arreu del món, entre 4,2 i 12,7 milions de tones arriben cada any als mars i oceans, de tal manera que actualment comptem amb més de 150 milions de tones contaminant els espais aquàtics.

De promig, una persona europea produeix un total de 68,39 quilograms de plàstic en un any, dels quals, un 30% és reciclat i la resta, un 70%, és amuntegat en abocadors, incinerats o abandonats en espais naturals o públics.

Espanya destina un total del 15% dels pressupostos de cada Municipi a crear una gestió dels residus de cada ciutat.

La història del plàstic es desenvolupa en tres fases diferents:

La primera fase comença el 1860 i acaba a meitats del segle XX. Durant el inicis d’aquest període John Hyatt crea el primer tipus de plàstic i el comercialitza en forma de boles de billar. A partir d’aquest descobriment, altres químics experimenten fins a dissenyar el que avui en dia coneixem com el PVC.  Amb el pas dels anys, les tècniques i estudis es van anar perfeccionant fins generar els plàstics com els coneixem actualment.

La segona fase se centra en la plenitud de l’ús dels plàstics, entre el 1950 i el 2011.Durant aquesta etapa es generen de forma massiva plàstics d’un sol ús i s’incorporen a la vida quotidiana d’una manera quasi bé essencial. Amb el creixement d’ús d’aquest recurs també creixen la quantitat de residus plàstics generats i comencem a veure, cada cop amb més claredat, els impactes que generen. Amb aquesta presa de consciència neixen els primers moviments anti-plàstics i articles de crítica a la forma de vida que està esdevenint.

Arribem a la fase tres, que s’estén entre els anys 2015 i l’actualitat. Aquest és un període de presa de consciència i lluita pel canvi de model de vida que s’ha instaurat. En aquests anys, personatges públics, organitzacions ambientals i ecologistes i altres institucions, incloent la ONU, s’aixequen en contra dels plàstics i exposen tots els perills que suposen tant per l’ésser humà com per a la resta de vida al planeta. A partir d’aquest moment, les institucions públiques prenen partit i decideixen crear certes restriccions i prohibicions a les seves lleis estatals per tal de revertir, o al menys frenar, la quantitat de residus que s’han abocat fins ara arreu dels territoris europeus.

La problemàtica del plàstics al mar té molts actors diferents que intervenen en la conscienciació del públic i en la seva gestió. Diferentes entrevistes a aquests actors ens revelen els seus punts de vista i les intencions per desenvolupar algun canvi.

En una entrevista feta a la ministra d’Ambient de Perú, Elsa Galarza, aquesta va dir que al 2017 es van abocar 500 milions de bosses de plàstic i va afegir que es prendran accions concretes perquè el públic pugui prendre consciència sobre l’ús del plàstic.

En una entrevista feta a Jaime Cámara, el president de Perstar (planta de reciclatge Pet Grau Alimentació més gran del món), va parlar sobre els plàstics. Per ell, el major repte del reciclatge actualment, és que “falta compromís per part de tots els actors”. Pensa que falta més consciència sobre aquest tema, ja que no ens qüestionem la nostra responsabilitat com a consumidors. El problema dels plàstics no és que es produeixin, sinó “l’ús que se’n fa d’aquest”. Per concluir va dir: “el plàstic no és dolent per si mateix”.

Veient les dades actuals i els beneficis extrets, es pot concloure que la producció de plàstic presenta una gran part del capital de cada país segons el seu volum de producció. Per la qual cosa, tot i que es creïn propostes de reciclatge i reducció de plàstic, és obvi que els Estats no els hi és favorable l’eliminació total d’aquest material degut a que és una gran font d’ingressos i els hi permet mantenir un PIB alt.

Però els ciutadans també contribuïm al consum i abocament de plàstics diàriament. De promig, una persona europea produeix un total de 68,39 quilograms de plàstic en un any, dels quals, un 30% és reciclat i la resta, un 70%, és amuntegat en abocadors, incinerats o abandonats en espais naturals o públics. De tot aquest conjunt de plàstics generats arreu del món, entre 4,2 i 12,7 milions de tones arriben cada any als mars i oceans, de tal manera que actualment comptem amb més de 150 milions de tones contaminant els espais aquàtics. Espanya destina un total del 15% dels pressupostos de cada Municipi a crear una gestió dels residus de cada ciutat. Tot i invertir en el reciclatge de plàstics, veiem que l’estat no inverteix el capital suficient i les seves tècniques de reducció d’abocament de plàstics al mar són molt febles.

Davant la incompetència dels Estats per revertir la producció de plàstics, diverses organitzacions mundials així com persones influents arreu del món, comparteixen i investiguen a diari sobre els riscos de l’abocament de residus plàstics al mar.